Malgrat haver patit els avatars de la pandèmia, El silenci dels telers ja porta més de setanta representacions i avui aterra a El Maldà, a Barcelona, per fer temporada fins al 13 de febrer. Parlem amb Maria Casellas, actriu i impulsora del projecte.
Com va sorgir la idea de parlar de les dones a les colònies tèxtils catalanes?
Jo soc de Gironella, al Berguedà, i al Berguedà hi ha moltes colònies. Sempre he crescut amb aquest entorn molt proper: la meva mare i les meves iaies havien treballat a les fàbriques i m'havien explicat moltes històries de la vida a la colònia; de petita, amb els meus amics, anàvem a jugar al costat del riu i entràvem a la torre de l'amo... Per altra banda, jo també soc periodista i el món de les colònies sempre m'havia generat molt d'interès. Tenia ganes de fer un treball d'investigació sobre tot aquest món i alhora vincular-ho al teatre. Hi vaig estar donant moltes voltes i no acaba de trobar-hi el desllorigador fins que vaig conèixer el llibre de l'Assumpta Montellà, El silenci dels telers. És un recull d'entrevistes a dones de diferents generacions que van viure i treballar a les colònies tèxtils, que em va interessar molt perquè vaig trobar que tenia contingut dramàtic com per poder ser escenificat.
A l'imaginari general les colònies s'associen a la segona meitat del segle XIX i els inicis del XX, però a la peça es mostra que el sistema dura molt més temps i travessa tot el franquisme.
Sí. L'estructura tan paternalista va fer que les colònies es mantinguessin durant molt de temps, perquè aquest sistema el que feia era donar als treballadors una certa estabilitat, una pau social dins de la misèria que s'estava vivint aleshores. A l'obra plantegem això: fins a quin punt tu cedeixes la teva llibertat per formar part d'una estructura de classes molt marcada i obeeixes el que l'amo et diu, a canvi d'obtenir uns certs drets. Perquè el sistema de les colònies estava molt marcat per l'amo, que controlava tots els treballadors a través de l'església i dels càrrecs que normalment portaven sempre els homes, que eren l'encarregat, el director de la fàbrica...
La peça porta per subtítol "Ser dona a les colònies tèxtils catalanes". Quines diferències hi havia entre ser dona i ser home en aquest sistema?
Les dones estaven molt buscades perquè tenien les mans més petites i, per treballar, per poder ficar els dits entre les màquines i poder fer un nus quan es trencava un fil, buscaven mans menudes, que eren les de les nenes i les de les dones. Per tant, la majoria de les que feien anar els telers, les teixidores i les filadores, eren dones. En canvi, tots els càrrecs de despatx només els feien homes. El lloc laboral més alt on podia arribar una dona era ser teixidora, i tot i així el sou era més baix que el que tenia un home.
Com heu trobat l'equilibri entre la fidelitat històrica i la introducció d'una mirada crítica des del present?
Tot el que expliquem a l'obra ens ho han dit elles, no ens inventem res. I aquí sorgeix una gran contradicció en molts dels testimonis, perquè aquestes dones, que es van quedar durant molts anys vivint a la colònia, tenen una gran gratitud cap a l'amo. Cap d'elles et parlarà malament del sistema. Quan t'ho mires des de la nostra òptica dius: "però si fèieu més hores que ningú, no sortíeu d'aquest món!". Pensa que dins de la colònia mateix s'organitzaven festes i balls i es passava cinema perquè tu no haguessis d'anar a un altre lloc a disfrutar del lleure, i es controlava que tothom anés regularment a missa. Tot i així, elles tenen aquesta sensació de gratitud per haver pogut treballar durant tant de temps i haver tingut casa.
La qüestió de la revisió històrica també afecta el tema del gènere: per exemple, hi ha una escena en què una dona alerta una nena que no vagi darrere d'unes caixes, per evitar que l'encarregat abusi d'ella.
Tot el tema dels abusos, al llibre s'intueix. I a part del llibre, l'Anna Maria Ricart i jo vam anar a parlar amb testimonis, amb dones que encara estan vives que havien treballat a les colònies i ens explicaven que era una cosa que no es deia però que passava. Una altra cosa que també volíem remarcar és el que ara es diu 'sororitat': com les dones s'ajudaven entre elles. És el que passa en aquesta escena que menciones, o en una altra escena de l'obra en què una d'elles va a preparar els cigrons. Perquè s'ajudaven entre elles a fer el dinar: com que passaven tantes hores a dins la fàbrica tancades i totes vivien juntes, cada dia li tocava a una anar a encendre el foc perquè quan sonés la sirena i totes marxessin cap a casa, ja tinguessin l'aigua bullint. S'ajudaven molt, sobretot entre les dones, i això es percep en el que elles ens explicaven. Es creava molta comunitat.
Andrea Portella i Maria Casellas interpreten els diversos personatges de l'obra. © Imatge: Clàudia Portús 
L'obra farà temporada per segona vegada a El Maldà. © Imatge: Clàudia Portús
Era una prioritat per a vosaltres prioritzar l'experiència d'aquestes dones?
El voler posar el focus en les dones era perquè sempre s'ha explicat la història de la industrialització des dels grans avenços tecnològics i d'aquests industrials que van fer que l'economia catalana avancés, però qui feia anar les màquines eren aquestes dones. I mai s'ha parlat prou de la feina que feien. Per això volíem que fossin elles les protagonistes, i que s'expliqués la història del segle XX, però des de la seva mirada. El Ferran Utzet diu que el Wajdi Mouawad explicava que la història és com una gran piconadora d'aquestes que avança, avança, i en aquest cas les dones són com formiguetes que estan sent aixafades per aquesta piconadora que t'aixafa i se t'emporta, i no saps gaire d'on et ve. Elles vivien en aquest món tan tancat, tan controlat de les colònies, on costava tant que entressin aires de fora, i s'ho trobaven: de cop i volta venien uns amb pistoles que col·lectivitzaven la fàbrica, o es trobaven que arribava la República, o que hi havia bombardejos... Ha estat una manera d'explicar la història però viscuda des de dins.
Què pot aportar el teatre a la transmissió d'aquest aspecte de la història, ara que ja hi ha llibres i estudis que l'aborden?
La profunditat d'aquests relats, per l'interès dramàtic que tenen. Al teatre, veure els conflictes i les vivències ajuda a entendre la situació, perquè cala en un lloc diferent, amb una profunditat que fa que a nivell emocional hi puguis connectar molt més. Quan li vaig plantejar al Ferran si ho volia dirigir, va dir: "ostres, m'interessa molt el tema, però hem de trobar quin és l'interès de portar això a escena al segle XXI". Perquè hi ha un pilot de reportatges i de llibres que ho expliquen molt bé i amb moltes més dades que el que nosaltres podem transmetre en una representació. Pensant-hi, vam veure que aquestes colònies són un microcosmos per explicar com funciona el sistema capitalista, per crear una espècie de mirall d'aquest món en el que estem vivint. Ens és molt fàcil mirar tot això i jutjar i dir: "com pot ser que aquesta gent visquessin en aquestes condicions i no es rebel·lessin"? I ens mirem a nosaltres, i nosaltres diem que sí a moltes coses d'aquest sistema que donem per fetes i que vés a saber, si d'aquí a uns anys ens miren, com ens veuran.
