L’Any 1993 la Fundació Caixa de Sabadell i el Centre Cultural de la Caixa de Terrassa van exposar a la vegada pintures, gravats, dibuixos, tapissos i fotografies de l’artista rus Marc Chagall que vaig tenir l’oportunitat de veure personalment. Les obres procedien dels fons del Museu Nacional del Missatge Bíblic, també denominat Museu Marc Chagall de Niça, i de la Fundació Maeght de Sant Pau de Vença.
Chagall.Els estats de l’anima de Marc Chagall
Museu Diocesà y Sala Capitular de la Catedral de Barcelona
Comissària: Helena Alonso
Fins al 28 d’octubre 2021
Ara, tres dècades després, podem gaudir de nou d’una petita però ben seleccionada mostra al Museu Diocesà i a la Sala Capitular de la Catedral de Barcelona, a l’exposició Chagall. Els estats de l’ànima, on s’exhibeixen una quarantena de litografies i aiguaforts de les sèries Els set pecats capitals i Dibuixos per a la Bíblia, essent-ne la comissaria la historiadora de l’art Helena Alonso.
A Marc Chagall (Vitebsk, actual Bielorússia, 1887 – Sant Pau de Vença, França, 1985), encara que va néixer a l’antic imperi rus se’l pot considerar com a francès d’adopció, ja que el 1910 va obtenir una beca per anar a treballar a Paris, on s’hi va instal·lar definitivament el 1922, contribuint de manera important a la formació de l’Escola de Paris. Abans de residir a la capital francesa va estar un temps a la seva ciutat natal , en plena revolució bolxevic, on va ser nomenat director de la Nova Escola de les Arts. En aquella època es va interessar pel cubisme i l’abstracció. La seva primera exposició individual va ser a Berlín, l’any 1914, encara que abans havia participat al Saló des Independents de Paris el 1911.
Chagall es va sentir influenciat tant pel seu nucli familiar com per l’entorn polític i cultural que li va tocar viure. La seva família era jueva i durant els seus primers anys d’existència va viure en un país que es regia per la monarquia tsarista i més tard per la dictadura estalinista. Sí a més afegim els conflictes bèl·lics de les dues guerres mundials, veurem que el seu esdevenir existencial i artístic no es va desenvolupar plàcidament fins a mitjans dels anys 50.
El fet de viatjar contínuament pels diferents continents li va permetre aconseguir tota la informació que li era necessària per després traslladar-la a les teles i papers. El 1941 va realitzar els decorats de “L’ocell de foc” de Stravinsky. Més tard va il·lustrar “La Bíblia”, basant-se en les seves experiències a Palestina i Síria, països que va visitar a principis dels anys trenta. També va estar a Espanya, concretament a Tossa de Mar el 1934, on es conserva l’única obra de Chagall en un museu públic al nostre país. Es tracta del quadre El violinista celest, que fa referència al paisatge de Vitebsk, mirant-lo des d’una finestra. A Tossa de Mar va realitzar diverses aquarel·les i guaixos. El personatge del violinista recorda la figura del seu oncle, que durant les festes jueves tocava el violí.
Els estats de l’ànima
Respecte de l’exposició Chagall. Els estats de l’ànima, la comissària ha volgut donar importància al diàleg entre dues de les religions monoteistes més influents, com són la cristiana i la jueva, mitjançant la figura de Marc Chagall, ja que és l’artista més significatiu de “les vicissituds del segle XX i que millor personalitza la voluntat de pau i de diàleg interreligiós amb la seva obra”, que està impregnada de missatges de diferents cultes, i per això rep encàrrecs per decorar vidrieres de temples i llocs de culte.
La temàtica bíblica es troba present en vitralls d’edificis religiosos com les catedrals de Metz i Reims, així com en esglésies, com és Sant Esteve, a la ciutat alemanya de Mainz. Precisament ara a Barcelona podem contemplar una de les seves sèries més destacades sobre aquest tema on la dona és la protagonista, a més d’Els set pecats capitals, creats el 1926.
Tant en un cas com en l’altre, la comissària ha volgut formular un diàleg entre les obres de Chagall i determinades peces gòtiques del propi Museu i de la Catedral, com per exemple un dels seus quadres més importants com és La Pietat Desplà de Bartolomé Bermejo que s’enfronta a La supèrbia de Chagall. La Pietà és la representació de la Verge Maria, que té al seu fill Jesús mort als seus braços una vegada crucificat. Sant Jeroni és a la seva esquerra i Lluis Desplà a la dreta. Davant de la composició apareix un lleó dormint. Aquest gravat forma part dels Set pecats capitals. Els altres pecats són la gula, la luxúria, la peresa, l’avarícia, l’enveja i la ira, que l’ artista mostra d’una manera ben singular, sovint en més d’una versió.
Els aiguaforts d’Els set pecats capitals és una de les primeres sèries que va realitzar, on s’aprecia en tota la seva dimensió com interpreta aquesta temàtica, en què les passions, les emocions i els sentiments inherents a l’ésser humà hi són presents, encara que ho fa de manera càustica i irònica. Va ser un encàrrec del marxant francès Ambroise Vollard, amb una tirada limitada. Segons la comissària, aquest diàleg serveix per observar “les diferències plàstiques de l’art gòtic, amb aquests colors tan intensos, amb uns gravats i aiguaforts dels anys 20”.
Quant a la sèrie Dibuixos per a la Bíblia, Chagall la va finalitzar el 1956 tot i que la va començar als anys trenta. El món femení és el principal protagonista, principalment en l’Antic Testament, dins d’unes “metàfores de valors universals i atemporals”, tal com senyala Helena Alonso.
Hi ha una litografia del profeta Job, considerat com un home virtuós i fidel a Déu, del que es coneix la frase “Sé que el meu redemptor viu”. Aquesta obra està relacionada amb el retaule de SantJoan Baptista de Bernat Martorell, procedent de la capella de Sant Joan de Cabrera de Mar. Les litografies Adam i Eva i el fruit prohibit i Adam i Eva expulsats del paradís terrenal dialoguen amb el retaule de Rafael Destorrents, Verge de la Humilitat. L’escultura d’alabastre d’una Mare de Déu (segle XIV), provinent de la Basílica de la Mare de Déu de la Mercè, s’enfronta amb l’obra Agar, dona d’Abraham, que va tenir un fill: Ismael. Altres personatges d’aquesta sèrie són La creació, El paradís, Caín i Abel, Sara i els àngels, Raquel roba els ídols del seu pare, Esther, Assuer expulsa Vasthi, El rostre d’Israel, David salvat per Mical, Rahab i els espies de Jericó, Noemi i les seves nores i Rut als peus de Booz.
De fet, Chagall s’endinsa en l’Antic Testament des del present, ja que “s’havien comès autèntiques barbaritats en nom de la religió i de la nació”. Existeix un esperit d’enllaçar les dues religions com són el judaisme i el cristianisme. Segons Helena Alonso, l’artista ha pretès transmetre en les seves creacions, tant pictòriques com gràfiques, “l’alegria de viure que està en la tradició del judaisme hassid (...) difonent un missatge universal d’amor, que per a ell és un motor de la seva vida i en el qual confia malgrat totes les vicissituds que va patir”. La tradició “hassídica” és una branca del judaisme que sorgeix a Bielorússia al segle XVIII, i que es basa en el retorn a l’espiritualitat, o el que és el mateix, “un judaisme basat en l’alegria de viure i amb un missatge d’esperança”.
La seva obra destaca pel seu onirisme. És un visionari que narra un món irreal -pròxim al surrealisme-, amb un gran domini del color – del que Picasso destacava que era l’únic artista que havia entès en realitat l’essència del color- aplicant-lo de manera molt personal i amb continus contrastos cromàtics, així com per la seva lluminositat, dins d’un expressionisme exacerbat, relacionat amb al fauvisme d’Henri Matisse. Ha escollit el que millor li ha convingut de les avantguardes imperants de primers de segle. Per a Giulio Carlo Argan la pintura de Chagall és una faula al tractar qüestions populars, on el poble planer participa i entén el seu significat. Per tant, està molt allunyat de l’art burgès i elitista, com per exemple el cubisme, principalment l’analític, per la seva excessiva lògica i realisme.
Al marge dels temes que s’exposen aquí n’ha emprat altres ben diversos, però que tenen un denominador comú: l’al·legoria de l’existència. Precisament, André Breton deia respecte de l’obra de Chagall que “representava l’entrada triomfant de la metàfora en la pintura moderna”. Aquests temes són els artistes del circ, natures mortes, paisatges de París i d’altres llocs, parelles en actitud amatòria o abraçant-se, músics tocant instruments, dones amb flors, animals domèstics en diferents posicions, mitologia clàssica, etc.