L'Home Brut: monument a l'evolució elèctrica

Des que van irrompre ara fa una dècada amb una flamant maqueta —encara es deia així— que va estar nominada als Premis Ovidi Montllor, la formació fundada a Beneixida ha anat oferint cada temporada treballs i cançons que els posaven en la rampa de llançament de ser un grup important dins de l'escena valenciana. Amb una proposta eclèctica, que oscil·lava entre la influència del rock alternatiu a un pop-rock ballable i amb pinzellades electròniques. Tot combinat amb un treball conscient amb els textos.

Cants de balena (2016) era un disc de pop-rock amb uns acabats impropis d'una formació debutant. I l'aposta per a l'àlbum següent, Llums del nord (2019), després de ser finalistes del Sona9, va ser sofisticar i expandir el so, i introduir elements electrònics sense perdre la base energètica de guitarres i la punteria per trobar melodies. Després, la publicació espaiada de diferents singles i, en 2024, un avançament sensacional, «Prohibido jugar al balón (pos mos droguem)», un tall de títol sorneguer que embolica una lletra sobre la por de fer-se gran. Tot amb unes guitarres esmolades i una tornada que agita el cap com una batedora.

Objectiu complit, perquè es tractava d'un d'aquells singles que fan desitjar més material. Funció que també complia l'adhesiva «San Marino», una col·laboració amb Bacora que funcionava com un tro gràcies a una secció rítmica energètica i unes guitarres molt ben concebudes i executades. La confirmació del que podíem esperar del nou àlbum, una mena de revolució elèctrica, de tornada als orígens, matisada per un últim llançament, «A contracor», ja en gener del 2025, dues setmanes abans l'eixida de l'àlbum.

Aquest és un tall reposat, amb la col·laboració de dues veus top de l'escena, Esther —també en procés d'electrificació— i May Ibáñez, vocalista de Badlands, amb un fons de banjo i vents molt aparent, que es tanca amb un final ascendent i èpic per acompanyar el missatge: «Que caiga el capitalisme, com les fulles de tardor». Un altre temacle. I ja n'anaven tres. Havien gastat L'Home Brut tota la pólvora? No, perquè «Algoritme del carxot», la primera de Monument al desastre, potser no està al nivell dels avançaments, però conté un títol sensacional i una bona càrrega de profunditat: «No fem cançons pa que t'agraden a tu».

Mentrestant, «Amor Bort», un tema de pop-rock a l'estil Tachenko, directe com rifle de precisió, ja havia estat publicat el 2003 com a single. I sembla com un punt de transició entre els nous i els vells L'Home Brut. Amb tot, encerten incloent-lo en el disc perquè és certament magnètic i conté una deliciosa història d'amor: «Tu me botes foc / jo te vull barbaritats. / Eres l'amor bort / d'este cor mig empeltat».

L'àlbum, en tot cas, té més cartes guanyadores: «El sol és un concepte emocional», un altre gran títol per a la col·lecció, és una nova canonada, que connecta estilísticament amb un dels temes més treballats melòdicament, «Alegria, tristor i baladre», pura electricitat. Mantenir aquest nivell és complicat, però tots els temes aporten coses i detalls: «Pardalets» tarda més entrar, potser per contrast, però a la tercera o quarta visita ja t'ha guanyat.

En el tram final, «No tinc temps per a fer-me major» —els títols els cauen de les butxaques—, incideix amb bon pols en el neguit generacional que creua un disc amb un tancament sorprenent, «Fins ací va aplegar la Riuà», un instrumental amb unes guitarres cadencioses i alhora potents, molt Teenage Fanclub, que empra una frase que connecta amb els orígens riberencs i que serveix de cloenda a un monument gens desastrós.

En realitat, i al marge de l'evolució elèctrica sorprenent en un moment que triomfa la tendència contrària, parlem del treball de maduresa de L'Home Brut i la seua col·lecció de cançons més consistent i atractiva.