—Com se li va acudir fer una memòria familiar, més que no una memòria personal, de la infantesa al barri de Gràcia?
—La memòria familiar és una qüestió d’edat. Arriba un moment determinat que et ve de gust mirar enrere. I ho volia fer en un to determinat: amable i amè... No és del tot familiar; és una mirada enrere, a quan ets petit.
—Ha reunit els seus germans, com suggereix a El carrer de la xocolata?
—Els vaig implicar des del començament i hi van participar encantadíssims. El que vaig fer és comprar una llibreta per a cada un —en total som quatre— i els vaig dir que apuntessin records, anècdotes, noms, situacions... Després me’n vaig endur les llibretes; com els mestres d’abans, que se les enduien per corregir-les, vaig fer tota una llista del que m’havien comentat i, naturalment, algunes coses les vaig incorporar i altres no. Després ens hem reunit unes quantes vegades i hem contrastat records: «No, que això no va anar així», «Vols dir?», «No, jo crec que va anar d’una altra manera...».
—Hi ha episodis que cadascú els vol explicar com li convé a ell...
—No, no és sempre com convé, sinó que la memòria és voluble. Jo ho recordo d’una manera i tu d’una altra. I de vegades encaixa i de vegades, no.
—Van escriure molt?
—No, notes disperses. Algun nom: Pepito. Jo ja sé qui és Pepito, no cal més. La meva germana feia explicacions més detallades. Però jo prèviament ja tenia moltes notes preses des de feia anys: de records i de situacions. Algunes ja les havia fet servir per a algunes novel·les, adaptades a aquelles ficcions. Amb els germans vam fer una mena de pot comú de records i ja hauràs vist que està explicat en primera persona del singular, però també en primera persona del plural...
—I tant.
—Perquè nosaltres vivíem al pati. I hi vivíem nosaltres, no jo.
—La vida al pati que explica és xocant per a algú que coneix la Barcelona actual. El que explica del pati, la relació amb els veïns i el barri de Gràcia que descriu sembla més un poble —a part de coses concretes més de ciutat. Hi havia molta relació amb els veïns?
—Sí, però això ho matiso. És veritat que hi havia molta relació i molta coneixença, però aquesta relació hi era, pràcticament, a tot arreu, a tots els barris, fins i tot a l’Eixample, que seria el menys poble de tots.
—Sí?
—Sí. Els nens anàvem d’una casa a una altra amb naturalitat... Els del primer anàvem a casa dels del tercer i a l’inrevés. Hi havia molta relació entre veïns i sobretot entre la canalla. Anaves a casa d’un i de l’altre a jugar. Era com un poble. Hi havia una relació de veïnatge molt oberta.
—Això va canviar.
—Sí, hi ha un capítol que es diu «Truquen a la porta». A mi, si trucaven a la porta, en aquell temps, t’estranyava. La gent entrava i sortia sense dir res. Passaven molts cobradors, per exemple, que passaven els rebuts...
—On viu ara?
—A tocar del mercat de Sant Antoni. Fa molts anys que vaig deixar Gràcia. El 1973, si no m’equivoco. Per tant, la Gràcia actual és dels graciencs. Jo aboco els records dels cinquanta i seixanta. El paisatge comercial ha canviat molt. Passes pel carrer Verdi i no hi ha res que sigui d’aquella època.
—En el llibre en diu un parell.
—Al carrer Gran, sí. La pastisseria Ideal i algunes altres, Les tres B.B.B. Ara, venint, n’he recordat una altra que no recordava —perquè hi ha coses que van eixint—: el bar Kikirikí, que estava una mica més avall de Can Pagès —que aquest encara hi és—, no l’he posat.
—Com veu la Gràcia d’ara?
—Està molt canviada, però haurien de dir-hi la seva els graciencs. Ara visc a Sant Antoni, i Sant Antoni té molts punts en comú amb Gràcia, perquè és un barri popular que ha fet una transformació els últims anys... i l’està fent cada dia, amb la gentrificació. Surts al carrer i tot són gent amb maletes. A més, Gràcia ha rebut la urpada de la Colau i les seves amiguetes, que li han canviat el nom a tres carrers: Santa Rosa, Santa Àgueda...
—Crec que això és perquè la família que era propietària d’aquells terrenys va demanar que els posaren als carrers els noms de les dones de la família, Rosa, Àgueda.
—És igual. I Santa Rosa, quin mal els ha fet? Són unes indocumentades.
—Tenen les seves raons basant-se en els desitjos de les antigues propietàries...
—... Raons que no comparteixo, en aquest cas.
—En aquell moment de la seva infantesa, el pes de la religió era molt present, i ho explica molt bé en el llibre.
—Pel que fa a la religió, hi ha dues línies. Jo vinc d’una família que, pels quatre avis, era molt creient, molt complidora... Celebràvem totes les festivitats, totes les misses, etc. D’altra banda, hi havia l’entorn del francocatolicisme, que era molt opressiu. Això ho vam viure molt, tot i que ho van patir més els amics que anaven a escoles religioses, perquè nosaltres sempre vam anar a una escola pública, i després a un institut, que també tenien les seves coses, però mai ens van fer aquell embafament d’exercicis espirituals i misses i no sé què...
—No havia sentit parlar mai del carnet de misses que aquells amics havien d’omplir.
—Sí, un carnet. En acabar la missa, havien de passar per la sagristia perquè els hi posessin el segell segons havien anat a missa. I processons i... Avui costa de creure la magnitud d’allò: afavorit pel franquisme, aquelles processons i una exaltació extraordinària. Crec que va ser al Congrés Eucarístic que a l’Estadi de Montjuïc es van ordenar 800 capellans alhora.
—És cert que hi ha aquella fotografia de tots els capellans en formació al camp...
—... I estirats a terra, perquè una ordenació té un moment molt emotiu que és quan els fan estirar-ser a terra, amb el front a terra. 800 capellans vestits de blanc estirats a terra. Si veus fotos de les processons, les files i files de monjos, frares, capellans i seglars amb els ciris... era una presència embafadora. I tot en llatí. Però hi havia una cosa que ajudava al misteri que ja escampava l’encens: el cant gregorià. És molt solemne.
—És cert. Se sentia molt cant gregorià?
—Oi tant. Nosaltres som d’una generació que va començar a escoltar cançons negres espirituals i kumbaià, que van passar a l’església al mateix moment que nosaltres ens allunyàvem. Va passar a les misses quan nosaltres sortíem.
—Va passar a ser la música de les convivències religioses mentre vosaltres us allunyàveu de tot això.
—Sí. El Grup de Folk i tot de gent descreguda va subministrar material nou a l’església i les misses de guitarra.
—Dels gitanos del barri de Gràcia, no en parla.
—No. Tens raó. I podria parlar-ne amb molt de gust. A casa mai ens van dir: «Vigila, no vagis per sota de la Travessera» o «No vagis a la plaça del Raspall, que hi ha els gitanos». Mai. Encara més. Hi anàvem a comprar roba als Batista (Batista Escuder, crec que es deia), que eren uns gitanos molt integrats a Gràcia. Jo els tenia molta estima. Em sap greu no haver-ho posat. Ni a casa ni al nostre entorn vaig sentir res en contra dels gitanos, excepte les expressions que eren genèriques contra els gitanos, que existien. Però concretament contra els gitanos de Gràcia, mai. Eren estupends.
—Les ties —que ja explica vostè que mai els vau dir tietes— són els personatges més novel·lescos del llibre. No calia inventar res.
—Crec que faig curt. Eren de sit-com. Eren unes persones nobles, honrades, que ens estimaven molt i que eren felices ajudant els altres, estimant els nebots i els renebots.
—Tria una forma d’explicar-ho temàtica: per enginys —ara els electrodomèstics; ara la televisió i la ràdio; ara els cotxes—, després els himnes i el feixisme. Això, que és molt divertit de llegir, és difícil d’escriure?
—És que no és una autobiografia. «Vaig néixer aquí i vaig fer això allò i després em vaig trencar un braç...» No, no és això. Tenia molt clar que volia, per una banda, seguir els fils del retrat familiar —els avis i les arrels, sense estendre’m molt— i barrejar aquesta història familiar amb un testimoni dels anys cinquanta i seixanta. I aquest testimoni és compartit amb moltíssima gent. Crec que hi ha molta gent que comparteix els records del primer televisor, el paper de vàter...
—L’Elefante
—Que no es deia Elefante... Es deia 400 Hojas. Com que hi havia l’elefant dibuixat, no ho recorda ningú això. «El elefante deja el culo más brillante». Això és un eslògan popular de l’època. Hi ha moltes coses que volia compartir i molta gent que ha llegit el llibre em diu: «A la meva escola també havia vingut en Buffalo Bill; a nosaltres també ens donaven la llet en pols dels americans; els primers cotxes dels pares eren així...». Això no és exclusiu. I hi ha una cosa que m’agrada, ara que començo a tindre retorn de lectors: que això excita també els seus records, tant pel temps viscut o pel que explicaven els seus pares. Cadascú té la seva família i a cada família hi ha una novel·la.
—Aquesta memòria d’objectes i marques que descriu, barrejat amb l’origen de les paraules —que és una dèria seva que ha explotat professionalment—, dona un aire molt peculiar al llibre.
—Això de les paraules ve de fàbrica. Jo no ho puc evitar. Estic en estat d’alerta sempre sobre les paraules que es deixen de dir o que es perden. Una cosa molt tonta: el passi-ho bé ja no ho diu ningú. La manera de saludar ha canviat. I sempre tinc present, des de la meva subjectivitat, com han canviat les paraules —de vegades, innecessàriament perquè s’adopten paraules angleses i tecnicismes absurds. Unes altres són fruit de la normalització. A casa dèiem pasillo i botiquín.
—A partir d’una època, amb mala consciència.
—Sí, i encara dura. A mi m’emprenya molt que els catalans, a més d’estar fotuts lingüísticament i que tenim una opressió forta del castellà, a més a més ens hàgim de sentir culpables. És que, si dic un castellanisme, poso en perill tota la llengua! És exagerat, i injust perquè els nostres avis tenien un català magnífic —corrupte, perquè deien molts castellanismes—, però era viu, creatiu, amb una fraseologia ben viva.