Maria Josep Escrivà: goig, dolor i connexions poètiques en 'L'alegria de l'oblit'

L'any 2023 Maria Josep Escrivà publicava l'antologia La casa sota la lluna (Pagès Editors), amb una «tria personal» de poemes corresponents al període 1992-2022 que incloïa composicions de la que era fins aleshores la seua cimera, Sempre és tard (Proa, 2020), Premi Miquel de Palol i Premi de la Crítica de poesia catalana. Un llibre rotund en fons i forma que, temàticament, condensava des del títol una visió escèptica de les relacions humanes resumida en un brevíssim i devastador poema: «No hi ha camins de llum / tot és mentida».

Alguns dels poemes posteriors a Sempre és tard, uns pocs, havien estat publicats en La casa sota la lluna, però L'alegria de l'oblit és el primer poemari pròpiament nou des de 2020, cinc anys després. Amb la cadència habitual de l’autora, si exceptuem el llarg hiat entre Flors a casa (2007) i Serena barca (2016), dues de les obres que solidificaren el prestigi de la poeta saforenca. Més enllà del temps transcorregut, tanmateix, el substancial era veure cap on podia caminar una veu poètica que havia assolit tal nivell de perfecció i conjunció entre la profunditat del contingut i l’acabat formal. Avaluable en la quantitat de versos i moments perdurables que hi contenia. Un sostre difícil de perforar. I falta perspectiva per determinar si amb aquest L’alegria de l’oblit ho ha aconseguit, però és evident que Escrivà torna a moure’s en paràmetres d’excel·lència similars.

Com en Sempre és tard, la poeta juga des del títol a desconstruir el significat esperable de les frases, contraposant l’«alegria» a l’«oblit», un joc que sobta en temps de sacralització de la memòria. «Toute mémoire est un remords» («tota memòria és remordiment», tradueix Escrivà), llegim en una les cites inicials. En aquest cas una de ben important, d’Anise Koltz, que hauria estat detonant del llibre, un vers que s’encasta també en el poema «Açò no és la soledat». Com en cap gènere literari, la poesia és diàleg amb la tradició i amb els autors coetanis.

En la poeta saforenca aquest diàleg sempre ha estat ben present, explicitat en la contextualització que acompanya els seus llibres, però en L’alegria de l’oblit aquesta dialèctica és gairebé el nus del poemari: «Aquest llibre ha anat construint-se gràcies a la coexistència amb una sèrie de poetes, escriptors, artistes, que formen part de la meua vida», explica en un epíleg titulat significativament «I els amb que il·luminen la consciència». I en aquest fer-se acompanyar, en un viatge vital i literari, un carrusel amb successius instants de plenitud i neguit, el nou llibre recupera l’amargor (justificada) de Sempre és tard amb una visió tal volta més asserenada i equilibrada. Una veu esquitxada d’ambivalències i sinestèsies provinents de la natura, terreny sempre fèrtil per a la poètica d’Escrivà, que engega el llibre amb un bloc de títol revelador: «En l’arbre del meu cor».

Aquest joc de contraposicions es veu en «Ullastres», en diàleg amb Margarida Ballester, o «Matins en flor», on empelta versos de Marc Granell, poemes que plantegen imatges reconfortants, plàcides, amb reflexions sobre la «soledat en companyia» o sobre el poeta «que arranca del dolor matins en flor», creant un vers de la fusió amb un poema de Granell. Dinàmica que esdevé sublim en «Eternal i descalça», ara amb Jaume Pont: «Com qui planta petúnies / al jardí. Com si el gest estètic servís / per eludir la mort, dic en veu alta aquests / poemes sense veu. Reverència el clam / d’una rara mudesa».

Amb el desaparegut Manel Marí, mentrestant, es genera un diàleg a tres, en uns versos bellíssims dedicats a la seua companya, Eva Llorenç, «Eva, des del deshàbitat». Un vers genial i premonitori de l’eivissenc, «ja no em queden pas, d’absències», adoba els camps que Escrivà llaura amb sentit de la transcendència i un neologisme precís: «Un aquí nou / quan el silenci meu sabrà trobar / el teu silenci / des d’on caldrà provar de rediviure».

Es tracta d’un segment que no dona treva al lector: el desconsol i la intempèrie se citen en «Lament de l’òliba», amb Vicent Alonso, mentre que «Les abelles», amb Oreto Doménech —ja publicat en l’antologia, com ara la sèrie «Sine die»— traça un genial recorregut des de «la mel amarga / que qui sap les abelles quines flors / malaltes han xuclat» fins a «Els tèrmits que devoren / les bigues, que ens devoren / com bigues». Insectes o flors i fruits que apareixen de nou en «I tu no saps com créixer per sostenir-la», títol manllevat de Sònia Moll, per a un poema que clou amb uns versos d’Odile Arqué.

Llavors, ens arriba una punyada a l’estómac amb «Eriçons porucs», una composició que agafa elements de Josep Checa per tractar el cas real de dos polissons engolits per les hèlixs d’un vaixell al port de València. La poeta imagina els seus nebots jugant a la play, en el seu quarto. «No sé si mai voldran saber que a pocs quilòmetres / de casa hi ha xiquets que es llancen a la mar / per no morir de gana. Diminuts eriçons / porucs que acabaran xuclats pel remolí / d’un món estràbic», escriu. Versos que arrapen. Com els de «Guerra que som», en diàleg amb Goran Simić.

Com sent conscient que, en aquest punt, ens trobem com boxejadors sonats en un racó del ring, superats, Escrivà introdueix una prosa poètica preciosa, un record d’infantesa en el «paradís dels humils», els banys d’adolescència en una bassa senzilla. «No he conegut felicitat més pura», adverteix la poeta, empentada a construir aquella bassa amb les paraules. Una meravella.

«Lluny de qui sap què»

Ningú, ni tan sols una poeta superdotada com Maria Josep Escrivà és capaç de mantenir aquest grau de densitat i intensitat. Tal vegada per això, el següent bloc, «Lluny de qui sap què» —cap puntada sense fil— és un seguit de composicions breus, de versos curtíssims, en els quals desplega el seu proverbial domini del ritme i la cadència, la capacitat de concentració semàntica. O de capturar imatges com la de «Fotografiant orquídies, 2»: «calfred de la bellesa / perdurar // en el blanc / abaltiment dels pètals. // últim alè de seda / suspès en l’aire // abans / del vol / mortal / que s’hi albira».

Un poema que, res és casual, precedeix la sèrie «eruga lenta», inspirada en un vers d’un altre dels imprescindibles, Joan Navarro: «A mitja respiració. Aquesta eruga lenta». Composicions novament breus, amb homenatges diversos —Pere Císcar, Pere Salinas, el mateix Navarro—, cap tan commovedor com el que trobem en «Eruga lenta, 8»: «jo busque la paraula / precisa / mentre ma mare oblida la paraula / cullera». Sense avís l’oblit del títol agafa una altra dimensió. I la poeta torna a sacsejar els lectors amb les dues mans.

La sèrie «Cullen mores» repeteix temàtiques com la de la felicitat dels humils, la lluita de la mare contra la malaltia, la mesquinesa del món. I, en algun moment, tot torna a esclatar quan recupera en «El banc» el record del seu pare. Aquesta composició és com un conte brevíssim, quirúrgic, colpidor, que seria un crim esbudellar.

I així, sense adonar-nos-en, arribem al final del viatge, al poema que dona nom al llibre, que parla de la necessitat de trobar una memòria que ja no dolga. Perquè, en paraules de Roser Vernet, recuperades d’una entrevista, «L’oblit també ocupa lloc i pesa». Cita rematada per la gran Wisława Szymborska: «Heretem l’esperança / el do d’oblidar». Oblidar amb el do de la paraula. «Espere, tremolant enmig d’un erm sense paraules. I sempre m’acaba eixint la vida a l’encontre, a dir-me què he d’escriure», confessa Escrivà en un fragment escrit el 2020 d’un dels textos finals, «La madeixa», una mena de breu dietari en què explica la sensació que li causava el deteriorament a sa mare: com tenir «una madeixa» al cap.

I la poesia és la manera en què Escrivà desembulla la seua madeixa, una existència, com totes, on has de conviure amb emocions contradictòries. Una poesia, com explicava Olívia Gassol en l’antologia, que «és el resultat d’una tensió essencial entre el goig i el dolor de viure». La vida mateixa. Però expressada des de la saviesa i l’ofici acumulats, amb la mestria dels escollits. De les escollides.