El general Francisco Franco va morir al llit, però la dictadura va ser empentada cap a la seua extinció per un reguitzell de manifestacions, vagues i militància clandestina que van erosionar a poc a poc l'aparell violent que sostenia la dictadura. Els poemes i les cançons escrites amb la vietnamita van actuar com una mena d'agitador de consciències amb comptagotes, com una benzina que progressivament va activar la revolta contra la tirania d'un règim erigit a través de la il·legalitat d'un cop d'estat.
Amb l'objectiu de recordar aquella contribució cultural que va forjar l'estaca que havia de tombar la dictadura, el cantautor Pau Alabajos ha publicat l'assaig disc Versos a la vietnamita. Antologia incompleta de la poesia catalana antifranquista (Rebel, 2025). «Es tracta d'un projecte que té una certa continuïtat amb el llibre que vaig fer l'any anterior sobre Vicent Andrés Estellés, ja que aborda l'època de la transició i els darrers compassos del franquisme. Realment, inclou alguns dels poemes que ja havíem musicat amb motiu del centenari del naixement d'Estellés, però, en aquest cas, ho hem ampliat a altres poetes dels Països Catalans que també es van significar políticament i que van mostrar un compromís cívic», explica Alabajos en conversa amb EL TEMPS.
L'obra es vehicula pels poemes de Joan Margarit, Salvador Espriu, Maria Mercè Marçal o Marc Granell, per l'etapa «de la clandestinitat, de les vietnamites que ajudaven a saltar-se els filtres de la censura». «És un projecte que té un peu a l'escenari, a les cases de cultura, als auditoris o als teatres, però també a l'aula, especialment a classes de secundària i de batxillerat», expressa, precisament, quan durant el matí ha estat en un institut de Tortosa (Baix Ebre). «De vegades, ha entrat a les aules de la universitat», puntualitza. «Aquestes incursions permeten apropar la poesia i el context social, polític i històric a un alumnat que veu la dictadura com un fet molt llunyà», agrega des de l'Octubre Centre de Cultura Contemporània de València.
«Hi ha algunes enquestes en les quals es detecta que el jovent preferia o no li importava viure en una dictadura. I, clar, aquestes opinions radiquen en el fet que no coneixen la història o les injustícies que s'hi van produir», interpreta. L'exportació d'aquesta obra a l'aula i la seua conversió en material didàctic és, per al cantautor torrentí, «el més important d'aquest treball». «És el més útil que faig com a treballador de la cultura. Soc feliç quan estic damunt de l'escenari, però més encara quan predico a una aula per a gent no convençuda i que tenen en aquestes xerrades el seu primer contacte amb la poesia i amb una època política, social i cívica que els sembla el plistocè. Però no ho és: les conseqüències d'aleshores encara les patim avui», argumenta.
Versos a la vietnamita busca, com si es tractara d'un martell musical, esmicolar aquell relat instal·lat d'una transició pacífica. «Aquesta narració sempre m'ha semblat un conte de fades. La constitució ens la vam donar entre tots perquè teníem una pistola apuntant a la templa. No va ser una etapa de flors i violes, ja que només cal recordar que va haver-hi violències actives i passives, les bombes a casa de Joan Fuster, l'assassinat de Miquel Grau i de Guillem Agulló, o l'atemptat fallit a Manuel Sanchis Guarner. Hi hagué moltes agressions quotidianes que estem tornant a patir en l'actualitat. Hi ha un fil vertebrador des del franquisme fins ara», expressa.
Memòria del combat antifranquista
Arran de la commemoració del mig segle d'ençà de la mort de Franco, l'artista torrentí afirma que era «una bona oportunitat per traure la pols a molts dels poemes que van servir com a armes llancívoles contra les estructures obsoletes del règim, però que són molt aplicables a l'actualitat, veient que tornen a pul·lular els fantasmes i els monstres del feixisme». «Hem de reivindicar la memòria de la gent que va plantar cara al franquisme», subratlla per recordar que «una prova del fil conductor entre aquella època i el present» és la condemna a Josep Valtònyc per les seues lletres, el qual firma el pròleg del llibre.
«He escollit aquells poemes que em deien alguna cosa; més enllà del pes històric, polític i social d'aquests textos. Són poemes referencials per a mi, que estan, diguem-ne, damunt de la meua tauleta de nit. Són poemes de capçalera i que han inspirat molts artistes, no sols d'aquella època, sinó de la nostra. No debades ens sentim hereus d'aquella feina», desgrana. «I com que tenen aquesta vigència, a pesar d'haver-hi passat cinquanta o seixanta anys des de la seua escriptura, és una manera d'aprendre del passat, dels bagatges assolits, per gent que s'hi va jugar la pell contra la dictadura franquista», complementa.
«Estem homenatjant la feina que va fer aquella gent, que es va jugar la pell davant dels grisos i de la repressió franquista», insisteix per criticar que a l'Estat espanyol «no s'hi va produir una desnazificació com a Alemanya». «No s'han fet cap mena de judicis de Nuremberg», lamenta. «Diuen que la generació que ha viscut no pot fer memòria, perquè està massa exposada i que la següent no acaba de prendre partit perquè encara hi ha cicatrius per tancar. I, per tant, som la tercera generació l'encarregada d'alçar les estores i treure-hi la merda. A l'Estat espanyol, hi ha famílies que encara no han pogut tancar un capítol tan dolorós com que les despulles dels seus estimats estiguen soterrades en fosses comunes», critica.
Plantar cara a l'ofensiva reaccionària
El llançament d'aquest treball, amb versió escrita, musical, didàctica i d'espectacle als escenaris, mostra el compromís adquirit per Alabajos en temps convulsos per a la democràcia i per a la llengua i la cultura del país. «Implicar-se políticament, fer de la teua música un vehicle de denúncia política, és una decisió personal de cada artista, de cada grup. Al Col·lectiu Ovidi Montllor, hi ha gent que sí que utilitza la música per a reivindicar políticament determinades causes que considera justes i per a fer una feina de compromís cívic. Altres, en canvi, prefereixen dur-ho a un terreny molt més individual, i tenen les seues idees polítiques», contextualitza envers les veus creixents sobre una manca de combat polític a l'escena musical valenciana.
«D'ençà que vaig començar a treballar musicalment, la part política i social ha estat present en les cançons i en els discs que hem fet. Particularment, concep la cultura com a un exercici de militància, encara que també opte, de vegades, per un vessant més personal i íntim», reivindica, recordant aquell primer disc titulat Futur en venda. «Sempre he utilitzat la cançó com a una ferramenta de transformació i denuncia. En una època en què la supressió de llibertats civils, els dèficits democràtics i les persecucions culturals i lingüístiques estan a l'ordre del dia, ara més que mai convé pujar a l'escenari amb el kalàixnikov musical carregat», defensa.
Com a artista implicat en la defensa del país, censura que l'actual executiu valencià del PP està «desfent l'herència del Botànic» del bracet de l'extrema dreta Vox. «Estan efectuant retallades de llibertats a gran escala, com ara a l'ensenyament públic amb una consulta il·legal que pretenia arraconar el valencià, però que els ha eixit malament. Han atacat la Càtedra d'Estellés, han votat en contra de la commemoració del centenari del poeta nacional dels valencians i estan incorporant el castellà a À Punt, quan era dels pocs espais audiovisuals que tenim amb una certa presència del valencià», denuncia. «Si no hi ha un contrapès de la societat civil organitzada que plante cara a tots els abusos, tornarem als anys vuitanta», adverteix.
Tanmateix, observa «una societat civil més viva que en altres ocasions» arran de les manifestacions convocades contra el president de la Generalitat Valenciana, el popular Carlos Mazón, per la seua gestió de la dana. De fet, aquest dilluns va produir-se un assaig de la sèptima mobilització demanant la seua dimissió pel seu paper a una tragèdia que va deixar més de dos centenars de morts. «La primera manifestació fou molt emotiva. No veia una mobilització així des de les protestes per la guerra de l'Iraq», confessa.
Una sensació colpidora que s'intensifica per la seua procedència. «Soc de Torrent, van morir 11 persones per la dana i d'una comarca, l'Horta Sud, que concebem com a casa nostra. Conec moltes persones que s'han vist forçades a començar des de zero, que ho han perdut tot. La situació és duríssima, amb gent que han perdut els seus familiars. És molt important que, com es va fer des dels familiars de les víctimes de l'accident del metro a València del 2006, cada 29 d'octubre ens manifestem per demanar la dimissió d'un president que no té vergonya ni la coneix», remata. Tota una mostra del seu compromís cívic com a cantautor.