Ruiz no va ser el primer cas de frau en una marató; ni l’últim. Setanta-dos anys abans, el 1904, Frederick Lorz ho havia provat a la marató dels Jocs Olímpics de Saint Louis (EUA). Va pujar al cotxe del seu entrenador, va avançar terreny i es va colar per ocupar la primera plaça. I el 1999, els bessons sud-africans Sergio i Fika Motsoeneng es van intercanviar d’amagat a la marató Comrades, de Durban (Sud-àfrica) i l’engany hauria reeixit si no haguera estat perquè un portava el rellotge a la dreta i l’altre a l’esquerra i, a partir d’aquí, els jutges van jugar a buscar les set diferències.
Irene Visa (Banyoles, Pla de l’Estany, 1985) i Pau Masaló (les Planes d’Hostoles, Garrotxa, 1983) recorden aquests casos a la instal·lació «That’s not Frank», que també inclou rèpliques exactes de les medalles que haurien guanyat en les diferents competicions (la d’or dels JJOO de Saint Louis, etc.). L’important és participar.
Totes les obres que es poden veure a «Citissimum, altissimum, fortissimum» (un superlatiu en llatí que porta un grau més enllà el lema dels JJOO, citius, altius, fortius [‘més ràpid, més alt, més fort’]: és a dir, el més ràpid de tots; el més alt; el més fort) critiquen l’esport d’elit amb diversos graus d’humor, bé sigui de manera subtil i irònica o directa i explícita. L’exposició ja es pot visitar, a pesar de l’ajornament de la inauguració oficial —que no es va poder fer el 28 d’abril a conseqüència de l’apagada—, fins al 8 de maig.
Comissariada per Cabosanroque, la mostra volia respondre a la pregunta de per què l’art contemporani dedica tan pocs esforços a un fenomen amb tanta repercussió social com és l’esport de competició o d’elit? Com diu el text dels curadors de l’exposició «un fenomen actual que, tot i travessar-nos radicalment, es troba infrarepresentat en el món de l’art: l’esport com a símptoma del món contemporani». Per això, «l’exposició posa en diàleg diverses peces artístiques que, a través de l’absurd, la ironia i la desconstrucció, porten a les últimes conseqüències les manifestacions de l’esport de competició i de masses (...) per fer-nos reflexionar sobre com, d’alguna manera, estem tots immersos en la mateixa lògica: tots competim a través de mesures tendenciosament objectivables, i tots contribuïm a fer-ne, d’això, un espectacle».
És cert que ens fan reflexionar sobre l’esport, una altra cosa és si ens arriben a fer pensar gaire sobre la nostra contribució a l’espectacle.
La instal·lació de Cabosanroque —al voltant de la qual s’estructura l’exposició— és un Estadi on tot és poc normatiu. Un «terreny de joc i descompetició», en diuen ells. Un camp d’esports on fer bàsquet no té premi; el premi és tocar el tauler i fer sonar les arpes que hi ha col·locades. Les porteries són de diverses formes i moltes es poden bellugar, el caos és la norma i el pòdium és en realitat la grada. El públic és el vencedor.
La ‘maglia nera’
Tothom sap que el número 1 del Giro d’Itàlia porta sempre la maglia rosa, però pocs recordaran que, entre el 1946 i 1951, el darrer classificat de la cursa portava la maglia nera (‘samarreta negra’) «com a reconeixement per la seva determinació i força de voluntat». Un trofeu digne de l’estadi de descompetició de Cabosanroque que recorda al tuti cabroni, un joc de cartes —variació del tuti— on perd qui queda al mig, entre el guanyador i el perdedor. Tanmateix, com explica Curro Claret, «hi va haver ciclistes que buscaven quedar últims, i s’amagaven en bars o espatllaven les seves bicis per rebre els diners i el menjar del premi, per la qual cosa va acabar suprimint-se».
Al costat dels esportistes guanyadors del frau en la marató, hi ha la instal·lació escultòrica «Sobre competicions, concursos i trofeus» de Curro Claret (Barcelona, 1968) amb rèpliques de trofeus antiesportius i descompetitius, com aquesta maglia nera, el premi al concurs de menjar calçots de Valls o el Cooper’s Hill Cheese, competició consistent a perseguir, i caçar, un formatge doble gloucester que llancen turó avall i pot arribar a la velocitat de 110 km/h. El premi és el formatge.
Qui no vulgui pols, que no vagi a l’era.
L’era, el camp de futbol
En Joachim Schmid (Balingen, Alemanya, 1955) vol demostrar i demostra que l’important del joc són les ganes de jugar i que les normes són incapaces d’impedir que 22 persones —més o menys— troben un camp de futbol si s’ho proposen. Aquest rastrejador de fotografies i interpretacions ha recollit tot de fotografies fetes via satèl·lit al Brasil: retraten camps de futbol irregulars, inclinats, deformats i totalment inadmissibles per la FIFA, però molt útils per als joves que cada dia hi van a jugar i somiar. La instal·lació fotogràfica es diu «O campo». Jogo bonito.
El frau de Frau
Frau Recerques Visuals és un estudi de creació visual contemporània format per Helena Pielias (Caldes de Montbui, Vallès oriental, 1982) i Vicenç Vilaplana (Granollers, Vallès Oriental, 1955) que s’ha endinsat en el frau futbolístic dels gols fantasma, aquells que ni els àrbitres ni el VAR no s’atreveixen a donar per vàlids perquè són incapaços de decidir si el baló ha travessat el 100% la ratlla de la porteria. Concretament, Frau analitza amb vídeos i més vídeos si va entrar el xut de Lamine Yamal en un Reial Madrid - Barça de l’any passat (21 d’abril). Els àrbitres no el van donar per bo, però la producció de vídeos i hores de televisió que va generar la discussió del gol fantasma és aclaparadora. Frau intenta demostrar que «el mateix fet pot ser percebut de maneres oposades segons la predisposició de qui n’observa les imatges», de si és del Barça o del Madrid.
Tothom veu la cosa segons la ullera que es posa.
La llotja del Reial Madrid
Seguint amb els fantasmes, «Palco de honor», de Paula Artés (Molins de Rei, 1996) retrata, amb molts píxels per respectar la seva privacitat —que queda descoberta per la identificació de tots en una placa metàl·lica sota cada foto— els polítics, jutges, empresaris i responsables econòmics que han passat per la llotja del Reial Madrid durant l’època de presidència de Florentino Pérez. Però la llista era tan llarga que s’ha limitat a només 85 imatges. Instal·lació fotogràfica que podria il·lustrar diversos reportatges d’EL TEMPS.
Els prejudicis del cànon
Qui no sabem si ha estat a la llotja del Madrid és Mateo Maté, artista madrileny nascut el 1964 que sovint lluita contra els prejudicis que implica la iconografia clàssica, la que heretem de Grècia i Roma i que «és la mateixa del capitalisme», segons Maté. Per fer-ho evident en matèria esportiva, Mateo Maté presenta «Cànon», una instal·lació escultòrica que critica el binarisme home-dona amb una Venus de Milo Doríforo; l’edatisme amb un Discóbolo en reposo i el racisme amb un Discóbolo. En aquest cas, obres de 2016 que no han envellit gens.