—De què parlem quan parlem de maternitat virtuoses?
—El títol del llibre pretén ser irònic. Em preocupava un poc que això no s’entenguera, però les persones properes que l’han llegit em diuen que, efectivament, es nota que el to del conjunt és qüestionador i crític. Això no impedeix, no obstant això, que hi haja llaços de lleialtat i fraternitat amb les pedagogies crítiques.
En el centre de la meua anàlisi hi ha els models neomaternals. Utilitzo aquest neo no en el sentit de nou, sinó per vincular-lo al neoliberalisme. El llibre té un enfocament qüestionador respecte de les formes de criar tradicionals. Ara bé, cal entendre bé això de tradicional, perquè, sense solució de continuïtat, hem passat del que és tradicional al neoliberal i ni ens n’hem adonat.
Per tant, parlo d’un neovirtuosisme, que no és de la criança tradicional de la donna angelicata. No, ara assistim a una maternitat virtuosa que emana i deriva del mercat i que, personalment, trobo molt problemàtica.
—A quines formes de virtuosisme et refereixes en concret?
—En el llibre la crítica pivota al voltant de la idea del control. D’una banda, el control del cos del bebè i, d’una altra, l’autocontrol maternal.
Hi ha, d’una banda, aquesta idea tan forta de vigilància. Hi ha tota una sèrie de dispositius tecnològics per donar satisfacció a aquestes preocupacions. Ara bé, no es tracta només de dispositius. Hi ha una vigilància interioritzada que provoca que la relació maternofilial estiga condicionada i determinada per la vigilància. És lògic que tinguem pors i ansietats al voltant dels nostres fills i filles —això és completament comprensible i inevitable—, però hem de reflexionar sobre com les canalitzem, les projectem i les vivim.
La maternitat s’ha convertit en un camp de proves per al règim de control i autocontrol que caracteritza aquesta última —o, probablement penúltima— fase del neoliberalisme.
De fet, m’agradaria subratllar que aquest és un llibre sobre la maternitat, però no ho és només sobre això. És també un llibre que vol reflexionar sobre el món i la seua complexitat.
—En el llibre assegura que assistim a una professionalització de la maternitat. Escriu: «Sembla que, per poder exercir els rols de criança, les mares han de convertir-se simultàniament en nutricionistes, pediatres, assessores de son, assessores de lactància, psicopedagogues, coaches emocionals i neurocientífiques». En què consisteix aquesta professionalització de la maternitat?
—La hipòtesi de la professionalització de la maternitat és una derivada de la hipòtesi principal del llibre, que és el gir discursiu de la maternitat i de les cures.
Avui vivim en societats on hi ha menys xiquets que en les societats precedents i on la infantesa té un altre valor social. Davant d’aquesta realitat necessitem una teorització que ho convertisca tot en més tècnic. D’alguna manera, fa la sensació que les regles que regeixen el món laboral, en un context neoliberal, han passat a integrar-se en el món
«Estem criant infanteses molt guionitzades»
en aparença íntim i privat de les cures i la criança. Vivim maternitats i criances sota recepta. De fet, en aquests moments, ja no són ni sota recepta, sinó sota algoritme. A mi això em preocupa molt, perquè estic convençuda que, per més que molts d’aquests consells es donen de forma benintencionada, res no pot reemplaçar el contacte singular d’una persona a l’altra. Perquè, al capdavall, tota relació és irrepetible. Fins i tot, la relació d’una mare amb el seu primer fill no té res a veure amb la relació d’una mare amb el segon fill.
Per tant, la criança és quelcom tan volàtil, incert i obert que veig terriblement artificial i, fins i tot, robòtic que estiguem aplanant el camí perquè els altres ens diguen què hem de fer en cadascuna de les situacions que vivim d’una relació que és única entre mare i fill. Fins i tot si ens equivoquem, em sembla més honest i més sa que ningú no ens done receptes. Arrisquem-nos a l’equivocació, cerquem quin és el nostre estil de mare. Tractem de ser mares sense receptaris.
—Al capdavall, les nostres mares no tenien internet, però és probable que llegiren algun llibre quan van saber que serien mares. Això que vivim ara és en consonància amb els nostres temps.
—Cada canvi tecnològic canvia la nostra relació amb nosaltres mateixes. Internet no és un dipòsit al qual jo vaig a buscar alguna cosa, sinó que és el dispositiu que ha privilegiat un nou mode de producció per generar una indistinció entre el que està dins i el que està fora; entre el que és públic i privat; entre el que és íntim i el que és social. Aquesta tecnologia ha acabat colonitzat l’últim reducte que crèiem que podia quedar al marge, com són les relacions socials, l’amor o la manera com criem.
Internet no és només un lloc on anar a buscar informació. És més que això; és un mode de relació amb nosaltres mateixes i amb el món, amb les nostres germanes, companyes i fills i filles. I això és el que a mi em resulta inquietant i digne de ser pensat col·lectivament.
—El resum seria menys fòrums d’internet i més instint?
—Jo he consultat molts fòrums, sobretot abans de ser mare. Però és que l’existència d’aquests fòrums és directament proporcional a aquesta ansietat i a aquesta por amb què vivim per culpa del trencament del llaç social. És a dir, a mesura que el llaç social es debilita, has de buscar-te altres comunitats. I acabes buscant a colp de clic, perquè és la manera en aparença més ràpida i més senzilla. Al remat, són relacions molt despersonalitzades i en les quals sempre subjau un judici que erosiona la idea de comunitat.
En certa manera, em sento reconeguda amb aquesta frase que tu proposes, tot i que no podem deixar de reconèixer que som éssers socials. Ara bé, crec que la maternitat és una experiència que a les dones ens potencia la nostra part animal. Hi ha una dimensió —i ho dic d’una manera amorosa— molt animal en la maternitat. És un acte inqüestionable, que no necessita etiquetes, ni judicis, que està ací per quedar-se. I em sembla que reconèixer això, nomenar-ho, és sa i ens serveix com a guia.
—Diria que sobre la generació actual de mares hi ha més exigències de la que hi havia sobre les nostres mares o àvies?
—La meua àvia va ser mare de tretze fills, dels quals van sobreviure onze. Estic convençuda que ella no tenia
«Seria bo que tractarem de ser mares sense receptaris»
temps per pensar i reflexionar sobre tot açò. I quan ho he parlat amb ma mare sempre em diu que aquella era una criança més col·lectiva. Se sol dir que es criaven en el carrer, i això és parcialment veritat per referir-se a la idea que era el conjunt de la societat la que els estava criant. Aquells pares i mares sabien que podien confiar en el fet que estigueren en el carrer.
Crec que cada generació de mares ha tingut els seus qüestionaments i els seus problemes. Crec que la diferència és que potser ara estem més qüestionades que les generacions precedents. I també crec que estem molt més soles que aleshores.
—Estem soles però més connectades que mai. És una gran paradoxa.
—Crec que és perquè aquesta hiperconnexió ens aïlla, perquè situa l’origen del llaç en la idea de la informació, no de l’experiència. Jo puc disposar de molta informació, però tenir informació no és el que em permet connectar amb el meu fill o filla. I potser no tinc cap informació, però hi connecto al cent per cent. A voltes pensem que per tenir molta informació ho anem a fer millor, i això no sempre és així.
—Tot això té a veure amb un procés que és paral·lel que és el de com la societat es mira la infantesa. Abans els fills eren, sobretot, la mà d’obra del futur. Ara, fins i tot, m’atreviria a dir que els tenim sobreprotegits. I la maternitat ha passat de ser un fet quasi biològic a estar entronitzada. Potser sona una mica cru, però...
—Estic d’acord amb tu. En el llibre, de fet, hi ha una certa pugna interna al voltant d’això. Perquè, d’una banda, en una part del llibre apel·lo molt a la necessitat d’escoltar als xiquets. Crec, en aquest sentit, que ens cal empatitzar amb ells d’una manera real, no retòrica. Tracta de comunicar-te amb ell o ella a la seua escala.
Ara bé, d’una altra banda, crec que també és bo exercir una sana despreocupació i deixar que les coses siguen com han de ser i que disposen d’espai.
Efectivament, assistim a una idea d’entronització de l’infant que és narcisista, perquè en realitat el que estem projectant és una perfecció maternal. Això és una trampa enorme. Em sembla que ara estem creant infanteses molt guionitzades, on tot està pautat i on planifiquem un oci que s’assembla a l’oci adult. Ens cal donar-los més aire.
—És a dir, ser menys mares helicòpter, com diria l’Eva Millet...
—Sí, efectivament. Ara bé, aquest no vol ser un llibre per dir-te com has de fer les coses. Les coses, en maternitat, es fan com es poden fer. No vull donar solucions a ningú. El llibre no vol establir allò que és vàlid i allò que no ho és. No. El llibre vol ser una invitació al qüestionament.
—En el llibre, d’altra banda, és molt crítica amb els emocionaris, que tant d’espai ocupen en les prestatgeries de les llibreries. Per què?
—Això és quasi per deformació professional. Jo he escrit sobre maternitat sense, diguem-ho així, tenir una bibliografia prèvia. En aquest sentit, és un llibre agosarat. Va ser el meu nou jo com a mare el que em va espentar en aquesta aventura.
En canvi, jo sí que havia treballat molt prèviament sobre la història i la teoria de les emocions i les havia connectat amb el mode actual del capitalisme.
Probablement, aquesta crítica a la manera com s’aborden les emocions és la més antipàtica del llibre. Al capdavall, tothom tendeix a vore positivament que hi haja educació emocional. El que em preocupa és que més que educar emocionalment el que estem fent és promoure l’ensinistrament emocional.
—Explica-m'ho.
—El que estem fent és reduir i tipificar les emocions. Això la pel·lícula de Pixar, Inside Out, ho fa molt bé. Fins i tot li posen un color a cada emoció per fixar-les en la memòria. Al remat, tot això el que ens diu és que les emocions són categoritzables lèxicament. Aleshores t’estan ensinistrant perquè li poses nom a allò que tu sents, sense ambigüitat ni ombres. I les emocions són quelcom més complex que això. Les emocions capten de manera privilegiada la complexitat que ens fa humans.
Jo no dic que no estiga bé l’educació l’emocional, però, atenció, perquè crec que a voltes correm el risc de dir-li educar a una cosa que, en realitat, es tracta, de nou, de controlar.
—Ens estem passant de rosca?
Sí, crec que sí. Si pegues un crit, no et fustigues. Si t’equivoques, no s’acaba el món. Jo no vull donar a les meues filles una impressió de mi que és modulada.
M’hi he fixat, quan estic al parc amb les meues filles, i m’atrevisc a dir que hi ha una espècie de dialecte tonal amb les criatures, com una manera de parlar-los als xiquets molt autocontrolada, una manera de parlar molt poc natural. No crec que amb això ajudem als xiquets.
«La maternitat s’ha convertit en un camp de proves per al règim de control i autocontrol que caracteritza aquesta última fase del neoliberalisme»
—En el llibre explica que una amiga, quan li va dir que estava embarassada, li va preguntar sobre el perquè de dur xiquets al món? Ha trobat la raó? Hi ha qui diu que no hi ha acte més egoista que tenir fills.
—Això sol passar quan algú diu que no tenir fills és egoista. I, aleshores, els qui no tenen fills diuen que tenir fills sí que és egoista. Jo no sé si hi ha egoisme, però sí que em sembla que hi ha narcisisme perquè hi ha una cerca de la perpetuació.
Jo vaig ser mare tard, per sobre dels quaranta. Per tant, sé prou bé què és ser no-mare. Puc identificar i comprendre perfectament les seues raons.
Ara bé, a mi la maternitat m’ha donat intensificació de la potència de la vida. Allà on hi ha xiquets, hi ha vida. Tenir fills no millora res ni et fa millor, però et fa més conscient de la força de la vida. Per a mi, trobar-me amb aquesta potència vital ha estat molt valuós. Ara bé, ho dic sense moralitzar.
—Què has après del fet de ser mare?
—En primer lloc, que és més difícil del que m’esperava. A voltes és difícil fer les coses tan bé com a una li agradaria. Però crec, d’altra banda, que intensifica molt la sensació d’estar vius. I això és difícil de comparar amb cap altra experiència humana.