La conversa té lloc en el mateix Octubre, abans de la cloenda de les jornades, que va tenir lloc ahir de vesprada. Després que entre dilluns i dijous hagen comparegut representants de les arts escèniques, de les arts visuals, de la música, de l’audiovisual i de la gestió cultural. Fins i tot hi ha hagut una taula dedicada al periodisme cultural i la gestió comunicativa de la cultura. El sector editorial, immers en el mes del llibre, ha quedat fora d’aquesta iniciativa, però s’espera que en un futur es puga sumar a la futura plataforma, al·lega José Maria Bullón, que ha estat capaç de reunir juntament amb el seu equip un panell de participants ben nodrit i representatiu.
—L’objectiu de les jornades és ambiciós, escoltar tots els agents implicats en el fet cultural valencià, sectors que normalment no saben res els uns dels altres. Ací està tothom.
—Evidentment, la intenció és aglutinar i, sobretot, coordinar esforços. El sector cultural està patint problemàtiques que són comunes a tots els sectors. La reflexió s’ha fet aquests dies sectorialment, però ja estan eixint coses en comú, problemes que patim d’una manera estructural. Aquestes jornades no tenen l’objectiu d’anar en contra de res, sinó que van dirigides als professionals, els encarregats de dir quines són les nostres mancances i febleses i aportar solucions. Evidentment, estem en un moment supercrític per a la cultura i la llengua del País Valencià, amb atacs diaris. I nosaltres, com a Acció Cultural, hem de respondre a aquestes situacions. Però també és veritat que hi ha problemes que són estructurals, estiga el govern que estiga. Aquestes jornades ja estaven planificades abans de la dana, però el que ha fet aquesta catàstrofe és aguditzar els problemes, ha afectat molts artistes visuals, companyies de teatre, músics, etc.
—Les problemàtiques són comunes i, per tant, és necessari traure conclusions comunes.
—De les jornades hi ha unes conclusions sectorials, però també unes conclusions comunes, que giren sempre entorn els mateixos temes. D’una banda, el desconeixement per part de l’Administració. Quan una nova administració comença a conèixer el sector, arriba una altra que destrueix el que s’havia avançat. És veritat que els últims dos governs del Botànic tingueren en compte els sectors culturals en les ajudes i la legislació. Ara comencem de zero, però amb un desconeixement i un desinterès absolut per la cultura per part dels polítics. El sector ha de defensar-se d’alguna manera, ha de posicionar-se. Tampoc no hi ha un pla cultural, que s’hauria de consultar amb els professionals, com ara la conveniència, o no, d’un codi de bones pràctiques per a la provisió de places de designació o de direcció d’organismes. En acabant, els problemes d’un sector afecten tothom: si la radiotelevisió pública no fa ficció, l’audiovisual no pot treballar, però això també afecta els artistes visuals o la música. La cultura al País Valencià és un ecosistema que ha de mantindre’s unit enfront dels atacs. Però no es tracta d’actuar en reacció al que està passant, aquestes jornades han convidat associacions professionals, no a persones que hagen destacat en el seu sector. Les associacions entenem que recullen les inquietuds de les persones que treballen en la cultura.
—Pel que fa a la interlocució amb l’Administració, cada sector tracta de resoldre els seus problemes, de vegades de manera molt atomitzada. Una de les pretensions d’«Escoltem la Cultura» és crear una plataforma conjunta. Com s’ha acollit la iniciativa?
—Estem comprovant que hi ha alguns sectors més units o cohesionats que altres, tal vegada perquè hi ha una trajectòria d’associacionisme més llarga. És el cas de les arts escèniques. I també de la música, tot i que amb dues velocitats diferents, la de la indústria i, d’una altra banda, la dels músics. A banda, hi ha sectors més debilitats, com el de les arts visuals, un sector poc cohesionat i amb poques associacions. Aleshores, el fet de trobar-se tots ací pot donar força a la idea que organitzar-se és positiu, establir una plataforma podria fer que la cultura defensara els seus drets de manera conjunta. Evidentment, unir tants sectors i sectors atomitzats, com bé has dit, és complicat, però en Acció Cultural volem posar la llavoreta perquè siga possible. De fet, hi ha una vintena d’associacions que han signat el primer manifest de la plataforma, un text molt genèric que vol fer valdre la cultura com a bé essencial i defensar els drets de la professió. És la manera de reivindicar que es faça una política cultural valenciana justa, inclusiva i amb visió de futur. Que no estiga condicionada per la circumstància política del moment.
—Sí, perquè de les coses que s’està veient aquests dies és que durant els governs del Botànic milloraren algunes qüestions, però molts dels problemes estaven allí quan hi hagué el canvi polític.
—Efectivament. És veritat que amb el Botànic hi hagué un inici de diàleg i es va tenir en compte els professionals, que és el que estem demanant. Però hi havia problemes estructurals que no s’havien solucionat, com ara una legislació adequada que garantisca que la llei arribe a tots els ciutadans. I el circuit cultural valencià encara no estava definit, les associacions professionals vam aportar algunes solucions i era un problema en vies de solucionar-se. També havíem fet aportacions en el tema de la mediació i la inclusió i, evidentment, sobre l’ús del valencià. En el circuit teníem una ajuda de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), que ara ha desaparegut. Als inicis de formar-se el nou govern hem tingut diàleg, però no se’ns escolta. El que volem és que se’ns escolte.
«Quan les coses van bé o hi ha diners per a repartir, cadascú intenta atraure subvencions i ajudes per a cada sector, per a cada associació... Però, quan les coses van malament, el sector intenta unir-se»
—Tu tens una trajectòria llarga com a gestor. Hi ha alguna de les coses que s’han dit que t’haja sorprès? O que no sabies?
—[Pensa molt la resposta.] No. A veure, porte 38 anys en la gestió cultural, que són molts anys. I he vist moltes coses. Quan estàs en la gestió pública municipal, al peu del canó, gastem molta sola de sabata i roda de cotxe. És molt diferent de la política cultural d’institucions grans com l’IVAM o el MuVIM. Nosaltres parlem amb tothom i tenim molta experiència. Aleshores, no m’ha sorprès res. Sí que és veritat que el sector, tot i que sembla que no està molt unit, s’observa que, tal vegada per les circumstàncies, vol treballar conjuntament. És normal, perquè quan les coses van bé o hi ha diners per a repartir, cadascú intenta atraure subvencions i ajudes per a cada sector, per a cada associació... Però, quan les coses van malament, el sector intenta unir-se. I aquest és un moment d’unir-se. Quan li vaig proposar la idea a la presidenta d’Acció Cultural, Anna Oliver, sentia que el sector cultural estava patint una desfeta. Si açò pot servir almenys per fer pinya, serà un pas.
