Víctor García Tur invoca de nou l’univers Hitchcock en l’absorbent ‘Els claustres’

Des que debutara amb l’aval del Premi Documenta l’any 2008 amb Twistanschauung, Víctor García Tur (Barcelona, 1981) ha lliurat periòdicament un seguit d’obres que, més enllà de la col·lecció de premis que li han reportat, amb el punt àlgid del Sant Jordi per L’aigua que vols (2021), configuren un corpus interessant i intencional amb el punt de contacte de defugir els llocs comuns i les narratives a l’ús de l’actual literatura catalana. Una ànima juganera, de referències creuades de vegades insospitables, amb rèdits especialment brillants a parer meu en Els romanents (2018) o El país dels cecs (2019), un moment d’expansió creativa que va derivar en la citada L’aigua que vols, on trasllada la narració a un escenari com el Quebec tot explorant els paral·lelismes amb Catalunya.

Per al seu nou projecte literari, García Tur ha prescindit del circuit de premis per publicar en un segell com Comanegra sempre obert a rebre o incitar jocs d’espills amb diferents tradicions culturals, un esperit que s’adiu a les pretensions d’Els claustres, una immersió sense frens en l’univers d’Alfred Hitchcock i la pel·lícula Vertigen que arrenca des de la coberta, un disseny del mateix García Tur que homenatja els grafismes de Saul Bass, un mite nord-americà del disseny responsable dels crèdits de la pel·lícula. En la «Nota final», García Tur recorda com a antecedent una època de la seua vida vivint a un «piset» al Putxet, al carrer de Ferran Puig, un indret de costa empinada, al final del qual s’albirava el mar. «Era talment com viure en un carrer rost de San Francisco amb vistes a la badia. I si vivia a San Francisco, vivia a Vertigo (sic), és clar», escriu en la nota.

El pas següent va ser planejar una novel·la emmirallada en el clàssic que abordara «l’amor tòxic i la follia masculina». El projecte va hivernar fins que, fa tres anys, l’escriptor va llegir un estudi la naturalesa del qual no podem explicar sense esbudellar el satisfactori final en dos actes d’Els claustres. Alhora, es va donar «una cadena d’esdeveniments» que té a veure amb la novel·la Celle qui n’était plus (1952), escrita a quatre mans per Pierre Louis Bolleau i Thomas Narcejac, de la qual Henri-Georges Clouzot va fer una adaptació que va titular Les diaboliques. Hitchcock va fer tard a l’hora de comprar els drets de la novel·la, però va ser més ràpid amb un llibre posterior del duo, D’entre els morts (1954), germen de Vertigen.

Un motor narratiu fet d’enganys i girs que genera una lectura àvida, quasi ansiosa, que es beneficia de la construcció de personatges

A partir d’aquests elements, l’escriptor barceloní articula un argument arrapat al film però amb importants variants, com ara el fet que el protagonista obsessionat per una dona misteriosa i suposadament llunàtica siga Daniel Muntadas, un fill de catalans exiliats a França després de la Guerra Civil i que, en la Nova York dels anys seixanta, quan voreja els quaranta anys sense ofici ni benefici, ofega els seus deutes i dubtes en alcohol. La trama arrenca quan li proposen seduir una dona per provocar un divorci. Sense voler avançar massa l’argument, el lector pot suposar que les coses no aniran exactament així, un motor narratiu fet d’enganys i girs que genera una lectura àvida, quasi ansiosa, que es beneficia de la construcció de personatges: de Muntadas o l’enigmàtica Maud fins als personatges secundaris. O secundàries, més aviat: tardareu a oblidar la incitadora Rosa i la sarcàstica cambrera Cassandra, la persona que voldries que servira en el teu tuguri de referència.

Línies argumentals embolcallades del to i l'entramat psicològic i simbòlic de les pel·lícules del mag del suspens, combinat per moments amb segments de hard-boiled frenètic que remeten a Raymond Chandler i podrien passar perfectament per la traducció d’alguna novel·la nord-americana de l'era daurada del gènere. Si no fora perquè García Tur introdueix elements de catalanitat com la identitat del protagonista o les referències als claustres medievals catalans traslladats a Nova York —per això el títol— que l’autor enganxa a un referent històric com Cecília de Foix. Tot això, ben mirat, té gràcia, i dota Els claustres d’una certa genuïnitat.

Tanmateix, on la proposta trobe que es fa forta és en la contextualització de la història, en el dibuix d’una Nova York que feia temps li havia usurpat a París la consideració de capital mundial de l’art, una temàtica que creua el llibre al costat de contracultura, les drogues o la remor de fons de la Guerra del Vietnam. Fins i tot trobem els ecos llunyans de la Segona Guerra Mundial, amb un fragment fantàstic que explica l’experiència com a captiu dels japonesos d’un tal Jack Kennedy. Un relat dins del relat que, com sabrem per l’esmentat postfaci, és una picada d’ull a l’enyorat Vicenç Pagès i el seu Kennedyana. La dinastia que va crear la trama perfecta (2022).

En el fons, podria fer la sensació que la novel·la no es ressentiria a prescindir dels elements de catalanitat cosits a l’acció, però fent fora de l’equació aquestes connexions. Els claustres, a més de perdre un bon títol, quedaria òrfena de la part de joc i talla i enganxa de referències culturals i literàries que defineix l'arquitectura narrativa de l'autor, la qual cosa forma part del seu encant.