Diu Arià Paco —en una terrassa de Gràcia amb una gilda a la mà, que és alguna cosa de picar prou petita per tenir la consciència tranquil·la i suficient perquè no el facin fora per no demanar sopar— que les novel·les són la millor manera d'entendre les idees. Explica que la teoria d'En defensa d'Afrodita, el llibre que ha esdevingut el manual de les no monogàmies, funciona molt bé sobre el paper. Però que el paper ho suporta tot, que també s'hi podria fer funcionar la teoria contrària.
«Crec que la filosofia, la idealista, sobretot, que és la que practiquem més, té tirada a fer castells de cartes que són fàcils de tombar», diu l'escriptor. I assegura que, en canvi, quan les idees s'expliquen a través d'històries, ficcionadament, se'n treu molt més. «Penso que les novel·les són la forma d’exploració moral del nostre temps», fa.
En la filòsofa anglesa Iris Murdoch —«no m'hi vull comparar, eh», s'excusa—, Paco troba un camí semblant al seu: Murdoch era una filòsofa reconeguda, avui encara s'estudia a les universitats, però arribada a la trentena va decidir que volia posar-se a fer novel·les. «És la millor manera de fer-se preguntes i d'anar al que és humà», diu l’escriptor.
I és que a Teoria del joc no hi ha gaires certeses. Més aviat hi ha dubtes. Sobre l'amor, sobre les relacions, sobre el desig, sobre els codis de l'estima als bars, al llit i a internet. «Molt especialment buscava no donar una recepta, perquè si fas una novel·la que dona una recepta és molt poc novel·la. Les novel·les sempre mostren algun fracàs de les il·lusions quan topen amb la realitat, els personatges fent-se preguntes i no encaixant amb la realitat. Aquest desencaixament és molt ric i és d’on neixen les idees fortes», explica.
—Has explicat que això és el que trobes a faltar de la novel·la contemporània, que sovint ja saps què t’explicarà abans de llegir-la.
—Sí, això és exagerat, evidentment. Hi ha molts llibres i ni de bon tros n’he llegit prou per fer cap generalització. Però sí que tens aquesta sensació que la gent es posa a fer les novel·les tenint molt clar què és el correcte, el que s’ha de pensar, i fent històries que ho esquiven per no debatre-ho. És el que deia Doris Lessing, que a moltes novel·les els falta la dimensió moral perquè la donen per resolta. I, en realitat, si tens la dimensió moral resolta, ja no cal que facis novel·les, fes alguna altra cosa.
—Per tant, per tu les novel·les no són maneres d’explicar històries, sinó eines per a reflexionar.
Les dues coses. Però sí que crec que han de ser l’exploració moral d’alguna cosa. Si només són una forma d’entreteniment, és una forma d’entreteniment bastant pobra. Vivim en un món sobresaturat d’ofertes d’entreteniment tremendes; t’ho pots passar molt bé de mil maneres. La novel·la t’ha de donar alguna cosa més, moralment.
—L'Ernest, el protagonista, és un home que dubta. I els seus amics, militants, el titllen de ser el menys activista de tots. Sembla que si no hi ha unitat ni certeses, no es pugui lluitar en contra del reaccionarisme. Es pot lluitar des del dubte?
—No sé si es pot lluitar des del dubte, però obrir espai per al dubte ho fa tot més atractiu, tens més capacitat d’interpel·lar a més gent. L’altre dia algú em va fer una crítica dient que, en publicar Teoria del joc, Anagrama li feia joc als incels. És un comentari d’un fòrum d’Internet, no és gens important, però fa gràcia perquè aquesta posició estava parodiada en la mateixa novel·la. A la mínima que algú dubta d’alguna cosa és que deu estar a l’altre bàndol.
Com que tendim a veure les coses de manera reduccionista, «o penses totes aquestes coses o totes les contràries», desapareix molt vocabulari. És una de les coses contra les quals vull lluitar, un dels motius per què faig novel·les és per no explicar el món amb les quatre categories que ho redueixen tot.
—Amb els amics, a Teoria del joc li dèieu «la novel·la guarra». Hi ha sexe explícit, però la teva manera d'escriure'l no és gens física, ets capaç de replicar aquest aire de desig que no va de cossos ni de genitals. En què t'inspires?
—Referents per escriure sobre sexe… Recordo un llibre que es deia Detransition, Baby, que el vaig llegir fa anys, i recordo pensar «quin llibre més marrano», va fortíssim.
—Com a cosa positiva?
—Sí. Tot i que no diria que fos referent, perquè és molt diferent del sexe que escric jo. Em semblava important escriure el sexe no per un impuls de fer novel·la eròtica o que fos sexi, sinó perquè em semblava que el sexe és un espai en el qual hi ha les contradiccions que més m’interessaven, en el qual sembla que ens agradin les mateixes coses que agradaven a la gent fa cinquanta anys i que cada vegada que intentem canviar una cosa ens equivoquem. I per això m’agradava el sexe, no per posar calent a ningú.
—Com a l'escena en què l'Ernest i l'Aurora practiquen sexe «violent» per primera vegada— «una agressivitat primitiva, una imatge antiga del que fan un home i una dona»—.
—L’escena de l’Ernest i l’Aurora en què ell li descobreix els missatges m’interessava perquè hi havia una traïció que provocava una mena de desinhibició en el sexe que després resultava que tots dos volien, però no s’atrevien a voler-la perquè els semblava malament. No m'interessaven ben bé les pràctiques concretes, sexuals. Quan es parla de noves masculinitats sembla que hi hagi d’haver un catàleg de noves maneres de practicar sexe. M’interessava per això, perquè és un espai íntim on hi ha molta fricció amb els vells valors.
—En escriure aquestes escenes sexuals, Paco fa referència al que passa en aquell joc de dominància i submissió, pactat implícitament des del desig, com un espai en què «tot és veritat». Però també diu que «s'ha de repetir la violència perquè se sàpiga que mai va ser violència», i descriu a l’Aurora d’aquell instant com algú que és «tan lluny de la persona completa que és en el món, tan sotmesa». Hi ha veritat en el que passa durant el sexe?
—No sé si és veritat o és el més fals, però m'interessaven perquè eren espais en què ells no eren mediats per uns codis de conducta; per això era veritat. Era un punt en què les coses semblaven sortir d’un fons. Al principi de la novel·la, aquest narrador estrany en primera persona diu «rescato runes a les fosques, valors que porto a dins com un polissó». Són coses que ells es van trobant a dins, qui les ha posat? Això és el que m’interessava, que sembla que surti de dins, no és el que fas quan intentes comportar-te bé.
— Se'n pot fer un judici moral, d'aquestes pulsions?
—No les vull jutjar. No diria que estan malament. Si estan bé, no ho sé, tampoc soc qui per absoldre-les, però crec que revelen alguna veritat sobre el que és estimar i sobre el que és desitjar. Penso que tenim aquestes pulsions a dins i fer veure que no hi són no resol res, fa les novel·les més pobres.
—Les teves dues últimes novel·les parlen sobre els dubtes d'una generació. Covarda, vella, tant salvatge reflexiona sobre l'amistat i la sensació d'èxit, i Teoria del joc sobre l'amor i el desig. Neixen l'una de l'altra?
—Covarda... està plena de coses relacionals, ja hi ha poliamor, i m’interessava molt. En acabar-la d’escriure, vaig pensar: no n’he escrit prou [sobre el poliamor]. I de fet molta gent em va dir que era el que més els va interessar de Covarda… M’agradaria pensar que formen una mena de triangle i hi ha un tercer angle que encara em queda cercar. Una és la novel·la de les meves certeses, del meu sentit de comunitat, de les coses que crec que són valuoses i que estem oblidant, i l’altra és la novel·la dels meus dubtes, de les coses que crec que hem de debatre més o no donar per fet que estan resoltes i crec que es complementen molt.
De fet, quan dic que he escrit Teoria del joc perquè tenia ganes de llegir aquest llibre i no el trobava a les llibreries, en realitat és una broma que faig pensant en Covarda... Jo pensava que ja havia fet un llibre sobre les ratllades dels tios i que no havia despertat gaire interès, però a mi em continuava interessant aquest angle. Si a la gent li agrada Teoria del joc tant de bo llegeixin Covarda....
— Cap a quina àrea s’insinua, aquest tercer angle?
—No ho sé… Vaig pensant coses. La manera com escric és per acumulació de pensaments sobre un tema. Dic: «Va, estàs pensant molt en això, escriu». Encara estic en la fase d’acumulació.
— Com portes això d'entrar en l'elit cultural catalana?
—En tenia una mica de ganes, la veritat. Ho porto bé. Escrivia bastant amb ganes que em llegissin, i si vaig anar a buscar el Premi Anagrama és perquè volia que em defensés una editorial forta i que es llegís el llibre. Hi ha coses a les quals t'has d'acostumar, però bé.
—Com als haters de Twitter?
—Ha, ha, ha, no, és que soc un fluix. És això d'agafar una frase que sigui polèmica, que és el que et demana la xarxa, i posar-la com a titular… I a vegades la frase no l'he dit ben bé jo, o és una cosa que ha dit un personatge, o me la van preguntar i jo vaig dir és clar... Aquesta mena de trampetes de l'economia de l'atenció de Twitter, que té les seves pròpies dinàmiques i va bé per fer promo, suposo, però pel que fa a riquesa del discurs literari és fluix. És Twitter. O X.
—A la novel·la, els mòbils són un escenari força central. Escrius sobre els matisos de fer un m'agrada a una història, de tenir algú a Close Friends, de ser a Tinder com a espectador. Què en penses sobre les xarxes com a escenari d'investigació antropològica?
—M'han dit molt això i penso: tinc tants més apunts de tot això! Penso moltíssim en això de les xarxes. Per a aquesta novel·la pensava molt en les coses del flirteig, a això de posar m'agrada a les històries... Hi ha gent que m'ha dit que el que fa més cringe de l'Ernest és quan li tira foguets a la gent per Instagram. En el fons tots ens estem exhibint d'una manera a Instagram que sembla que estiguem demanant això, però quan ho fas ets un guarro i t'havies d'aguantar. Ah, d'acord, perdona, és que pensava que no! [Diu exagerant les vocals.] Això em sembla divertidíssim. Hi penso molt. Aquesta economia de l'atenció estranya. I n'escriuré més coses, segur.
— El tercer angle del triangle!
—Potser! De fet, la setmana que ve vaig a la residència Faberllull perquè m'han donat una beca per escriure no-ficció i la meva idea era escriure sobre els homes i internet.
