El gravat ha estat considerat, històricament, un art menor. «La ventafocs de les belles arts», ha arribat a dir la catedràtica de la Universitat de Barcelona Antònia Vila. No han estat pocs els artistes que hi han flirtejat, però que han passat als llibres d'història pel conreu i el mestratge en una altra tècnica artística. «El gravat ha estat considerat de segona fila davant del prestigi de la pintura o de l'escultura», escriu Pilar Alfonso.
Pilar Dolz. Elogi del gravat és un llibre sobre l'artista morellana, però també la manera com la col·lecció Vides d'Art, de la Institució Alfons el Magnànim, dirigida per Martí Domínguez, ha volgut elevar aquesta disciplina al més alt reconeixement. La tria de Dolz no és casual. Menuda, inquieta, de paraula desbordant, Dolz ha fet del gravat un ofici, una manera de capir el món i expressar-lo amb acurada tècnica i ull artístic. També deixant marge per a la sorpresa, per a l'inesperat. Al capdavall, què seria la vida si tot estiguera pautat, dat i beneït?
El més curiós de Dolz és que ella defuig d'autodenominar-se artista. «Qui l'ha de voler un llibre sobre mi?», va dir quan el Magnànim li traslladà la idea de fer aquest volum. Era a finals de 2022 i no feia ni uns mesos que el Museu de Belles Arts de Castelló li havia dedicat una retrospectiva acuradíssima. Ella encara se'n fa creus que algú pugue estar interessada en la vida d'aquesta xiqueta hereva de tractants que es va criar a Morella fins que va marxar a Barcelona a fer estudis artístics, en contra del desig patern. «No vaig marxar de Morella per a ser artista», aclareix Dolz a Pilar Alfonso en el llibre. L'art la va trobar a ella. O, més ben dit, el gravat.
Que avui les seues obres formen part de les col·leccions del Museu del Gravat Contemporani, de la Biblioteca Nacional de Madrid, de la Biblioteca de Catalunya, del Centre de Grafica e Documentazione de San Bernardino d'Urbino o de la Biblioteca Sormani de Milà desmenteixen tot el seu escepticisme.
«Com expliquen les veus més expertes, seria difícil trobar una altra gravadora o un altre gravador valencià amb la continuïtat, amb el domini de les diferents tècniques i amb la professionalitat de Pilar Dolz Mestre», escriu Pilar Alfonso, a manera de resum, en un capítol final de to quasi confessional.
Que totes dues Pilars s'hagen trobat en aquest llibre és, de fet, quelcom a festejar. Professora de secundària, autora d'una trilogia publicada per Onada (la tercera de les obres, De Warhol a @yodominguez. Mirar l'art i veure el món va rebre el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians), Alfonso ha ensenyat, amb els seus llibres a mirar el món a través de la publicitat i l'art.
N'és una coneixedora acreditada, algú amb una mirada perspicaç, exigent amb ella mateixa, però capaç d'agafar el lector de la mà —tant si està avesat al món de l'art com si no— i acompanyar-lo per les entranyes d'un univers de vegades hostil per als nouvinguts.
«És una sort haver pogut fer este llibre», escriu i ha dit Alfonso en reiterades ocasions. No debades, aquesta investigadora, feia ja alguns anys que resseguia l'obra i la figura de Dolz. S'hi tenien coneixença, clar, perquè totes dues són descendents de la comarca dels Ports. I tot i que Dolz i Alfonso tenen personalitats força diferents, aquesta coincidència d'origen els dona un nexe d'unió. L'una morellana; l'altra cinctorrana. L'obstinació tel·lúrica d'un territori aspre, a voltes indòmit. El resultat és un llibre que fa justícia a la dimensió de Pilar Dolz com a artista, però que també eleva la figura de l'autora, Pilar Alfonso.
Festegem-ho, doncs, perquè Pilar Dolz. Elogi del gravat era un llibre necessari, per moltes raons. També perquè posa llum sobre una triple perifèria: la perifèria de ser dona; la perifèria d'haver fet vida i haver creat des de Castelló; i la perifèria d'una tècnica, el gravat, que no ha tingut la consideració que mereixia. Són volums com aquests els que donen tot el sentit del món a la tasca editorial que es fa des de les institucions públiques.
