El dimarts 29 d'octubre de 2024 ha passat ja a la història del País Valencià. Aquell dia l'aiguat va provocar dues grans avingudes d'aigua i fang que arrasaren la Plana d'Utiel, la Foia de Bunyol, la Ribera Alta, el Camp de Túria i l'Horta Sud. El Magre i el Pollo dugueren la destrucció. La part més luctuosa d'aquell dia foren, evidentment, les morts: dues-centes vint-i-vuit persones pergueren la vida. Mai en la història recent una catàstrofe natural havia tingut unes conseqüències tan nefandes.
La barrancada també provocà costosos danys en habitatges i infraestructures. Al voltant de 100.000 habitatges es van veure afectats, dels quals 1.658 han estat declarats inhabitables. Les administracions han invertit o tenen previst invertir al voltant de 2.700 milions d'euros per a recuperació de carreteres i altres vies de transport. La Conselleria d'Educació estima que ha gastat al voltant de 1.800 milions d'euros en recuperació i renovació d'infraestructures escolars. 103 milions d'euros s'han destinat a la recuperació d'instal·lacions esportives.
En la torrentada de xifres en què ha acabat per convertir-se aquesta tragèdia hi ha ítems que no es poden quantificar amb diners. Són, de fet, els més difícils de reemplaçar. Els àlbums de fotos de quan va nàixer el primer fill; els retrats dels iaios en blanc i negre que observaven, severs, des de la talaia de la paret del menjador; el sobre on guardaves les fotos d'aquell viatge final de curs de vuitè d'EGB. També allò es va fer malbé amb la barrancada. Una nevera es pot reemplaçar; un cotxe es pot comprar. Totes aquelles fotografies, tacades de fang, no tenen substitut, en canvi. I això és dolorós, perquè la fotografia és, al capdavall, el registre de la memòria individual i familiar.
En part per tractar de donar solució a aquesta problemàtica, uns dies després de la catàstrofe, la Universitat de València va posar en marxa la iniciativa #SalvemLesFotos, on un equip multidisciplinari està treballant per recuperar aquelles instantànies que encara estan en disposició de ser recuperades. Fins ara, han gestionat al voltant d'un milió i mig de fotografies i han atès les peticions de milers de famílies. Una tasca tan minuciosa com hercúlia.
A hores d'ara hi ha quatre laboratoris que acullen aquest material: el Museu d'Història Natural de València, el Museu Comarcal de l'Horta Sud, l'ESART d'Algemesí i el Castell d'Alaquàs. Abans també va estar en funcionament la Casa Alamanzón d'Utiel, que ja ha finalitzat la seua tasca.
Viatges de final de curs, paelles amb els amics, un bateig... La vida captada en imatges. Un patrimoni individual, però també col·lectiu
«La gent que ve a nosaltres no ens exigeix res; només ens demana que, si podem, recuperem alguna imatge», explica Alejandra Nieto, restauradora especialitzada en fotografia i investigadora de la Universitat de València i una de les persones que de més prop està seguint un projecte que ha estat encapçalat per Marisa Vázquez de Agredos.
«Els processos i fases a voltes es combinen perquè estem treballant des del primer moment en un context d'emergència. Aquest no és un procés de restauració a l'ús; de fet, insistim a dir que el que fem no és una restauració, sinó un rescat i salvaguarda», explica Nieto.
La feina que tenen entre les mans és ingent. En les primeres setmanes, de fet, es va congelar molt de material per guanyar temps, evitant així que proliferaren microorganismes i s'accelerara el deteriorament. «Des de bon començament, van retirar les guardes, les parts de darrere i els materials humits. A continuació, vam assecar i ventilar pàgines i pàgines d'àlbums. A poc a poc, van traure foto per foto per aconseguir que quan s'assecara la imatge quedara estable en el seu suport», explica. Una volta aconseguit això, es passa per una rentada i assecat sota pes per aplanar la foto quan així es requereix.
Part d'aquesta feina es fa valdre ara en l'exposició A«Andana: llocs de memòries, que des de la setmana passada i fins al 31 d'agost es pot visitar al Centre del Carme de València. «El patrimoni fotogràfic constitueix una memòria individual de famílies que ho havien perdut tot. A través d'aquest rescat i salvaguarda podran recuperar part del seu llegat i patrimoni», explica Alejandra Nieto.
Aquesta part de l'exposició remarca la importància de recuperar aquest material, l'alleujament íntim que moltes persones han sentit en saber que tots aquells records en forma de paper fotogràfic no acabaran, indefectiblement, al fem. Ací i allí, les fotografies del procés de recuperació estan esguitades de frases pronunciades pels mateixos afectats: «Això és la nostra vida, fotos de tota la vida», diu una; «fabriques records. Una foto és un record», diu una altra.
Per a l'execució de l'exposició que ara es pot veure al Carme s'han amprat les imatges de quatre famílies damnificades (els Aguilar, els Beltrán, els Carmona i els Verdoy). Són fotos com les que qualsevol de nosaltres atresorem a casa: una paella a punt per servir-se; un viatge de joventut amb els amics; un bateig; un dia en la platja; unes clavariesses en processó, ciri en mà. Per a l'exposició, els originals s'han classificat en rituals de pas, generacions, viatges i festes. Algunes llueixen com si res no haguera passat; altres han perdut fragments; en unes altres s'han diluït els colors. És el rastre de la dana.
Alejandra Nieto: «Més que una memòria individual, aquestes imatges constitueixen la memòria col·lectiva del poble valencià»
Entrar en aquesta intimitat gràfica és, al capdavall, una manera de certificar que tots tenim vides molt semblants, equiparables, i que donem notorietat —i, per tant, fotografiem—, els mateixos episodis. «Més que una memòria individual, aquestes imatges constitueixen la memòria col·lectiva del poble valencià», explica Nieto.
Tot el material és, de fet, com un enorme àlbum comunal, un calidoscopi d'imatges que ens explica qui érem i, també, qui som. Un patrimoni individual, una cartografia de la gent que habita un territori.
La mostra que es pot veure al Carme dins l'exposició «Andana» és, en tot cas, només un tast de tot l'embalum que ha anat arribat als laboratoris habilitats a tal efecte. S'ha fet tant com s'ha pogut en aquests set mesos. Si bé la UV fou qui primerament va estirar el carro, s'hi ha unit la Xarxa d'Universitats Públiques Valencianes per a la Cultura, el Grup Espanyol de l'International Institute for Conservation i l'ETNO.
Conservadors, restauradors, historiadors de l'art, fotògrafs i desenes de voluntaris han participat en les tasques, fins ara, per bé que encara resta molta feina per fer. Tanta com tarquim va moure la força de la natura aquell fatídic 29 d'octubre de 2024.
---------------------------
UNA ANDANA, TRES ITINERARIS
L’exposició «Andana» oferix tres itineraris. El primer ret homenatge al voluntariat que va acudir a la zona afectada després de la inundació. El seu títol, Sou el millor remet a la consigna traslladada abans de fotografiar-los i va motivar el somriure que mostren aquests catorze retrats seleccionats, seguint un criteri paritari.
Les fotografies tenen el seu correlat en els testimoniatges de persones damnificades entrevistades en el marc del projecte Etnografia d’emergència, desenvolupat per investigadores de la UV, que ha permès identificar les categories discursives que acompanyen cada imatge.
Més avant, Patrimoni enfangat se submergix en les fotografies que mostren les petjades del llot, arreplegades en els laboratoris habilitats a Torrent, Alfafar, Algemesí, Utiel, Burjassot i Alaquàs per la iniciativa #SalvemLesFotos.
En l’última secció, Relats de l’escola, un grup de comissàries i mediadores culturals, del màster PERMEA, que impulsa el Consorci de Museus en col·laboració amb la UV, porta la seua mirada a les comunitats educatives i centra el seu treball en l’IES Berenguer Dalmau de Catarroja, ara desplaçat temporalment a l’IES de Massanassa.
En aquest s’ha fet un exercici d’escolta conscient i sensible a les necessitats tant d’alumnat com professorat per a visibilitzar un relat propi i situat d’un grup d’adolescents, amb la intenció de generar la memòria del futur.