—Quin és l'origen d'aquesta novel·la? L'interès pels bolets al·lucinògens el va portar a conèixer la història de la família Wasson? O la família Wasson li va despertar l’interès pels bolets i la xamana María Sabina?
—El primer personatge que em va atrapar va ser María Sabina. Jo estava viatjant per Mèxic —per turisme, no a la recerca de res— i al mercat d'Oaxaca vaig veure que tenien samarretes amb la cara de María Sabina estampada. Ara que ja conec la història em sembla significatiu que l'hagués conegut gràcies a una samarreta...
—Com una icona pop semblant al Che?
—Sí, en la mateixa parada hi havia samarretes del Che i del subcomandant Marcos... totes les icones de la cultura popular llatinoamericana. Però l'única desconeguda era ella, que estava representada ja gran, amb arrugues, els cabells blancs, una cigarreta als llavis —una foto prou coneguda— i a sota posava María Sabina, sacerdotisa de los hongos màgicos. L'amic amb qui passejava em va explicar quatre coses d'ella, em va començar a interessar el personatge i vaig tornar a França amb aquesta ceba al cap. Em vaig documentar prou sobre María Sabina i, fins i tot, vaig començar a escriure un relat en primera persona de la seva vida, però post mortem... Un text horrible. Després vaig pensar: quin dret tens de contar la seva història amb la seva veu? No tenia sentit. I llavors van sortir els Wasson: Gordon, primer; Valentina, la seva dona russa, més tard. I em van interessar tant o més com María Sabina perquè són menys coneguts que ella, però tenien tants elements pintorescos que ja els convertia en personatges de novel·la: sobretot ell, que és un banquer important de Wall Street, a JP Morgan, i que combinava la pertinença a l'elit novaiorquesa (al Century Club) amb aquesta vida d'aventurer i investigador autodidacte apassionat pels bolets al·lucinògens. Hi havia elements molt enigmàtics en la figura de Gordon Wasson.
—Per això la primera part del llibre està més centrada en els Wasson i la segona, més en María Sabina?
—Per això vaig començar la història amb els Wassons, sí. Això també em permetia guardar la història de María Sabina per a més endavant, perquè conservés el seu misteri. En aquella primera versió que havia fet de la vida de María Sabina, la seva figura anava perdent interès en el moment que revelava els seus secrets. Preferia que el lector la conegués més tard i sempre darrere d'una cortina de fum, sempre de manera misteriosa. És tímida i fascinant.
—El començament de Cosetes podria ser el d'una obra de no-ficció, un reportatge —molt literari, això sí— sobre la família Wasson i la seva recerca sobre els bolets, i especialment sobre els bolets amb efectes al·lucinògens. De bon principi sabies que havia de ser una novel·la?
—Tinc aquest gust per la novel·la i espontàniament em vaig decantar ràpidament per aquest camí. Però tot és veritat. Només són ficció les escenes de detall, però gairebé tot és veritat. És cert que l'estructura és més pròpia de la novel·la...
—Però l'estructura es podria aplicar també a una història de no-ficció.
—Sí...
—És veritat que fa uns jocs ben divertits de canviar de narrador gairebé a cada capítol: uns estan escrits en tercera persona, molts en segona persona, algun en primera persona del plural.
—... i moments en què el narrador interpel·la el lector; fa la volta a la càmera i es dirigeix al lector.
—Cert. En altres obres això és xocant o agafa el lector a contrapeu. Aquesta obra està escrita de manera que no estranya ni sorprèn el lector, és una cosa gairebé natural.
—Perquè m'agraden els textos en què els narradors són juganers, estan molt presents i comenten allò que estan narrant...
—Ha viatjat al poble de María Sabina, Huautla de Jiménez?
—No. He estat per les muntanyes d'Oaxaca i conec el paisatge, de manera que el vaig poder descriure segons els meus records. Però no he estat a Huautla, que encara avui dia és un lloc molt aïllat.
—Per tant, no ha après el castellà a Mèxic?
—No, això és per feina: el meu camp de recerca com a docent i investigador és la literatura argentina. Mèxic no ho coneixia tant. M'ha agradat estudiar-lo com a escriptor, d'una manera més caòtica, sense mètode. Vaig començar a llegir moltes coses molt desordenadament: informes dels trips dels hippies dels seixanta i setanta; els llibres dels Wasson; l'autobiografia de María Sabina; vaig llegir segons la meua curiositat.
—Hi introdueix molts viatges lisèrgics, visions provocades pels bolets al·lucinògens. Aquests episodis són els més divertits d’escriure?
—Sí, de totes maneres bona part dels trips dels Wasson són molt fidels als que ells mateixos van descriure en els seus llibres. Jo m’he pres certes llibertats, però en aquests casos no gaires. Sí que em vaig inventar el malson que té Wasson cap al final del llibre on imagina Huautla de Jiménez com un gran parc temàtic de tipus Disneyland. I també el bad trip [‘mal viatge’] que té precisament Walt Disney quan visita Huautla. Això, òbviament, també és invenció, és una petita venjança que vaig poder ordir quan vaig saber que Disney realment —o això diuen— hi va anar. Volia que Walt Disney tingués un bad trip per culpa dels bolets i que les criatures de les seues pel·lícules se li apareguessin transformades en monstres.
—Al llarg de la novel·la també aprofita per recollir tot el que la cultura occidental ha escrit i imaginat sobre els bolets al·lucinògens, des de l’Alícia al país de les meravelles fins a El senyor dels anells, passant per Fantasia de Walt Disney...
—Sí, aquella escena tan graciosa de Fantasia amb els bolets que ballen. Em va agradar imaginar Valentina, que és russa, veient aquesta escena dels bolets, amb la música de fons de Txaikovski, que també és rus. Segur que li va agradar. La idea era connectar tots aquells continguts culturals, tan allunyats entre ells (El senyor dels anells, Shakespeare i Aldous Huxley), però connectats subterràniament pels bolets, aquestes cosetes tan aparentment insignificants.
—Però la venjança contra Disney era per la doble moral d’infantilitzar els bolets al·lucinògens i utilitzar-los com a inspiració?
—Disney infantilitza tot el patrimoni de contes europeus. A Disney l’associo més aviat amb aquesta idea imperialista de transformar tot el món en un parc temàtic i volia abocar una mirada una mica crítica sobre aquest imperi de la diversió i com va envair el món amb parcs temàtics idèntics per tot arreu. La uniformització és horrible.
—Per ser francès, destaca vostè pocs literats boletaires francesos. Cita Artaud...
—Artaud, sí, i Henri Michaux, un poeta que m’agrada molt i que cito a l’epígraf. Ell ho va tastar tot i va fer textos amb cadascuna de les proves. També va escriure vuit o deu pàgines sobre la seva experiència amb la psilocibina [nom científic del compost al·lucinogen dels bolets de María Sabina] que són molt bones. No li va agradar molt l’experiència perquè havia experimentat molt detalladament amb altres substàncies i diu que prefereix la mescalina, que els bolets Psilocybe provoquen viatges massa barrocs...
—Això ho diuen també els Wasson, que són visions barroques.
—Sí, sembla que és així.
—Vostè no ha tastat els bolets?
—Sí, però no he tingut imatges tan intenses com ells. Tot depèn de la dosi. I jo vaig tindre una experiència amb dosis més moderades.
—No volia arriscar?
—Em feia una mica de por. Ho vaig provar amb una amiga que ja ho havia experimentat —i va fer de María Sabina— i un altre amic, però va ser diferent de la primera experiència dels Wasson... És que les dosis de María Sabina eren fortes, eh! La meua experiència va ser més contemplativa, més tranquil·la. De totes maneres, ho vaig provar després de llegir la novel·la.
—Hi ha un moment en què la novel·la travessa la línia cap al realisme màgic, quan María Sabina explica la conversió del seu pare en un animal. A més, el capítol següent és el de Baltazar, un personatge molt propi de Cien años de soledad.
—És cert. No ho havia pensat. Pel que fa a l’episodi del pare, ella ho explicava així. És la versió de María Sabina, no una invenció meua.
—És el realisme màgic nu i cru d’aquest racó de Mèxic?
—Sí. El que és molt impressionant també de María Sabina és tot allò que diu durant els seus trànsits. Algú es va dedicar a enregistrar tot el que deia i a transcriure-ho després, i sembla poesia. Quan ho vaig llegir —hi ha traduccions al francès, al castellà, a l’anglès...— em va recordar la poesia surrealista dels trenta: André Breton... Lorca, fins i tot. És molt estrany llegir-les tenint en compte que no sabia escriure. Sota l’efecte d’aquestes substàncies, pronuncia paraules amb moltes imatges fortes, amb repeticions: «Soc la dona aeròlit, soc la dona estel, soc la dona remolí». Em va cridar força l’atenció. Sobre els seus episodis d’infantesa, que efectivament semblen trets del realisme màgic, ella els explicava tal qual. Jo només ficciono els detalls de com li ho explica a Valentina. Però el contingut és real.