«Això que ha passat a València pot passar arreu de la Mediterrània». Amb aquesta frase lapidària de la catedràtica de Geografia Física Francesca Segura es va donar per iniciat el cicle «Dana: reflexions i accions després de la catàstrofe», que durant les quatre darreres setmanes s'ha celebrat a l'Octubre Centre de Cultura Contemporània de València. Unes jornades organitzades per l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) que han servit per reunir vint-i-dos experts i expertes que, des de disciplines diferents, han analitzat tot allò que el 29 d'octubre va fallar i, sobretot, van constatar com es negligeix la ciència a l'hora de gestionar un territori vulnerable, com el Mediterrani.
Que el cicle haja tingut lloc mig any després de la catàstrofe no és casual. «Volíem fer una reflexió, però no la volíem fer en calent —explica Juli Peretó, delegat de l'IEC a València—. A casa nostra tenim molta gent amb coneixement, experts en temes tan diversos com l'ordenació del territori, la modelització del canvi climàtic... Volíem reunir-los per aprendre i saber quins errors no s'havien de repetir en el futur».
I, si d'alguna cosa ha servit el cicle —que finalitza avui, després de sis jornades, amb una conferència del geògraf Josep Vicent Boira—, és per constatar que la ciència ja advertia de feia temps que això podia passar i que va ser la imperícia humana la que va propiciar la mort de 228 persones. En això la conferència inaugural de Francesca Segura va ser clarivident. Al capdavall, ella s'ha passat la vida escrutant el llenguatge del territori i desxifrant els missatges que l'aigua deixa escrits. Membre de l'IEC, el seu discurs d'ingrés a l'IEC duia per títol «Canvis ambientals i antròpics recents en els sistemes fluvials mediterranis».
Francesca Segura: «El que va passar el 29 d'octubre pot tornar a passar»
«Els rius efímers no són un accident —explica—. Els nostres rius provoquen revingudes sobtades, que passen a tenir milers de metres cúbics en poc de temps. Tenim pluges intenses, conques amb forts pendents i unes condicions perquè l'aigua córrega ràpidament. El que va passar el 29 d'octubre pot tornar a passar. La configuració del nostre territori no s'explica sense els rius, les rambles i els barrancs, i els sediments i les planícies que han anat generant».
La seua conferència va servir, de fet, per a entendre com l'Horta Sud és travessada per desenes de paleocaixers, per on, en moment de fortes avingudes, l'aigua circula amb força. «El riu sempre trau les seues escriptures», com s'ha repetit reiteradament durant aquestes jornades. Perquè, al capdavall, tots els científics que han participat en les jornades han certificat el mateix: que vivim en un territori en aparença benèfic, però on, en realitat, hi ha vulnerabilitats latents que han estat investigades i diagnosticades des de fa temps i des de diverses disciplines.
A tot això cal sumar la manca, durant dècades, de planificació urbanística i d'un creixement metropolità de l'àrea de València sense cap ordenació. «A la vora del riu, no fages niu», diu la dita, que també es va repetir durant les jornades. I també cal sumar el desordre metropolità. De 150.000 habitants als anys seixanta, ha passat als 492.000 actuals, com va recordar Francesc Martínez, periodista i autor d'Aigües de fang. Riuades d'Albal i la comarca de l'Horta (1864-1957).
«No ha existit cap coordinació metropolitana ni cap planificació urbanística», lamentava. Tampoc, cap política de mobilitat sostenible, ni transport públic adequat entre municipis. A l'Horta Sud hi ha, de fet, 700 vehicles per cada 1.000 habitants. Els cotxes —i no les canyes— que van taponar ponts i carrers, i van empitjorar les conseqüències de la barrancada. A això cal sumar les múltiples barreres d'infraestructures que travessen la comarca: la V-30, la pista de Silla, les línies de l'AVE...
Ferran Dalmau: «Tenim un problema de percepció social del risc i del territori»
En definitiva, un amalgama de factors antròpics que van agreujar la magnitud de la catàstrofe. «Cavanilles ja parlava de les barrancades a l'Horta Sud l'any 1775. A Aldaia des de 1537 tenim constància d'aquests fenòmens —reflexionava Martínez—, però hem perdut la cultura de barranc i la consciència que vivim en una zona perillosa». «Tenim un problema de percepció social del risc i del territori», afegia Ferran Dalmau, fundador de la consultora ambiental Medi Segle XXI, després de recordar que la ciutadania té, davant situacions com aquesta, dret a la protecció, la informació i la participació. La necessitat de millorar l'educació ambiental de la població, de fet, va sorgir en diverses de les taules, perquè, com va assegurar l'ambientòleg Andreu Escrivà, «hi ha molta gent no sap com funciona el territori. Hi ha falta d'humilitat i una hiperconfiança en la tecnologia».
Un crit amb sordina
En tot cas, als riscos naturals i als factors antròpics es va sumar, aquell 29 d'octubre, l'error humà. «Els meteoròlegs pensàvem que situacions com les riuades de l'any 1957 o com la de la pantanada de Tous no tornarien a repetir-se», va confessar Victòria Rosselló, cap de meteorologia d'À Punt i abans una de les cares visible de Canal 9. Rosselló va explicar que feia quasi cinc dies que havien advertit de la contundència de la dana.
Victòria Rosselló: «Pensàvem que en 2024 no podien haver-hi víctimes mortals com en la riuada del 57 o la pantanada de Tous»
Ho havien fet davant la càmera i davant els responsables de la televisió pública. Rosselló, de fet, va ensenyar un videoresum d'aquell dia a À Punt i de com, reiteradament, des de primera hora del matí, els meteoròlegs de la casa havien advertit del perill de la situació. Ho van fer als butlletins matinals i ho van reiterar al migdia. També durant els programes convencionals, que hi van fer seguiment.
«La meteorologia va rebre un impuls molt gran arran de la pantanada de Tous. Aemet va fer una inversió molt gran i AVAMET ha esdevingut una xarxa indispensable. En trenta anys les previsions han millorat una barbaritat i tenim eines de seguiment en temps real. Teníem la informació necessària per haver pres totes les precaucions i mesures adequades —va reflexionar—. Pensàvem que en l'any 2024 no podien haver-hi víctimes mortals, com els va haver-hi el 57 o el 82».
«Europa ens va avisar 72 hores abans que hi havia risc per creixements de rius», lamentava Montse Font, cap del servei de gestió d'emergències de Catalunya. «Les emergències més fàcils de gestionar són aquelles on hi ha previsions. D'un volcà o d'un accident químic, no pots tenir previsió. I amb les emergències en què no s'actua amb previsió, sempre anem tard. Això és bàsic per a gestionar emergències».