Parle en nom de la FLAMPA Enric Valor, que aglutina vint-i-vuit ampes de la ciutat d’Alacant, però també ho faig com a mare i com a professora que treballa formant mestres, i filòlegs a la Universitat d’Alacant.
La Declaració institucional de Vox per a modificar la Llei d’ús i ensenyament del valencià (LUEV) i incloure la ciutat d’Alacant en la zona de predomini lingüístic castellà ignora, o vol ignorar, que el concepte de zona de predomini lingüístic és un concepte legal que atén quina és la llengua històrica del territori (i no es fonamenta en els percentatges d’ús lingüístics).
Des que el 1296 el rei Jaume II va incorporar la vila d’Alacant a la Corona d’Aragó fins ara, el valencià ha estat i és llengua familiar a la ciutat i, més encara, era la llengua majoritària fins a principis del segle XX, com demostren els estudis sobre el tema, i també la memòria col·lectiva.
La substitució lingüística a Alacant no és un fenomen ni natural ni accidental, sinó el resultat de la repressió lingüística exercida sobre els
«Des que el 1296 el rei Jaume II va incorporar Alacant a la Corona d’Aragó fins ara, el valencià ha estat i és llengua familiar a la ciutat»
alacantins en particular. Les causes són conegudes: la diglòssia dels parlants, afavorida per una política lingüística assimilatòria. Una Guerra Civil i postguerra particularment traumàtica a la ciutat. I també un context sociolingüístic que va impedir que la immigració, que ha multiplicat per sis la població d’Alacant en un segle, es pogués integrar en valencià.
Un dels punts fonamentals que afectarà la modificació sol·licitada de la LUEV és l’ensenyament. I, fins ara, l’ensenyament del valencià a Alacant no és un element de conflicte, per més que certs sectors polítics tracten de polemitzar amb el tema. Lluny de ser un obstacle per a l’aprenentatge, la inclusió del valencià com a matèria i com a llengua vehicular a l’ensenyament ofereix a l’alumnat la possibilitat d’aprendre, al sistema educatiu obligatori, les dues llengües oficials del territori. Qualsevol proposta que reduïsca l’oferta formativa en valencià a la localitat comportarà conculcar els drets que tenen els alacantins i les alacantines de conèixer la llengua pròpia, i oficial, dels valencians. I, no s’ha d’oblidar, limitar també les perspectives laborals de l’alumnat escolaritzat a Alacant. De fet, en la darrera enquesta sobre l’elecció de la llengua als centres escolars, promoguda per la Conselleria d’Educació, el 17% de les famílies alacantines hem triat el valencià, conscients que els beneficis del bilingüisme, a partir de dues llengües vives i presents en la societat, són extraordinaris i estan avalats per la comunitat científica.
«Alacant no s’entén sense el valencià; respectar-lo, dignificar-lo i reconéixer-lo és una qüestió de justícia»
Les llengües són instruments perquè els humans ens comuniquem. Però són també, en bona mesura, elements amb què les persones i les comunitats humanes construïm la nostra identitat. Rebutjar el valencià com proposa aquesta declaració institucional va més enllà del fet lingüístic, en un context en què la llengua és un símbol d’identitat nuclear: el valencià és la llengua de les Fogueres de Sant Joan, que just acaben ara, i de la Santa Faç. En valencià s’ha donat nom al paisatge urbà, rural i mariner d’Alacant: el Cocó, la Sangueta, la font de la Goteta, el Tossal, el Pla de Bon Repòs, el Raval Roig...
Negar la llengua és negar la identitat històrica i viva d’Alacant. Alacant no s’entén sense el valencià; respectar-lo, dignificar-lo i reconèixer-lo és una qüestió de justícia. Per això i per les raons històriques, sociològiques, educatives o econòmiques adduïdes, la FLAMPA Enric Valor s’oposa a la proposta presentada de modificació de la LUEV, la coneguda precisament com la llei d’Alacant, que fa més de quaranta-dos anys, es va aprovar justament a Alacant, i demanem als partits amb representació al ple de l’Excel·lentíssim Ajuntament d’Alacant que voten en contra de la declaració.