Al Palau de la Generalitat Valenciana, a l'imponent i majestuós Saló de Corts, ressonava el nom de Laura Pastor. Feia poques setmanes que havia faltat i la Generalitat Valenciana, aquella institució per la qual havia lluitat tant i tant, li concedia a títol pòstum l'Alta Distinció. El calendari marcava 9 d'octubre del 2019, amb l'executiu botànic afrontant l'inici d'una segona legislatura de tarannà progressista.
La premiada havia estat l'única dona dels coneguts com als 10 d'Alaquàs, d'aquella colla de representants de diferents opcions ideològiques que pretenien impulsar el Consell Democràtic del País Valencià. Es tractava d'una institució d'oposició antifranquista amb una visió nacional ben ferma i allunyada de la dinàmica estatal —i de fortes temptacions centralistes— de les juntes democràtiques.
Federalista, d'esquerres i partidària del socialisme autogestionari —i definida per les persones que no la conegueren com a honesta, humil, treballadora i intel·ligent—, representava el carlisme antifranquista; aquella branca progressista d'aquest moviment hipotèticament tradicionalista que tenia Carles Hugo de Borbó-Parma com a referent a l'Estat espanyol. Pastor, de fet, comptava amb unes postures raonablement obertes en qüestions com ara el dret a la interrupció de l'embaràs o la sexualitat. «Fou una feminista», va definir-la l'historiador Josep Miralles, expert en carlisme.
El seu traspàs va provocar no sols l'homenatge pòstum del Consell d'aleshores, sinó que la llavors consellera de Participació, Transparència, Cooperació i Qualitat Democràtica, Rosa Pérez, d'Esquerra Unida, va subratllar que havia estat «un exemple de la lluita per la democràcia i els drets del poble valencià, així com de la defensa de la igualtat en uns temps més difícils». «Figures com la de Laura Pastor ens fan reflexionar sobre la importància de les llibertats i els drets que tenim i que hem de mantenir com a poble», va ressaltar en un exercici de memòria democràtica.
Junt amb Pastor, estaven presents en aquella reunió d'un 24 de juny de 1975, en una casa d'exercicis al municipi d'Alaquàs (Horta Sud), Joan Josep Pérez Benlloch pel PSPV originari; l'exconseller Vicent Soler, aleshores enrolat a Socialistes Valencians Independents; Francesc Xavier Navarro, d'Unificació Comunista; Josep Corell, d'USO; l'exministre Ernest Lluch, també de Socialistes Valencians Independents, i posteriorment assassinat brutalment per ETA; Carles Dolz, pel Moviment Comunista del País Valencià; Carlos Manuel Martínez, per Oposició d'Esquerra al PCE, i Josep Guia i Francesc Candela, per part del Partit Socialista d'Alliberament Nacional.
En les reunions d'aquella plataforma d'oposició solien participar membres de la democratacristiana Unió Democràtica del País Valencià, com ara Ernest Sena, Vicent Miquel i Diego o Joaquim Maldonado. Tanmateix, i en aquella ocasió, no hi van acudir. La detenció dels anomenats com a 10 d'Alaquàs va generar un rebombori en aquells temps d'agonia del franquisme. De fet, tota l'oposició al franquisme —incloent-hi figures com Emilio Attard o Manuel Broseta, amb una evolució ideològica singular anys després— va mobilitzar-se per traure'ls de la presó. Aquells arrestos foren un esperó en la lluita per la democràcia i les institucions pròpies al País Valencià.
Quasi sis anys des del traspàs de Pastor, la memòria que va intentar fomentar el Govern del Botànic s'ha transformat en oblit. Amb la majoria de les institucions valencianes en mans del PP i l'extrema dreta Vox, l'efemèride dels cinquanta anys de la detenció dels 10 representants polítics que tractaven de recuperar la democràcia i unes institucions pròpies per al País Valencià ha transcorregut sense pena, ni tampoc glòria.
L'aniversari d'aquell moment simbòlic per tombar la dictadura i retornar l'autogovern als valencians i les valencianes pràcticament només s'ha recordat amb un documental de la sèrie Informe d'À Punt —una de les poques finestres d'aire fresc d'una radiotelevisió pública induïda pel fantasma dels anys tenebrosos de Canal 9— i per l'homenatge que va organitzar l'Ajuntament d'Alaquàs, en mans del PSPV. Institucionalment, no ha estat recordat fermament per la vicepresidenta i encarregada de Memòria Democràtica de la Diputació de València, Natàlia Enguix, enrolada a una formació com Ens Uneix, definida sovint com a progressista.
La Generalitat Valenciana, comandada per un Carlos Mazón atrapat encara per la seua gestió de la dana i, singularment, per la seua actuació durant el dia D d'aquella riuada mortal, va assumir ja fa temps un relat allunyat dels consensos historiogràfics, quan va aprovar del bracet de l'extrema dreta Vox la coneguda oficialment com a llei de concòrdia, la qual soterrava l'anterior legislació progressista en matèria de memòria democràtica del Botànic. Un cop de desmemòria que s'ha reproduït simbòlicament amb l'oblit institucional de l'efemèride dels 10 d'Alaquàs.