Dissabte passat moria a Palma Xesc Moll, l’home que va dirigir durant 41 anys la famosa Editorial Moll, fundada per son pare, l’insigne filòleg Francesc de Borja Moll i Casasnovas el 1934. Xesc, nascut el 1937, tenia set germans —el pianista Joan, la filòloga Aina, el periodista i polític Josep, la traductora i editora Nina...— no se sentí atret pels estudis filològics i s’estimà més convertir-se en economista, títol que assolí el 1962 per la Universitat de Barcelona. L’any següent va passar a fer feina a Palma com a gerent del Diario de Mallorca, fins que el 1967 son pare li oferí que es fes càrrec de la gerència de l’editorial que amb el seu llinatge havia fundat 33 anys abans i que ja era un referent de la publicació en català a les Illes i als Països Catalans.
A partir d’aleshores, l’editorial es convertí en la seva vida. Col·labora amb don Francesc en la finalització del Diccionari Català-Valencià-Balear, una obra en la qual el filòleg invertí 47 anys de feina sense parar, i passà a gestionar l’empresa durant les dècades del gran creixement fins a entrar en la crisi que la conduiria al tancament el 2014.
Les biografies de Xesc —tal com el coneixia gairebé tothom— que es publiquen aquests dies indiquen que va ser president (1993-2000) del Gremi d'Editors de les Illes Balears, soci actiu de l’Obra Cultural Balear —que son pare cofundà—, de la Societat Arqueològica Lul·liana, de l’Associació per a la Rehabilitació dels Centres Antics i que va ser un dels socis fundadors del Grup Balear d'Ornitologia i Defensa de la Naturalesa (GOB), del qual va ser també president entre 1978 i 1981. Col·laborà amb premsa i va fer una incursió en política activa quan fou (1978-1983) director general de Medi Ambient de la Conselleria d'Ordenació del Territori del Consell General Interinsular, que fou l’ens de govern preautonòmic.
Més enllà de les dades biogràfiques referides, Xesc va ser, sobretot, l’home de can Moll. La columna estructural bàsica que aguantà des de 1967 fins a 2008 l’editorial fundada per son pare. El 2008 es jubilà, però seguí ajudant el seu fill Antoni i la seva neboda —filla de Josep Moll i Marquès— Susana, que es posaren al capdavant de l’empresa.
Durant moltes dècades Xesc rebia amablement les visites al vetust edifici del carrer de la Torre de l’Amor, que don Francesc havia comprat molt d’anys abans. Allà l’editorial hi tenia no només les oficines, sinó també el magatzem. De fet, tot l’edifici era com un immens magatzem. Hi havia llibres per tot. En una de les moltes visites d’El Temps, Xesc explicava, somrient, que «un dia ens n'haurem d'anar d’aquí perquè, si no, se’ns esbucarà damunt del cap».
Sempre somreia. Era un home simpàtic i de formes extremadament educades. Rebia les visites en un despatx presidit pel bust de son pare i que estava ocupat pels llibres que vessaven de les prestatgeries, sobre les cadires, les taules auxiliars, fins i tot n’hi havia algun caramull a terra...
Aquell dia que feia broma sobre el pes dels llibres no podia saber fins a quin punt estava fent una profecia que poc després es compliria. L’edifici no passà per ull, afortunadament, però s’hi varen detectar greus problemes estructurals i es va fer imprescindible sortir-ne. Una decisió amb un alt cost econòmic que se sumà a d’altres que també suposaren perdre prou diners i que, finalment, conduïren a la crisi insalvable a l’Editorial Moll, a pesar de ser una empresa que havia arribat a tenir una envejable salut econòmica.
L’editorial fundada el 1934 per don Francesc havia tengut prou alts-i-baixos, però a partir de 1954 la publicació de la «Biblioteca Raixa» canvià decisivament la sort econòmica de can Moll. L’èxit fou enorme: «La col·lecció arribà a tenir més de 2.000 subscriptors, una enormitat de gent; era la primera vegada que es publicava en català regularment, i va durar fins al 1964», recordava per a aquesta revista Xesc en l’última entrevista que ens va concedir, el 2014.
Després, el 1962, es publicà el desè i últim tom del Diccionari, que passà a ser el gran tresor de l’empresa. Les vendes cada any augmentaven i durant dècades fou l’entrada més important de doblers.
Malgrat la seriosa competència —Edicions 62 i noves editorials també a les Illes a partir dels vuitanta— can Moll seguí amb una bona situació econòmica fins a començats els anys 2000. «Era impossible seguir a Torre de l’Amor», rememorava Xesc, així que no quedà més remei que comprar una nau industrial, en el polígon de Can Valero, per encabir l’enorme estoc de l’editorial i alhora per fer-hi, en un altell, les oficines. El 2004 es va fer la mudança. L’operació en conjunt, confessava Xesc, «va suposar una despesa molt alta, de manera que, a pesar de la venda de Torre de l’Amor, ens haguérem d’endeutar molt».
Al mateix temps que assumia el crèdit bancari per fer el trasllat de seu, l’editorial decidia una nova impressió del Diccionari. «No és com fer un llibre qualsevol, estem parlant de deu toms, deu mil pàgines en total, és molt car d’imprimir», dia l’editor. Però com que el Diccionari sempre havia estat un gran negoci, confiava que aviat les vendes permetessin anar eixugant el deute.
En aquesta ocasió la resposta del públic va ser diferent: «Vàrem vendre molts manco exemplars». La raó fou que el 2000 can Moll havia arribat a un acord amb l’Institut d’Estudis Catalans per penjar a la xarxa el Diccionari: «Va ser una operació ruïnosa, no rebérem cap compensació econòmica, no ho pensàrem bé quan ho férem; vist en perspectiva va ser una molt mala decisió».
I per afegitó, al cap de poc, la crisi econòmica que s’inicià el 2008. «Ens afectà moltíssim perquè ja érem dèbils». Per si faltava res, la fallida de la distribuïdora L’Arc de Berà, el 2010, de la qual Moll era la delegació balear, acabà d’arrodonir el desastre: «No ens quedà altre remei que entrar en concurs de creditors», explicava Xesc.
Es va resoldre el concurs amb una quitança del 50% del deute. «Però la resta l’hem de pagar a terminis, i en unes circumstàncies del mercat editorial tan dolentes com les actuals, ja que, la veritat, estem en una situació complicada».
Tenia raó. Pocs mesos després d’haver rebut per última vegada a El Temps, l’editorial fundada per son pare el 1934 tancava les portes. Era el 2014. Vuitanta anys d’història cultural i editorial en català s’acabaven.
Posteriorment, Xesc facilità la creació de la Institució Francesc de Borja Moll per evitar la pèrdua del fons bibliogràfic i de tot el llegat empresarial i cultural de l’editorial i, després, cedí el nom perquè es pogués crear una nova editorial que, d’alguna manera, la successora de la que fundà don Francesc de Borja Moll i Casasnovas ara fa 91 anys.