Seure a parlar amb Ana Gisbert, Jaume Grau, Cristian Hernández i Artur Soler permet confirmar que allò que s'escolta a través dels auriculars —o es veu a través de pantalla— no és impostat. El mateix bon rotllo que transmeten des de fa tres anys a través del seu pòdcast El dolcet pal cafè és el que amara tota la conversa. El bon rotllo que els ha permès convertir-se en el que, probablement, és el pòdcast més exitós de l'escena valenciana actual, amb 150.000 reproduccions i 6.000 subscriptors.
Aquest dilluns 28 llançaran a les plataformes d'àudio el quinzè i darrer capítol de la quarta temporada. La mort serà la temàtica al voltant de la qual rondinaran. Clouen així un any de consagració, en què han concatenat diversos premis. Als reconeixements que havien recollit en els anys precedents al País Valencià, se n'han sumat altres tres al llarg del 2025: el Premi Sonor i el Premi CRIT, en la categoria d'entreteniment, a Catalunya; i el guardó a millor pòdcast en valencià atorgat pel digital ElDiario.es. Un semestre fructífer que, tanmateix, els ha deixat tan extenuats com tots els finals de temporada dels darrers tres anys. «Necessitem parar i descansar. I fer una pensada», diuen.
L'eclecticisme és una de les senyes d'identitat d''El dolcet': són capaços de barrejar en un mateix raonament Avril Lavigne i Isabel de Villena.
Són diversos els factors que expliquen l'èxit de la recepta d'un pòdcast on, en un mateix paràgraf són capaços de barrejar Avril Lavigne i Isabel de Villena o a Nicki Nicole i Joan Fuster. On un dia es parla de la València queer i un altre sobre el postureig activista. O sobre l'anticatalanisme. O la tortura que suposa anar de boda. Una combinació explosiva entre cultura pop i vindicació nacional per enganxar als oients d'entre 25 i 40 anys. «El pòdcast de la generació mil·lennista» es venen a ells mateixos. La comunitat dolcetera, certament, no ha parat de créixer des que el 8 de juliol de 2022 van llançar el seu primer capítol. El dedicaren a l'extint programa infantil Babalà. Tota una declaració d'intencions.
El rent
Però, com va nàixer tot plegat? Els qui siguen assidus al programa ja sabran que Ana, Jaume i Cristian van estudiar junts comunicació audiovisual al campus de Gandia de la Universitat Politècnica de València. Ella, de Bocairent; Jaume, de Benifaiò; Cristian, de Carcaixent. La connexió va sorgir en la primera botellada que organitzaren en aquell curs. «L'Homo Zapping ens va unir. Els tres ens sabíem tots els gags», rememora Ana, en referència al programa d'Atresmedia.
Artur s'hi afegí més tard, quan un amic comú els presentà en el transcurs d'una Dragalada, una mena de correbar amb espectacles de drag queens. L'entesa fou instantània. Aquella mateixa nit van pensar que fer un pòdcast els quatre junts seria una bona idea. Una idea brillant, de fet. Fins i tot pensaren un nom, que aquella nit els sembla d'allò més enginyós: La Parrussa Russa.
Allò era l'estiu de 2021, però el projecte encara va trigar uns mesos a substanciar-se. «Aleshores, Cristian treballava a l'equip del programa de ràdio d'À Punt Pròxima Parada. Ana i Jaume eren molt bons en el camp de l'escriptura i de la producció. I jo era bo editant vídeos —explica Artur—. Del que es tractava era que cadascú aportarem allò que ja sabíem fer».
La carta de presentació d''El dolcet' és una declaració d'intencions: Elvira de Montesa, 'El diario de Patricia' i Orxata Sound System.
De fet, si per una cosa sobresurt El dolcet és per la qualitat amb què es presenta el producte, tant des del punt de vista de guió, com de so, com d'imatge. El resultat d'unir quatre persones que han estudiat i que treballen en el camp de l'audiovisual. Un quartet molt talentós.
La primera qüestió a resoldre (descartada l'excepcional idea de dir-se La Parrussa Russa) fou el nom. Volien un nom vinculat a la cultura popular, una denominació que ressonara familiar. Criats com estaven en la cultura audiovisual, algú pensà en aquell famós vídeo de 2005 de la Comarcal Televisió, un canal de la Costera, on entrevistaven una senyora que ensenyava un pastís en un sopar de paiporta. La famosa Elvira de Montesa i el seu whisky («un whisky!»). «Ens agradava la frase del dolcet pal cafè perquè transmetia la idea que després del dinar, on es parla de les coses importants, va el cafè i el dolç, que és el moment més informal». Dit i fet.
Com que amb això no en tenien prou i com que volien que l'element pop fora una senya d'identitat, dissenyaren una caràtula que ressemblava El diario de Patricia, aquell talk show d'Antena 3 on la gent contava les seues misèries. Per acabar-ho d'arrodonir, en la intro barrejaren la celebrada frase d'Elvira de Montesa («un cafè i un whisky, un whisky!») amb una base a partir de la cançó Me la fiques more, d'Orxata Sound System. Un còctel de creativitat amb la dosi indispensable de nostàlgia. Un avís que anaven a totes.
El quartet d'El dolcet, de fet, no iniciaren l'aventura com un divertiment. Hi havia el convenciment compartit de fer un contingut de qualitat, en un moment en què l'univers pòdcast s'enlairava i els continguts en valencià començaven a fer-se visible. Si ho feien, ho volien fer bé. «Jo tenia pànic a fer allò de ser quatre amics i col·locar-se un micro com si estiguérem en un bar i pensar-nos que érem els més graciosos del món. Això crec que cap de nosaltres no ho volia», rememora Jaume.
«Jo tenia al cap la idea de fer un Deforme Semanal Ideal Total en una versió pop, un espai sense convidats i on tractarem una temàtica en profunditat. Però, aleshores, va eixir Arsénico Caviar, que era un plantejament similar. El cas és que abans de començar a pujar continguts a les plataformes, vam deixar que un grup d'amics escoltaren els set capítols inicials i ens adonàrem que la divulgació estava bé, però que el que triomfava eren les anècdotes», explica. «A més, no teníem ni els mitjans tècnics ni humans per fer Arsénico Caviar —rebla Cristian—. Així que, al remat, optàrem per un híbrid».
'On air'
Amb una periodicitat setmanal, el producte va cridar ràpidament l'atenció d'un grup important d'oients. Quan llançaren el vuitè capítol, sobre la València queer, amb una foto de Rita Barberà com a reclam, duplicaren els oients. S'apuntaven ja les maneres que acabarien consolidant el producte: combinació d'entreteniment i posicionament polític (amb una defensa inequívoca de la comunitat LGTBI i a favor de la llengua), uns guions ben elaborats i una frescor i naturalitat difícil de trobar en la resta de propostes que aleshores estaven disponibles. El dolcet era —i és— com la sobretaula en un pis d'amics de Benimaclet. Els amics que, si no en tens, voldries tindre. Aquella primera temporada recolliren el premi revelació de la I Gala de Creació de Contingut en Valencià, organitzada per Poblet.info i La Claveguera.
Una de les grans victòries d''El dolcet' ha estat arribar a un públic ampli, no necessàriament valencianoparlant
D'aleshores ençà, El dolcet no ha parat de madurar i de perfeccionar els seus punts forts. El seu procés de creixement fou tan gran que l'any passat va participar en un projecte pilot de mentoria de Spotify. Va ser la temporada en què aconseguiren el top d'oients en un sol capítol. Fou amb els episodis «Amor a la mil·lennial» i «Odiar Catalunya», amb 10.000 reproduccions cadascun.
Perquè si bé a El dolcet se'l reconeix, sobretot, per ser un contingut d'entreteniment, té un posicionament clarament polític. En això, han optat per espolsar-se molts prejudicis del valencianisme més clàssic. «Reivindiquem l'eclecticisme. Per descomptat que estem a tope amb l'ideari de Joan Fuster, però la generació del 2000 té altres referents. Els usem i reivindiquem per fer arribar determinats missatges. Hem de reivindicar Joan Monleón i Rosita Amores. I, alhora, olè per a Ausiàs March i Isabel de Villena», reflexiona Cristian, que, com la resta dels seus companys, posa l'accent en la necessitat que els valencians ens autoreferenciem.
De fet, una de les victòries més notables que ha assolit El dolcet en aquests quatre anys ha estat arribar a un públic ampli, no necessàriament valencianoparlant. «Tenim oients que escolten El dolcet no perquè siga en valencià ni per militància, sinó perquè els agrada el contingut que els proposem», explica Cristian. Fa poc van rebre un comentari d'un xic d'Albacete que havia estudiat un any a València i que n'havia esdevingut usuari assidu.
Els últims mesos, en tot cas, també han obert moltes reflexions. Els premis a Catalunya i el rebut per l'edició valenciana d'ElDiario.es han estat un esperó, però també una constatació de la precarietat en la qual es mouen. Quan fa tres setmanes recolliren aquest darrer reconeixement, Artur va aprofitar el seu parlament a sobre de l'escenari per sol·licitar feina. Tots quatre han superat la trentena i han experimentat i experimenten la precarietat del sector de la comunicació des que van eixir de la universitat, tot just l'any en què va tancar Canal 9.
Ana: «Tenim certa enveja de Catalunya. Al País Valencià hi ha qualitat i talent, però no suport públic»
«Quan als Premis CRIT els guanyadors pujaven a rebre el guardó, donaven les gràcies als ajudants de guió, als tècnics, als ajudants de producció... Nosaltres ens ho fem tot!», lamenta Artur. Guionitzen, produeixen, presenten, postprodueixen... De fet, Domènech, el tècnic a qui apel·len durant les gravacions és, en realitat... Artur!
Tot plegat és una càrrega feixuga, de vegades esgotadora, que en no poques ocasions els ha dut a plantejar-se fins quan és viable mantenir aquest ritme. «És impossible no sentir certa enveja de com els va als companys de Catalunya. Ací hi ha qualitat i talent, però el que no hi ha és suport públic», lamenta Ana.
De fet, durant una temporada, van col·laborar en el programa matinal El Rall d'À Punt, fins que un dia els vetaren una broma sobre el tancament de Canal 9. Pegaren la portada, però es quedaren sense aquell ingrés, quasi simbòlic, però diners, al cap i a la fi. A hores d'ara, de fet, ni tan sols tenen estudi de gravació.
«Jo tinc un sentiment molt agredolç respecte dels premis que ens han donat a Catalunya. Crec que fent la meitat del que fem ací, allí tindríem molt més reconeixement i un espai propi en l'escena pòdcast. Volem treballar per normalitzar la llengua, per construir nous referents, però és que no parem de trobar-nos obstacles», reflexiona Cristian, que no s'està de recalcar que el futur de la llengua, amb les generacions més joves, es jugarà en les xarxes socials. «M'agradaria que existira un ecosistema mediàtic i institucional que ens donara caliu i ens acompanyara, però no el tenim», diu.
Cristian: «Ens cal un exèrcit de gent creant en valencià a internet, però si es fa només a base d'activisme, morirà»
El seu cas és ben paradigmàtic de la desprotecció que pateixen els creadors de continguts en llengua pròpia. Mentre a Catalunya la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals ha incorporat creadors de continguts als seus programes i la Generalitat ha desplegat diverses iniciatives per fomentar la creació de continguts en català, ací el govern de Carlos Mazón fia el futur de la llengua als principis del mercat. Els tímids avenços que va fer la Direcció General de Política Lingüística en temps del Botànic han estat dinamitats. De fet, la mateixa Direcció General ha desaparegut de l'organigrama de la Generalitat. «Ens cal un exèrcit de gent creant en valencià a internet, però si es fa només a base d'activisme, morirà», reflexiona Cristian.
A aquest univers de creadors, El dolcet ha aportat talent i qualitat. La constatació, també, que hi ha gent jove amb un discurs potent i desacomplexat, capaç de fer comunitat i prestigiar la llengua. Ara els falta resoldre la cruïlla de la monetització del producte en un context de menysteniment absolut per part de les institucions públiques. De moment, després del capítol sobre la mort, toca parar a descansar i reflexionar. I a gaudir dels sopars de paiporta al poble on les senyores fan pastelons i beuen whisky.