La casa de Vicenç Altaió —com es pot veure ara a la pel·lícula Biblioteca de pedra seca de Joan Vall Karsunke— és una biblioteca museu ben ventilada que amaga joies literàries i artístiques. El cap d’Altaió —i les memòries El somni de la subversió en són una prova— és un magatzem de dades, teories, filosofies i moviments ben endreçat: Altaió coneix la microhistòria de diverses generacions literàries i artístiques, però sobretot entén per què —i com— s’enfronten les unes a les altres. A més, ho barreja amb narracions personals —com l'episodi que es trenca la mà— d'una bellesa literària colpidora.
La conversa la inicia parlant de la seva generació poètica en oposició a les anteriors:
—La nostra generació teníem al damunt —i pretesament en decadència— el model dogmàtic del realisme social i, com a generació en la qual tothom posava els ulls, l’escola postferrateriana (és a dir, Narcís Comadira, etc., amb aquella mena de realisme pop). Nosaltres, per enllaçar-nos a la història del passat i plantar cara al realisme, vam agafar dos poetes de l’experimentació: J.V. Foix i Joan Brossa. La generació que venia al darrere, amb l’Àlex Susanna i altres, es fixaran més en els poetes de la tradició anglosaxona i poetes catòlics, com en Romeu.
—Josep Romeu i Figueras era poeta i professor teu, amb el qual no vas tindre bona relació.
—Eren els professors amb els quals estàvem encarats dia a dia. També hi havia l’Arnau Puig, amb qui vaig tindre una relació de límits («Mereixes un zero absolut o un excel·lent» i em donà l’excel·lent). En canvi, a Romeu li vaig enviar una postal des de París que deia «El català, què? El Sena va ple de cadàvers». La història de la creació artística va plena de l’imaginari utòpic, tant en la seva dimensió literària, formal, com política.
—Expliques en el llibre que, amb Jaume Creus, anàveu a buscar «uns fonaments que, anant enrere» us «havien d’enllaçar amb el present (els assaigs de Palau i Fabre, menystingut; l’experimentalisme poètic de J.V. Foix, i el salt metafísic i al·lucinatori que practicava Vinyoli)». Aquestes eren les vostres bases: Foix, Vinyoli i Palau i Fabre?
—Sí. A J.V. Foix el vaig anar a veure individualment, i per principi d’atzar, perquè no en sabíem res.
—No sabia res de J.V. Foix?
—Érem una generació que havíem estat educats en castellà a l’escola religiosa nacionalcatòlica i, per tant, el sistema literari català no existia. Apareixien esporàdicament llibres per casa, però res més. Quan vaig entrar a la universitat, és quan adquireixo la consciència d’aquesta cultura. I és anant a visitar els avis, paterns i materns, que els hi demano sobre la persecució i destrucció dels llibres, i és el meu avi matern que em puja a les golfes i m’ensenya un munt de llibres que els soldats, en retirada cap a l’exili, van deixar. Llibres del Servei de Biblioteques del Front. I començo a llegir, fent un salt des del 1970 fins al 1939. Aquest és el mateix impuls que, a la universitat, m’impulsa a visitar J.V. Foix. El trio a ell no perquè el conegués, sinó perquè el seu nom —fonèticament— em resulta més atractiu que els dels altres, que són paraules planes. El Foix es converteix en un mestre, perquè les seves lliçons són més modernes que les que nosaltres rebem. Per exemple, la idea de tradició i modernitat. En català, a diferència d’alemanys, italians i francesos, que han de destruir per poder créixer, nosaltres hem de recuperar l’anterior per continuar existint. Foix, per tant, passarà a ser l’objecte d’estudi. El més minoritari de tots, i el més hermètic i més difícil dels poetes, acabarà, gràcies a aquest impuls generacional, sent un referent intocable, com ell mateix s’havia proposat.
—J. V. Foix no tindria ara el mateix reconeixement que té si no fos per vosaltres?
—No en tinc cap dubte. De la mateixa manera que Vinyoli no hauria escrit el que va escriure si no hi hagués hagut un canvi generacional que s’apartava del realisme i, fins i tot, de l’hermetisme postsimbolista i ell, amb la seva avidesa comunicativa, hagués entrat en un període de vida al·lucinatori que només podia compartir amb uns joves nous, trencadors i nocturns. Per això hi ha una retroalimentació. Vinyoli té una continuïtat amb el seu model d’escriptura, però el seu esclat es produeix en el moment de Tot és ara i res (1970), Encara les paraules (1973) i els llibres que escriu amb nosaltres. I el mateix passa amb Palau Fabre. No cal que et digui que els professors que teníem —i que tenien un gran paper en la construcció del model literari en aquell moment— consideraven Vinyoli un poeta tardosimbolista i catòlic, i Palau Fabre, un autor menor. En canvi, nosaltres —vull dir Jaume Creus i jo— li publiquem textos.
—A la revista Tarotdequinze?
—Sí. En canvi, Llibres del Mall, no. Ells aniran a buscar, com a referent editorial, Miquel Martí i Pol; i els altres, Agustí Bartra. Des de València, hi ha el paper cabdal de Vicent Andrés Estellés.
—Vinyoli et va dedicar un llibre: «A Altaió, poeta foll». T’agrada?
—Sí. Quan vaig anar a París la primera vegada, em sento cridat per uns llibres concrets. Entro en una llibreria, em trobo el cèlebre editor d’Antonin Artaud i agafo el primer volum de la seva obra poètica i altres obres seves (El viatge al país dels Tarahumara), a més de la revista La Tour de feu, al darrere de la qual surt el lema «La poesie, c’est a dir la folie», justament el títol...
—El títol del vostre primer poemari, teu i de Jaume Creus: La poesia, és a dir la follia.
—Sí. La follia cal entendre-la en el sentit valencià, quan s’obre el primer hospital psiquiàtric de la Península i allà dalt hi ha una llegenda que diu «Hospital de folls, orats i il·luminats». Per nosaltres el sentit de la follia és la connexió directa amb una realitat que està connectada amb altres realitats. La connexió amb mons no visibles. L’avidesa de coneixement. Són aquests folls ('connexió'), orats ('que parlen més del compte') i il·luminats ('que veuen el que no és visible'). Assumim l’estadi de la follia com un estadi de coneixement.
—Primer és la follia i després el tràfic d’idees.
—Sí.
—Quan naix el seu concepte traficant d’idees? Abans de publicar Tràfic d’idees?
—Érem a París; anàvem a visitar un museu impressionista i havia quedat amb un amic que practicava l’art per correu (que volia dir que l’art havia de tenir les traces del moviment, el viatge). Mentre l’esperava es va aturar a la televisió una imatge del general Jaruzelski que feia un cop d’estat a Polònia. En aquell moment va entrar el meu amic amb el Libération sota el braç, amb la notícia «Jacques Derrida, detingut per tràfic d’estupefaents a la frontera txecoslovaca». El meu cervell va fer una espurna: vaig lligar dues imatges diferenciades: una, l’autoritarisme permanent que fa que el comunisme pràctic sigui immòbil com a projecte —i que estigui acabat—, i a la vegada un filòsof desconstructiu, un referent per nosaltres en aquella època, que és detingut no per drogues sinó per traficar amb idees. Aquí adquireixo la consciència que tota escriptura havia de comportar també un tràfic d’idees, d’enllaç entre el que és el subjecte pensador —el filòsof o l’artista— i el necessari compromís amb l’art —la regeneració de les idees, en aquest cas del postcomunisme, que per la nostra generació va ser cabdal, un lloc en el qual malauradament encara estem encallats.
—Per què titules El somni de la subversió?
—La subversió era el somni. Tots veníem de partits extraparlamentaris: el BEA, després Nacionalistes d’Esquerra, etc. És la cultura minoritària que, a partir del 1985, canviarà i es convertirà en un sistema tancat. Al començament són anys de gran ventilació. Després es tanca.
—Als setanta, algunes revistes, com la vostra Tarotdequinze, eren tan importants en el món cultural com alguns llibres?
—La poesia té una espiral interioritzada. És un sistema de pensament molt individual, per bé que, a l’espai públic, l’assumeix amb veu col·lectiva. Només aquells que estan avesats a llegir poesia poden llegir-la. Igual que només poden llegir teologia els teòlegs.
—Llegir-la o recitar-la?
—Llegir-la. En canvi, els poetes sempre han estat veus de les comunitats idiomàtiques de manera simbòlica (com una veu interior que esdevé col·lectiva). Per fer aquest pas, necessites uns espais totalment minoritaris d’expressió primera, que són les revistes. Fer d’editor als poetes els va molt bé perquè confronten el seu estil amb el dels altres.
—Per què escrius sobre tu mateix: «Encara no havia publicat cap llibre i ja era afirmat com a individualitat apartada del gregarisme»?
—Per la benvinguda que ens van fer com a generació. Encara que no havíem ni publicat, i la revista Serra d’Or ens donava la benvinguda. Per què? Perquè vivíem un moment inaugural, i en aquests moments inaugurals, el vell i el nou es donen l’abraçada en el múltiple i en el divers. I això és el que va donar tanta força a la cultura catalana, d’arreu dels Països Catalans, a la fi del franquisme. En un totum revolutum es van trobar disciplines molt heterogènies renovades per gent d’una indisciplina clara: és el cas de Lluís Pasqual en teatre o Guillem-Jordi Graells, amb La Setmana Tràgica, sobre els valors associatius i de l’anarquisme. Regeneren el teatre.
—Escrius molts llibres amb altres escriptors (Jaume Creus) o artistes (Perejaume, etc.). T’agrada treballar en equip?
—L’esperit d’avantguarda era un esperit col·lectiu i es manifesta en el creuament d’un nou imaginari en el qual les velles i noves formes de coneixement i representació es troben. Ho vaig aprendre de Miró: quan ell se’n va a París, primer és acollit pels artistes catalans d’allà, però el seu gran salt és quan entra en contacte amb pintors i escriptors francesos, i entra en el món del somni amb la voluntat de ser un altre i assumint que l’humor és tan consubstancial com la idea de sagrat. Aquestes experiències un no les fa sol, les fa en col·lectiu. A la revista Tarotdequinze, quan ens vam reunir el primer dia, sabíem que ens havia caigut un llamp: teníem posicions literàries tan divergents com la d’en Figueres, interessat en la poesia visual; ben lluny de l’Urpinell, interessat en els mites cèltics o el món existencial que seguia Jaume Creus. Tots érem molt diferents, però en el moment que treballàvem en comú i construíem una mirada col·lectiva, convidàvem Ferrater o Palau Fabre o Miquel de Palol o Miquel Desclot. Això ens va fer créixer i vam anar al País Valencià, a les Illes i a la Catalunya del Nord. Vam actuar com a subjecte col·lectiu i puc dir a les generacions noves —quan queden tancades en ells mateixos i busquen cert aplaudiment en el gag immediat— que no hi ha res més joiós que fer créixer la cultura d’una manera col·lectiva.
—On anirà la teva excepcional biblioteca?
—Com que jo havia ajudat en Brossa i Palau Fabre a preservar els seus fons —i, durant el període del KRTU, vaig anar fent un seguit d’exposicions per donar valor patrimonial a aquells escriptors que no estaven prou catalogats en la idea de patrimoni col·lectiu nacional—, vaig adquirir la consciència que la biblioteca arxiu i pinacoteca que tinc havia de ser útil. De bona entrada vaig convidar la Institució de les Lletres Catalanes. Van vindre a casa amb la consellera anterior i després amb la directora general que ara és consellera.
—Sònia Hernàndez?
—Sí. Van vindre i els vaig dir: «Jo, tot això ho vull donar a Catalunya». He tingut el privilegi de treballar en cultura, he sigut arxiver i aquí hi ha una biblioteca que entrecreua dues cultures: la literària i l'artística. A més a més, hi ha l’encavalcament de la generació nostra amb la de Foix, Vinyoli, Palau Fabre, etc. I elles em van dir: «Trieu». Llavors vaig creure que havia d’oferir tot plegat a un lloc que en pogués tenir una necessitat i, per relació personal i emotiva, sabia que Cadaqués és un lloc d’alt prestigi cultural, però no té biblioteca pública. Per això penso que avui dia això [assenyala els llibres] pot ser útil en el doble sentit: com a biblioteca, com a arxiu i com a espai d’art. Ho he oferit a Cadaqués. Hi ha l’oferta i una simpatia, per part seva, per acollir-ho. Malgrat tenir un gran valor cultural, Cadaqués té el dèficit de la biblioteca i ha caigut —com tots— cap al sector del turisme depredador.
—Però no els ofereixes una biblioteca, els ofereixes...
—... un relat.
—D’acord. Però també una biblioteca que més aviat hauria de ser un arxiu per a especialistes, estudiosos, etc.
—Sí, efectivament. Perquè la biblioteca avui dia té molt sentit com a arxiu. S’ha de regenerar permanentment i la idea de biblioteca-arxiu-documentació i pinacoteca és una cultura fundadora. Hi ha d’haver part pública, però també l’arxiu d’investigació patrimonial. La titularitat importa poc. Si des de Cadaqués s’arriba a acords amb el Museus Picasso, la Fundació Miró i la Fundació Palau i Fabre, etc., millor. L’important és la preservació patrimonial.