Les estadístiques oficials parlen d’un paradís socioeconòmic balear. La despesa turística és més alta que mai —només a l’agost: 4.400 milions d’euros, el 8,3% més que l’any anterior—, l’ocupació laboral trenca rècords —la mitjana d’afiliats a la Seguretat Social va ser aquest estiu de 665.000 i durant tot l’any 2024 de 607.250—... La classe empresarial destaca aquest tipus de dades i si bé accepta «disfuncions», com el desbaratat preu de l’habitatge, es congratula de viure en un territori el PIB del qual va créixer el 2024 el 4,2%, mentre que la mitjana estatal fou del 3,5%, i on el PIB per càpita se situà en 34.381 euros —el 10,9% més que a l’exercici anterior—, enfront dels 32.630 estatals.
Dimecres passat, la presidenta del Govern, Marga Prohens, en l’acte de presentació de l’informe anual del Centre Econòmic i Social (CES) de les Illes, que recollia algunes d’aquestes quantificacions, es congratulava perquè «les xifres confirmen la fortalesa del mercat laboral i la resiliència de l’economia balear després dels anys més durs de la pandèmia».
Ara bé, l’anàlisi del CES també advertia sobre altres qüestions no tan positives. Per exemple, el creixement poblacional, que segueix essent important —l'1,8% l’any passat, el 88% del qual degut a la immigració—, la qual cosa suposà que gairebé 17.500 —en números rodons— persones s'instal·laren a l’arxipèlag. És una mica menys que les 20.000 que es veren veïnats de les Balears el 2024 i també, altres tants, el 2023. Tanmateix, si se sumen les tres xifres, resulta que les Illes incrementaren la població, en només aquest trienni, en 57.500 persones, el 4,8%.
Una altra dada que dona una ajustada idea del fenomen demogràfic que està passant a les Illes: del total de naixements de 2024, el 18,3% foren nens de mares estrangeres.
També destaca l’informe la cara més amarga del creixement econòmic: el drama social de l’habitatge. El preu de l’obra nova s’encarí respecte a 2023 l'11,5% i s’ha duplicat des de 2015. El 26% de les adquisicions immobiliàries van ser protagonitzats per estrangers, més del triple de la mitjana estatal que fou del 7,8%. Respecte al lloguer, la pujada va ser del 3,2% anual i amb un acumulat durant la dècada (2015-2014) del 23,9%. Val a dir que el 30% dels veïnats illencs viuen de lloguer, de llarg la xifra més alta de tot l’Estat —de mitjana, un 20,4%. Per adquirir un habitatge, una família d’ingressos mitjans necessitaria —dedicant-hi el 30%— 60,8 anys, per sobre del doble de l’esforç mitjà estatal que està fixat en 29,7.
L’oficialitat política, però, segueix volent destacar els aspectes positius que, a parer seu, suposen les dades socioeconòmiques. Així, per exemple, el Consell de Mallorca acollia recentment la presentació de l’últim informe sobre la pobresa, en el qual es recull que el percentatge de persones que estan en risc de pobresa o exclusió social ha baixat del 20,6% al 16,2% entre 2023 i 2024. Una xifra bona, expressada talment, sense cap altra consideració.
Tanmateix, la realitat no sempre s’ha de cercar en l’estadística. Ho sap bé el sociòleg Andreu Grimalt, director a les Balears de la Xarxa per la Inclusió Social - EAPN, que advertia en la presentació d’aquest informe que són dades extretes de l’Enquesta de les condicions de vida «que es fa a les llars» i, per tant, «no recull informació de persones sense llar o vivint en assentaments o altres espais (caravanes, cotxes…), de les que viuen en habitacions, de les que no estan empadronades… En definitiva, de les persones en situació de major vulnerabilitat».
Posteriorment, amb conversa amb aquesta revista, Grimalt fuig de l’optimisme oficial que generen les xifres estadístiques referides. «La veritat és que no tenim un estudi acurat per poder parlar de quin és exactament el nombre de persones que viuen en la pobresa i exclusió social o en risc de viure-hi». A tal efecte «estam parlant amb la UIB (Universitat de les Illes Balears) per mirar si és possible fer aquest estudi complet, però de moment t’he de dir que és una idea en estat inicial».
El que és segur és que una mirada a la realitat social, al marge de les estadístiques, mostra que el barraquisme creix sense parar, que cada vegada hi ha més gent que viu en caravanes, que comparteixen habitatge de qualsevol manera, que cada cop més gent demana pel carrer... «Això és l’altra cara», diu el sociòleg, «que qualsevol persona que tengui ulls la pot veure diàriament». Per això és tan important que «tenguem un estudi per poder avaluar quantitativament la vertadera magnitud de la pobresa a les Illes».
De les dades disponibles s’extreu que fins a 200.000 persones —aquell 61,2% del total demogràfic abans referit— estan ara mateix en risc de pobresa i exclusió social. I en aquest perillós procés actua decisivament el preu de l’habitatge que exclou cada vegada més gent de poder accedir-hi. «És el factor fonamental dels processos d’exclusió i empobriment que pateixen milers de persones», es recorda des de la Xarxa.
Cada dia de matí, de prest, a Palma es pot veure una de les moltes cares de la pobresa. Prou xocant. En un dels cantons de la plaça del Rei en Jaume —d'Espanya, en nomenclatura oficial—, allà on hi ha l’antic convent dels Caputxins, es forma diàriament una llarga cua de persones per rebre l’anomenat pa de Sant Antoni, dit així des de la seva fundació el 1895, quan es repartia a les esglésies una mica de pa als pobres perquè no es morissin de fam; avui es manté el nom, si bé les racions són prou més completes. Segueix essent pura almoina al millor estil del catolicisme de fa cent trenta anys. La gent que necessita ajuda per menjar ha d’esperar a la vorera, fent cua a la vista de tothom mentre a poc a poc un rere l’altre van entrant i recollint la ració de menjar.
Quan aquesta revista intenta parlar amb algunes de les persones que feien cua, no es mostraren massa comunicatives. Un home, d’una seixantena d’anys, s'avingué a dir tan sols que «vaig quedar sense feina, després sense pis... i he acabat aquí». Una dona a la quarantena, també amb poques paraules, es limità a dir que ella, de feina, en té, «però no m’arriba (el que cobra fent net) per jo i els fills (dos) i he de venir aquí» a cercar aliments. Aquest últim perfil és d’aquells als quals se’l coneix com a pobres amb feina. Andreu Grimalt explica que «cada vegada detectam més gent que a pesar de tenir feina no arriba a finals de mes» i necessita ajuda.
Respecte a aquest espectacle de la misèria que es forma cada dia per rebre el menjar de la congregació religiosa, el sociòleg arrufa el nas: «No compartim aquest model» d’assistència, però «ells», en referència als religiosos del pa de Sant Antoni. «Ho volen així perquè diuen que d’aquesta manera la pobresa es veu».
No caldria obligar que la gent necessitada s’exposi a la vista de tothom per fer visible el problema. Es veu fàcilment arreu de les Illes. «Cada vegada més», conclou Grimalt.