Plataforma per la Llengua fa coincidir, per quarta vegada, investigadors del món acadèmic i activistes en les jornades Semicercles, celebrades avui a la Casa Convalescència del Recinte Modernista de Sant Pau. Va començar l'economista italià Antonio Di Paolo, que és a Catalunya des del 2004 i no només parla un català perfecte sinó que ha liderat o coliderat les més interessants recerques que es barregen política lingüística i economia. La seua conclusió principal és que «les polítiques lingüístiques» de les dècades dels vuitanta i noranta (la immersió lingüística i el Consorci per a la Normalització Lingüística) «van ser positives més enllà del que havien previst, ja que estaven pensades per tenir efectes sobre l'ús social i per recuperar el prestigi de la llengua i també van tenir efectes positius» en l'economia o el lloc de treball dels beneficiaris.
Segons un estudi de Di Paolo i Raymond, publicat el 2012 a Journal of Applied Economics, «saber escriure i parlar en català incrementa els ingressos mensuals d'un 18% aproximadament». També constatava que el rendiment salarial del coneixement del català és «més pronunciat per a les dones».
Sobre els seus afectes en els mercats laborals privat i públic, Di Paolo constatava que el català era fonamental per accedir a una feina de funcionari, però després els coneixements del català no tenien un efecte diferencial en els salaris (perquè tota la resta de treballadors tenien també els nivells de català requerits). En canvi, aquest mateix estudi de Di Paolo, publicat el 2011 a la revista Hacienda Pública Española, demostrava que «existeix una prima significativa atribuïble al coneixement de català dins del sector privat (+12%)».
Un altre efecte inesperat de l'educació obligatòria —i immersiva— en català és el creixement de la transmissió del català de pares a fills. Un altre estudi de Di Paolo, amb Caminal i Cappellari, i publicat, aquest cop, a Labour Economics el 2021, provava que un «increment exogen de coneixement oral de la llengua va afavorir l'ús del català amb els fills» i xifraven l'augment d'aquesta transmissió en un 13%.
Pel que fa a la promoció del català a través del Consorci per a la Normalització Lingüística, Di Paolo i Mallén van estudiar quins avantatges va poder tindre la proximitat en un dels centres on el Consorci feia cursos. I els resultats de l'estudi, publicats a Economic Analysis and Policy el 2023 van aclarir que «l'accessibilitat i l'exposició geogràfica als centres de llengua afavoreix l'adquisició de competències: efecte modest però molt robust en la probabilitat de saber parlar i escriure en català». Di Paolo creu que, d'aquests cursos, se'n van aprofitar sobretot generacions de catalans que no havien pogut gaudir de l'ensenyament públic del català i, en canvi, la iniciativa va ser poc aprofitada per immigrants d'altres comunitats autònomes o l'estranger. L'investigador catalanoitalià de la UB opina que això hauria de servir de toc d'atenció per a les actuals campanyes d'ensenyament del català: la notícia d'aquests cursos ha d'arribar als usuaris per als quals estan pensats, els immigrants estrangers que no han pogut escolaritzar-se en català.
La joventut i el català.
Maria del Mar Vanrell, investigadora de la Universitat de les Illes Balears, va comparar diverses enquestes sociològiques sobre la joventut a Catalunya, les illes Balears i el País Valencià, tot intentant superar les diferents metodologies fetes servir en un territori i els altres, sobretot al País Valencià, que considera joves els ciutadans d'entre 15 i 29 anys, mentre que a Catalunya i les Illes es consideren joves entre els 15 i els 34.
Sobre els temes lingüístics, la informació més valuosa de Vanrell era la de les Balears, perquè tenia dades creuades entre diferents estudis que, al Principat, han fet altres recerques. Segons Vanrell, «adoptar el català com a llengua d'uns no implica millores materials clares, tot i que facilita un millor accés a l'educació i a professions de més estatus». Vanrell destaca que «tanmateix» la llengua per si sola «no garanteix l'ascens social».
Aquesta situació, advertia Vanrell, «evidencia la necessitat d'abordar tots aquests factors tant des de la recerca com des de les polítiques públiques».
Vanrell també va presentar una detallada recerca sobre les categories laborals que han assolit els treballadors i el seu costum de mantindre el castellà com a llengua única o prioritzar el català i els catalanoparlants eren lleugera majoria (sobre els castellanoparlants estàtics) en les categories de «directors i gerents» (el 4,4% dels treballadors parlaven català i el 3,4%, castellà), «tècnics i professionals científics i intel·lectuals», «tècnics i professionals de suport» i «treballadors d'oficina» però els qui mantenien el castellà per damunt de tot eren majoria entre els «treballadors dels serveis de restauració» (el 35,9% contra el 23,21%).
Per acabar, Joan Pujolar va parlar de llengua i immigració, tot recordant que els percentatges d'immigrants del 1983 a l'actualitat no han canviat molt (34% llavors; 36%, ara) tot i que sí que han canviat la procedència —el 1983 eren sobretot immigrants de la resta de l'Estat i ara són majoritàriament (21%) de l'estranger i el 15% de l'Estat— i són molt diferents els nombres absoluts —perquè en aquell moment Catalunya no havia arribat als sis milions i ara supera els vuit.
Sobre la relació entre la taxa de pobresa i la immigració, Pujolar va presentar dades contundents: la taxa de risc de pobresa i privació material severa a Catalunya segons el lloc de naixements reparteixen de la següent manera: 14,3 % de risc de pobresa i 3,2 % de privació material severa en persones nascudes a Catalunya i l’Estat espanyol; 16,6 % i 3,3 % en el cas de les nascudes a la Unió Europea, i 47,9 % i 21,8 % per als procedents de fora de la Unió Europea.