«Iaia, iaia! Vine ací. Perfaaaaa, vaaaa», escridassava la xiqueta. Berenada, amb el batut digerit a velocitat de vertigen després d'eixir d'escola, només buscava l'atenció de la seua àvia: «Miraaaaaa'm, miraaaaaa'm». La nena jugava al parc, aliena al so dels violins, d'unes partitures que tocaven a vigília i a mort. No feia ni cas de l'enlluernadora càmera de televisió i d'una reportera que eren l'única distorsió a la quotidianitat, a un dia qualsevol ennuvolat, tot i que sense la pluja destorbant la diversió dels menuts.
El cel s'havia enfosquit. Amenaçava quatre gotes, i la mirada cap amunt de la població estava farcida d'un malson passat amb ferides encara ben obertes i, fins i tot, visibles. Albal, una població de l'Horta Sud, vivia un paisatge ben similar al d'aquella nit anticipada de Halloween. Fa un any, no hi havia ni rastre de precipitacions, però una llengua d'aigua i fang aturaria en pocs segons, en qüestió de minuts, batecs de cor, il·lusions, somnis i anhels. L'alarma sonaria quan el dolor ja era insuportable, quan hi havia missatges que mai es respondrien i cridades tallades entre llàgrimes. Quan sobreviure havia estat una proesa inimaginable deu minuts abans.
El rellotge assenyalava les sis de la vesprada, i les entitats socials del país junt amb els diferents comitès locals d'emergència i de reconstrucció de l'Horta Sud havien convocat —mentre a València se celebrava un soterrar d'estat— una marxa silenciosa per la comarca, la qual comptaria amb dues columnes. N'hi hauria una provinent d'Albal i una segona originària de la Torre, la pedania de València oblidada històricament pel seu consistori, i Sedaví.
Amb ciris i torxes quan la nit havia imposat la seua llei, milers i milers de persones marxarien en silenci cap a Benetússer. No hi havia paraules, però sí que hi havia plors i ràbia. La indignació, malgrat que sorda, regnava en una mobilització convocada per l'aniversari de l'horripilant dana del 2024. La mateixa que generava estridents tocs de cassola empipats a València ciutat.
A poc a poc, s'hi anava sumant gent. Des d'aquella plaça amb pocs assistents, que havien col·locat ciris i una senyera per a honrar els damnificats mortals de la riuada, s'havia passat a uns carrers impregnats del record pels morts —evitables, segons ha acreditat la jutgessa de la causa de la barrancada— i de malestar per la permanència de Mazón al capdavant de la Generalitat Valenciana. «No teniu cor ni paraula», denunciava un cartell. «Ni oblit, ni perdó», censurava una samarreta. «Serà cabró que no dimiteix», se li escapava a un manifestant entre el silenci dominant.
Quan la manifestació arribava a Catarroja, els ulls d'aquells que venien d'Albal lluïen emoció. Centenars de persones estaven esperant-los per a sumar-se. L'aplaudiment còmplice, de caliu, de solidaritat, de germanor, era vibrant. Les goles estaven fetes un nus, i més quan la marxa travessava el pont que uneix Massanassa i Catarroja, dues poblacions separades pel llit sec d'un barranc de Poio —o de Xiva, com diuen a la comarca— que fa un any va desbordar-se mortalment. El pont, ple d'espelmes, estava de gom a gom. Tant pels manifestants com per la gent que s'hi sumava, situada als extrems. Les cares estaven vidrioses. El dol era inaguantable. La pell restava aborronada.
«Ostres, mira, és el fill de... Uf, va perdre...», comentaven dues persones grans a la vorera, abans d'endinsar-se a la marxa. «No cabrem a la plaça. Som molta gent. Hem superat les nostres previsions en les dues columnes, i la plaça de la Xapa de Benetússer, al final del recorregut, ja està de gom a gom», explicava Beatriu Gascó, una de les veus de l'Acord Social Valencià —la xarxa que aixopluga els comitès locals d'emergència i de reconstrucció i les entitats socials— i comandant en cap d'Intersindical Valenciana. De sobte, a pocs metres d'arribar al final, la pluja. El cel plorava, i banyava el so de la dolçaina i el tabal, que acompanyaven en el darrer tram la capçalera de les dues columnes.
Joves País Valencià havia estès una tela amb el lema «Mazón, dimissió» que havia servit per a protegir-se de l'aigua, mentre que altres buscaven qualsevol lloc mig tancat de la plaça per a refugiar-se de xopar-se completament. No hi hauria actuació dels músics Miquel Gil i Feliu Ventura, ni tampoc activitats artístiques que volien preservar la memòria dels afectats per la riuada. Amb els paraigües tapant els ciris, amb les caputxes impermeabilitzant les goles, ressonava «Ni oblit, ni perdó. Mazón, dimissió». «Quan van sonar les alarmes, ja era tard per a cadascun dels éssers vius que hui honrem, pel dret a la vida que ells van perdre i pels que seguim ací», expressaria l'activista Rafael Xambó des de l'escenari.
«Mai oblidarem com ens parlaven, com somreien i com ens estimaven», removia records, amb les llàgrimes desfilant pels rostres, amb els ciris a una mà i els adhesius de «Mazón, dimissió» a l'altra. Impassible a la pluja, proclamaria: «Ens ofega el fang i se'ns trenca la veu només de recordar: veïnes que arrapen branques dels arbres per agarrar-se a la vida, cotxes arrossegats per la foscor d'un malson del qual no aconseguim despertar, telèfons que no responen...».
Hi havia denúncia del negacionisme climàtic, dels impagaments als centres de dia del barri humil de Parc Alcosa d'Alfafar per part de la Generalitat Valenciana, i una veu alçada perquè l'Horta Sud deixara de ser el patí de darrere del cap i casal, «un abocador de la gran metròpoli, un parany mortal amb les seues autopistes i infraestructures, amb la destrossa de l'horta convertint zones agrícoles en magatzems de residus». «Tenim clar que, per a poder fer el dol que necessita el nostre poble, Carles Mazón i el seu Consell han d'assumir les seues responsabilitats polítiques i penals, dimitint i posant-se a disposició de la justícia», defensaria. El càntic de «Mazón, dimissió» retornaria.
Els paraigües es dispersarien, els micròfons s'apagarien i els cartells exigint justícia s'abaixarien, però persistiria la fúria i la tristesa per aquells que ja no estan i s'hagueren pogut salvar; romandria el malestar i la incomprensió per uns pobles que encara miren amb escepticisme una reconstrucció que li pesa el moviment. L'Horta Sud havia exhibit que no hi havia espai per a la desmemòria, i que recordar els éssers estimats que van faltar era denunciar la ignomínia del 29 d'octubre.