Volien impressionar i ho han aconseguit. Els museògrafs del Museu Britànic i del CaixaForum Barcelona obren «Veus del Pacífic» amb una presentació de déus, estàtues rituals i figures cerimonials que convenç ràpidament el visitant d’entrar en un món tan misteriós com extens. Com s’encarrega de recordar l’exposició l’oceà Pacífic ocupa pràcticament un terç de la superfície de la Terra i distàncies siderals entre Hawaii, al nord, i a l’est fins a Nova Guinea, una «regió que inclou selves pluvials, boscos de varec, manglars, esculls de coral, muntanyes nevades i llacunes de color turquesa». Només Oceania ja comprèn «gairebé 1.800 cultures i grups lingüístics diferents, la majoria dels quals comparteixen uns ancestres comuns». Potser perquè són —som, els humans— viatgers de mena, van construir «canoes, amb prou coneixements de navegació per viatjar milers de quilòmetres a través de l’oceà» i van anar poblant cada illa. Els primers van arribar fa 60.000 anys a les illes del Pacífic occidental.
La diversitat cultural, però, és enorme i es pot veure des del primer moment que veiem l’ufi (figura funerària de Papua Nova Guinea), les figures de les cases cerimonials de Sarikim (Sepik Oriental, Papua Nova Guinea), els yipwons (esperits ancestrals de la mateixa regió), les màscares, l’escultura moai de Rapa Nui... Una demostració de la imaginació humana a l’hora d’immortalitzar déus, esperits i amulets tan diferents en pocs materials (fusta, coco, fulles de falguera). Diversos i, tanmateix, parents.
Per trencar amb el model expositiu dels museus colonials i/o etnogràfic, «Veus del Pacífic» ha col·laborat amb artistes contemporanis de disciplines molt diverses que participen en l’exposició, però també ha decidit començar la mostra per un aspecte de l’art d’aquestes illes del Pacífic que tradicionalment tancaria l’exposició: la capacitat d’innovació, d’absorbir les novetats i els materials dels colonitzadors del segle XIX per elaborar elements tradicionals (vestits o complements) amb nous teixits i fer complements contemporanis (bosses de mà, per exemple) amb mètodes tradicionals.
Així la primera part de l’exposició es diu «Innovadors» i va seguit de conceptes més clàssics: «Teixidors», «Ballarins», «Guerrers», «Tallistes» i «Viatgers».
© The Trustess of the British Museum
A tot Oceania, els teixits són «objectes de gran valor» que «s’ofereixen com a obsequi en moments importants de la vida, com ara naixement, defuncions i casaments». Hi destaca una armadura completa de fibra de coco de Kribali. Impressionant i aparentment tan incòmoda com una armadura de ferro medieval. Això sí, més lleugera. I un vestit de núvia contemporani amb fibres que es feien servir tradicionalment.
L’apartat de «Ballarins» ens endinsa temporalment en el hula hawaià, el tahitià ‘ori i el meke de Fiji. Hi ha vestits tradicionals d’aquestes danses, vídeos de diversos balls en les seues versions tradicional i contemporània, amb hip-hop inclòs. Per acabar-ho d’adobar, hi ha mostres de màscares de ball (més aviat barrets rematats per una figura de fusta), escuts de ball i instruments musicals.
© The Trustess of the British Museum
«Guerrers» és un àmbit que recorda uniformes i armes típiques de diverses illes sense destacar prou que en altres zones la resistència va ser molt minsa i les poblacions eren eminentment pacífiques. Sí que recorda —i s’ha d’aplaudir— que el Pacífic va ser, durant la Guerra Freda, el camp de proves de diverses armes nuclears, tant per part dels Estats Units com de França i Regne Unit, «cosa que va provocar danys abundants i duradors en les persones i en l’entorn».
Hi ha una bona mostra d’uniformes que descobreixen que una de les tàctiques antigues va ser sempre «enlluernar l’enemic» i, a banda dels vestits que protegien, se’n feien «peces confeccionades amb materials considerats sagrats o els tatuatges que cobrien els seus cossos els oferien una protecció espiritual».
La mostra de garrots és també indicativa de la força de la imatge (n’hi ha de dimensions gegantines), però no es feien servir per a la guerra sinó més aviat per a danses, discursos o desfilades. Segons l’exposició, «quan es van produir els primers contactes, els europeus sovint creien equivocadament que aquests garrots eren armes, un error que va reforçar la idea que els habitants del Pacífic eren “bel·licosos”».
© The Trustess of the British Museum
«Tallistes» és la part de l’exposició on es pot admirar fins a quin punt l’artesania en fusta en aquestes illes va arribar a l’excel·lència i l’expressivitat en màscares, estatuetes de diverses utilitats, recipients o bancs: hi ha un banc amb forma de cocodril per un lloc de cerimònies que impressionaria tant els habitants del riu Sepik (Papua Nova Guinea) com les pintures romàniques els veïns de Taüll.
L’últim àmbit és «Viatgers» i retrata especialment les canoes que feien servir per a travessar el Pacífic, que era alhora frontera i mitjà de transport. Afirma «Veus del Pacífic» que «Aotearoa (a Nova Zelanda) va ser l’última gran massa terrestre que es va poblar, ara fa uns 800 anys». Un sospir en la història. Un viatge en el temps.