Segurament, la coincidència no estava buscada, però la inauguració de la mostra «Atrevir-se a més» el 20 de novembre passat, cinquantè aniversari de la mort de Francisco Franco, té tot el sentit del món. Al marge d’unes altres consideracions que tenen a veure amb un període d’intensa i sanguinària repressió contra la dissidència, acabada la Guerra Civil el règim dictatorial franquista tanca l’Estat espanyol en si mateix, imposa una economia que fracassa amb majúscules i que ha de ser corregida, anys després, pels buròcrates vinculats a l’Opus Dei.
En termes artístics, amb bona part de la intel·lectualitat en l’exili, durant els primers anys de la dècada del 1940 es tracta d’imposar des de l’Escola de Belles Arts de Sant Carles un cànon restringit que suposa un trencament amb les dinàmiques d’avantguarda dels anys trenta. S’imposa l’academicisme, l’art d’inspiració historicista i una manera d’entendre la pintura aferrada al costumisme il·luminat de l’escola sorollista. Prompte, tanmateix, sorgeixen fissures, noves generacions d’artistes que, a la seua manera, de vegades tímida, a voltes més rupturista, plantegen altres maneres de contemplar el fet artístic.
Entre aquestes fornades d’artistes n'hi hagué que evolucionaren i van fer una trajectòria sòlida, els Manolo Gil, Joan Genovés, Joaquín Michavila, Nassio Bayarri o Eusebio Sempere, entre altres. Molts i moltes passaren a l’oblit. Uns i altres, tanmateix, van construir una alternativa suggeridora en un panorama que, en cas contrari, haguera prolongat la grisor durant dècades. L’objecte de la mostra és fer visible per als espectadors, en el mateix espai, què va passar en aquells anys. Una investigació d’un període «poc estudiat», sostenen els comissaris Joan Ramon Escrivà i Nacho París, que encara continua oberta, i amb la qual es podria haver inundat d’obres un espai expositiu encara més gran, tot i que el que ocupa «Atrevir-se a més» és ben generós, amb més de 200 obres d’una cinquantena d’artistes reclamades a institucions públiques i privades i a col·leccions particulars. De vegades, amb obra que mai no havia estat exposada. I obrint el ventall a disciplines com l’arquitectura i, per extensió, a una sorprenent fins a cert punt renovació de l’art sacre.
Els primers grups contestataris
Per resseguir el fil de la mostra, que en aquesta ocasió s’agraeix que haja tingut una certa orientació cronològica, els comissaris han escollit com a moment fundacional la creació del Grup Z (1947-1950), un col·lectiu format per l’esmentat Manolo Gil, Manuel Benet, Jacinta Gil, Custodio Marco, José Vento, Federico Montañana, Carmen Pérez Giner i Ricardo Zamorano, tot i que les col·laboracions s’estengueren a uns altres artistes. En acabant, una vintena de membres de ple dret o convidats generaren una important activitat en el trienni que va estar vigent el grup, amb dèsset exposicions.
En paral·lel, encara que de fundació una mica més tardana, apareix el grup de Los Siete (1949-1954), amb Vicente Castellano, Fillol Roig, Joan Genovés, Vicent Gómez García, Ricardo Hueso, Joan Llorens Riera i Josep Masià Selllés, aquest darrer substituït el 1953 per Michavila. Altrament, també s’hi va incorporar Eusebio Sempere ocupant el lloc de Genovés i Ángeles Ballester, per Fillol Roig. En la secció dedicada a aquests grups, ens trobem un operatiu artístic divers, on es veuen elements d’impugnació tímids en alguns casos, en altres més decidits, jugant amb temàtiques, composicions i usos de la llum que no són els imperants.
Més rupturista, pels antecedents, és l’art que comença a aparèixer vinculat a l’Església catòlica. En un període en què cal reformar i construir temples, fer vitralls que encaixaren en les noves arquitectures, renovar i restaurar imatges, el treball per a les autoritats eclesiàstiques és una eixida econòmica per a molts artistes i una manera també, en molts casos, de fer-se perdonar antecedents republicans. No faltaren tensions i incomprensions, però el nou art sacre no podia basar-se en una recuperació del barroquisme. Calia un nou llenguatge que, en bona part, va ser canalitzat per Alfons Roig, sacerdot i professor en l’Escola de Belles Arts, una figura d’immens predicament en l’època i una rara avis per la seua defensa de l’abstracció. La sala en la qual es recullen les creacions per a l’Església és segurament de les més atractives de la mostra, incloent-hi algunes escultures que conviden a imaginar una recepció complexa entre les autoritats religioses o els creients més tradicionals de missa diària.
Arquitectura i el dilema figuració/abstracció
Un encert de l’exposició és estendre la mirada al fet arquitectònic, on s’aprecien molt bé els canvis estètics del període. En part per abaratir costos, en part per lògica de l’evolució capitalista, s’imposa una nova arquitectura que tracta de compaginar el racionalisme modern amb la tradició i que, en tot cas, no té res a veure amb el monumentalisme. Una disciplina il·lustrada amb fotografies, esbossos i projeccions, on entren en joc el muralisme i la decoració d’interiors i la reformulació de la qual té molt a veure amb l’entrada en joc d’un dels col·lectius artístics valencians més importants del segle passat, el Grup Parpalló (1956-1961).
Un grup ampli i heterogeni que serà el motor d’una modernització artística més emfàtica, que desemboca en una aposta per l’abstracció. Un gir que, curiosament, acabarà sent beneït per les autoritats en tant que la projecció internacional dels artistes era emprada com un instrument de legitimació política. Una opció amb una recepció difícil al País Valencià, qüestionada des del convencionalisme, però també des dels sectors que posaran en solfa la falta de compromís social que es desprèn de l’obra abstracta.
Aquesta tensió està ben reflectida en la immensa sala 5 de l’IVAM, atapeïda d’obres de molt diferents orientacions, la contemplació pacient de la qual reclama una bona estona per part del visitant. Abans, en la sala anterior, es fa espai per a la ruptura ordenada inspirada per les idees estètiques d’Eugeni d’Ors o les derivades cap a la metafísica, el primitivisme, les pintures de vocació popular o un cert surrealisme tebi. L’estrany retrat de José Gumbau Retrato de mi hija Esmeraldina, amb un cert alè renaixentista, l’obra a més escollida per representar la mostra, expressa molt bé en quantes direccions diferents podia apuntar l’art valencià d’aquells anys.
La mostra, per cert, inclou una peça audiovisual amb més valor simbòlic que artístic, en tant que inacabada: Paseo por una guerra antigua, l’exercici acadèmic que uns aleshores molt joves Luis García Berlanga i Juan Antonio Bardem realitzaren en el curs 1948-1949. La intencionalitat de l’obra, en tot cas, és indubtable: un home mutilat passeja entre les restes de la Ciutat Universitària, símbol de la renovació pedagògica de la República arrasat durant la Guerra Civil. I que els comissaris han volgut incloure com a «metàfora (...) de la restauració de la vida artística i cultural en un context desolat».