«Contra Mazón vivíem millor». La frase no és de cap dirigent del PSPV. És un auguri. I no a llarg termini. No caldrà esperar massa perquè comence a pronunciar-se en les sales de comandament socialistes. La dimissió del ja expresident reorienta el final de la legislatura valenciana més traumàtica de la història. Un canvi de paradigma amb un gran guanyador, el PPCV, i un altre beneficiat, Vox, que continuarà influint decisivament en les polítiques de la Generalitat.
A lʼoposició no li resultarà fàcil adaptar-se al nou context. Les primeres reaccions així ho demostren. Al nou cap del Consell, que dimarts prendrà possessió oficial del càrrec, ja lʼhan rebatejat com «Mazón 2.0», «Juanfran Mazón» o «testaferro de Mazón». Curiosament, però, Pérez Llorca no va pronunciar ni una sola vegada el cognom del seu predecessor. La pretensió de girar full és clara.
Estrenarà el càrrec, segons va anunciar en la sessió d’investidura, amb una petició de perdó a les víctimes de la dana en nom de la Generalitat Valenciana. Un gest de distensió que els síndics del PSPV i Compromís li van retreure —«per quin motiu en concret els demanarà perdó?», «si Mazón no retorna lʼacta de diputat, el seu perdó no serà creïble»—, tot evidenciant que els costarà ressituar-se. En acabar el ple, Llorca va pujar a parlar amb els representants de les víctimes i va dir-los que els telefonaria prompte.
El problema resulta més preocupant en el cas dels socialistes. El síndic de Compromís, Joan Baldoví, sí que ha aprofitat els últims dos grans plenaris de les Corts —el debat de política general del 23 de setembre i el debat dʼinvestidura de dijous passat— per a esbossar algunes de les mesures que pensen aplicar si recuperaren el poder. En les dues ocasions ha dedicat la meitat del temps a arremetre contra la gestió del PP i lʼaltra meitat a parlar de futur. El PSPV, per contra, no ha abandonat ni un segon el pilot automàtic: Mazón, Mazón, Mazón.
Però Mazón ja no està i el seu periple judicial, quan comence, difícilment derivarà en un enjudiciament. El sentit comú dicta que havia dʼestar al Cecopi, però la llei, allò que importa, no lʼassenyala com a director de lʼemergència. Tampoc no està gens clar el peatge que pagarà el PP per la seua previsible continuïtat com a diputat ras, en una discreta tercera o quarta filera de l’hemicicle.
Lʼaltre president dimissionari, Francisco Camps, també va mantenir lʼescó. En les primeres sessions continuava concentrant totes les mirades, però el pas del temps va convertir-lo en un element més del paisatge. La seua presència a les Corts, més o menys esporàdica, no resultava estimulant ni tan sols per a la premsa. Era un detall pintoresc. Cal recordar, a més, que PP i Vox sumen 53 diputats, tres per damunt de la majoria absoluta, i que ara, a diferència dʼaleshores, existeix el vot telemàtic.
Ben mirat, al PSPV i Compromís els convé que Mazón no ocupe el seu escó de manera habitual. Els descentrarà en excés. Mazón estarà allà, davant seu, però ja no formarà part de lʼimaginari col·lectiu. Les invectives contra ell i la seua gestió no traspassaran les parets de lʼhemicicle. La capacitat de la ciutadania per a ajustar-se a les noves circumstàncies és molt superior a la dels polítics. Mazón deixarà dʼaparèixer a la televisió i Mazón serà passat, com va ser-ho Camps després del 20 de juliol de 2011, quan va presentar la seua renúncia. La memòria política del valencià mitjà és homologable a la dels peixos.
De Ximo a Juanfran
És tan ostatge dels diputats de Vox com el seu antecessor, però Juan Francisco Pérez Llorca arriba sense la motxilla de la gestió de la dana i amb un to conciliador que dista bastant de lʼúltim Mazón, permanentment tensionat. En el debat de dijous, lʼhereu va representar el paper de Dr. Llorca i Mr. Hyde. El tarannà dialogant i proper gràcies al qual ha escalat posicions al si de lʼorganigrama del PPCV i del grup parlamentari popular li ha permès, ara, erigir-se en el nou inquilí del Palau. Una possibilitat que no entrava en els seus plans.
Però les peces del trencaclosques han anat encaixant a poc a poc. Quan Vox va eixir del Consell, en juliol de 2024, Mazón va moure lʼenèrgic Miguel Barrachina —defensor de la bondat dels pactes amb Vox davant la reacció irada de lʼoposició— a la Conselleria dʼAgricultura, mentre Pérez Llorca ocupava la seua vacant com a portaveu del partit a les Corts. La jugada era redona: lʼestil de Pérez Llorca, més amable, encaixava la mar de bé en una aritmètica que havia variat substancialment. La majoria absoluta ja no estava garantida, calia guanyar-la a cada votació. I això implicava negociar.
President per accident. El president imprevist. Un president per sorpresa. Qualsevol definició d’aquestes serveix per descriure l’ascens de Pérez Llorca. És un secret a veus que Alberto Núñez Feijóo preferia obertament l’opció de María José Català. De fet, la consolidació del president entrant provocarà tensions al si del PPCV si ella canvia de parer i accepta el repte d’aspirar a la Generalitat en 2027.
Siga com siga, és el primer dels sis presidents del PPCV que arriba al càrrec des de l’alcaldia d’un poble. Eduardo Zaplana i Alberto Fabra provenien de Benidorm i Castelló de la Plana, en què el tracte proper no és la base de l’èxit. Finestrat, però, és un municipi menut que creix ràpidament per la proliferació de xalets: fa 25 anys tenia 2.000 habitants i ja té vora 10.000 veïns.
Llorca és el primer dels sis presidents del PPCV que no té el castellà com a idioma de transmissió familiar
Una evolució que recorda la veïna la Nucia. Tant el desenvolupament urbanístic de Finestrat —el paradís de la grua— com l’amistat amb el sinistre alcalde nucier, Bernabé Cano, són dos factors ressenyables, encara més tenint en compte que la seua germana Marian Cano ja és consellera — d'Innovació, Indústria, Comerç i Turisme— i que Miguel Ángel Ivorra ostenta la direcció general d'Urbanisme, Paisatge i Avaluació Ambiental.
No obstant això, el tarannà de Pérez Llorca evoca el del socialista Ximo Puig. Comparteixen perfil moderat i llengua materna. També és el primer dels sis presidents del PPCV que no té el castellà com a idioma de transmissió familiar. En el debat de dijous, per exemple, Pérez Llorca va expressar-se més en valencià que el síndic socialista. I va marcar distàncies amb Vox a l’hora de referir-se a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. No va comprometre’s a mantenir la retallada pressupostària del 50% en els comptes de 2026, tal com li exigia José María Llanos.
El PSPV, en el precipici
La investidura de Pérez Llorca ha posat fi a les esperances dels socialistes valencians d’acudir a les urnes. Diana Morant, la secretària general del PSPV, ha reduït la seua oposició a dues paraules: «Volem votar».
Mazón se n’ha anat sense que el PSPV haja votat “sí” en una moció de censura
La setmana posterior a la catàstrofe, Morant va servir en safata els seus vots a Mazón per a aprovar els pressupostos de 2025 sense condicions, una oferta que poc després va retirar, tot passant a exigir la seua dimissió i l’elecció d’un president tècnic designat pel PPCV que convocara eleccions en un termini raonable, de sis o nou mesos. Finalment va amagar amb la presentació d’una moció de censura que mai no va arribar i va acabar limitant-se a demanar eleccions.
Així doncs, Mazón se n’ha anat sense que PSPV i Compromís —els segons van reclamar-la a crits però no tenien prou vots per a registrar-la— hagen votat «sí» en una moció de censura. Els socialistes valencians han centrat tota la seua estratègia en l’atac al president i la defensa aferrissada de la tasca duta a terme pel Govern espanyol. No volien aparèixer com els perdedors d’una votació que, per higiene democràtica, exigia una bona part dels seus votants. Ara, la sensació és de buidor absoluta. Sense Mazón, què?
Sense Mazón, el PSPV es troba en el precipici. La setmana, a més, ha sigut duríssima: l’empresonament provisional de José Luis Ábalos —número 2 de la llista al Congrés per València, que encapçalava Morant— no és qualsevol cosa. Bufa un vent gèlid des de la Meseta. Un ventorro que congela Morant.
La continuïtat de Mazón i la pressió del carrer va permetre que el PSPV no alterara el seu rumb. La renúncia del fins ara president i el previsible fracàs de les pròximes manifestacions mensuals convocades contra ell —els organitzadors passen de reclamar-ne la dimissió a sol·licitar-ne l’entrada en presó— deixen els socialistes valencians davant un escenari tètric. Com el protagonista de la pel·lícula Abre los ojos en una Gran Vía de Madrid completament deserta. En el pecat porten la penitència.
En mans de Madrid
El PSPV ha sotmès tota l’estratègia opositora als interessos de Pedro Sánchez. Si la implicació personal del president espanyol haguera sigut enorme, la submissió als seus designis hauria pogut tenir algun sentit. Però Sánchez ha tractat les conseqüències de la dana amb desídia. Ha desitjat la continuïtat de Mazón perquè això afeblia Feijóo i s’ha negat a reunir-se amb ell —el president valencià va enviar-li dues cartes— malgrat que continuava sent la persona democràticament escollida i el màxim representat de l’Estat en el territori valencià.
Dit d’una altra manera. Sánchez tenia una oportunitat magnífica per a privilegiar el País Valencià i ha triat el camí invers: obviar-lo per complet. No fer-se present. En lloc d’acudir-hi periòdicament i d’informar in situ dels avanços en la reconstrucció, ha delegat aquesta funció en els seus subordinats. L’últim mecanisme per a explicar les preteses bondats de la seua gestió ha consistit a crear una aplicació mòbil amb la qual, els valencians que així ho desitgen, puguen consultar les actuacions del Govern estatal a cada població.
Nul·la relació amb Mazón, manca de comunicació amb qui era el seu vicepresident per a la reconstrucció, el militar retirat Gan Pampols, negativa a crear una comissió mixta amb la Generalitat Valenciana per a treballar de manera coordinada… Totes les decisions anaven en la mateixa direcció: tallar ponts amb la Generalitat, posar Mazón contra les cordes. Però ara, sense Mazón, què?
La pregunta ressona amb insistència.
El principal damnificat de l’eixida de Mazón és el PSPV. Compromís ja ha esbossat un programa de govern —10 capítols amb 50 mesures— que Baldoví ha exposat en els dos últims grans debats celebrats a les Corts. I tot i que tard, la coalició valencianista també ha assenyalat Sánchez exigint la seua compareixença en la comissió d’investigació de la dana que se celebra al Congrés. En canvi, dels socialistes només sabem dues paraules: «Volem votar». Com si el protagonista d’Abre los ojos les pronunciara i només obtinguera el seu eco com a resposta: «Volem votar!», «volem votaaaaar!», «volem votaaaaaaar!!!».
I no. No es votarà.
La «via valenciana» que abanderava Puig s’ha difuminat per complet. El PSPV viu sotmès a Moncloa. La «via monclovita», caldria dir-ne. I tot el que prové de Madrid és negatiu: Koldo García, Santos Cerdán, els casos que afecten la dona i el germà de Sánchez, la politització de la justícia que ha comportat la condemna del fiscal general de l’Estat… Sánchez no té una majoria parlamentària —Junts li ha retirat de manera permanent el suport— ni expectativa d’aprovar uns pressupostos. Els últims van aprovar-se en 2022. Esgotar la legislatura en aquestes condicions sembla un suplici.
Morant, com a ministra, està lligada de cap a peus al martiri que li espera a Sánchez
Morant, com a ministra, està lligada de cap a peus a aquest martiri. Cada vegada protagonitza més actes al País Valencià, però no guanya terreny a les enquestes. Si la gestió negligent de la Generalitat va causar 229 morts i la ciutadania exigia la marxa de Mazón, com és possible que una part d’aquesta indignació no es canalitze en un transvasament de vots al principal partit de l’oposició? El sotmetiment del PSPV a Madrid n’és la causa.
El pas del temps farà que els socialistes, lluny de guanyar posicions, vagen perdent-ne. És una qüestió empírica. L’entrada de Pérez Llorca encapsula la gestió de la dana en un procediment judicial etern en què Mazón, quan declare, serà més passat que present. El gest del nou president d’estrenar-se en el càrrec demanant perdó a totes les víctimes en nom de la Generalitat marcarà el punt d’inflexió.
El codi maligne de Morant
2011:33:2027. Aquest és el codi maligne que persegueix la secretària general del PSPV. Les eleccions de 2011, els 33 diputats que va aconseguir Jorge Alarte aleshores i els comicis que vindran en 2027. El PSPV ara com ara en té 31 i existeix la convicció que no superarà aquella xifra. De fet, repetir els 31 de Puig en 2023 ja seria un èxit.
Alarte va arribar a les eleccions de 2011 amb alguns elements molt favorables: Camps es presentava a la reelecció com l’imputat més il·lustre del cas Gürtel, tan a la vora del judici oral que va dictar-se’n l’obertura un mes i mig després de la seua investidura, raó per la qual va haver de dimitir. No era l’únic cas de corrupció que afectava el PPCV: els socialistes fins i tot van fer-ne un mapa de situació. A més, les estretors econòmiques de la Generalitat eren enormes: les factures s’acumulaven en els calaixos, les dues caixes d’estalvi estaven a punt de fer fallida, la política de grans projectes i esdeveniments mostrava els peus de fang…
En canvi, el deteriorament de la imatge de José Luis Rodríguez Zapatero per la crisi econòmica iniciada en 2008 va opacar l’actuació del Consell. En aquella cita amb les urnes, la de 2011, Compromís va experimentar el seu primer gran salt i Esquerra Unida també va superar el 5% que dona accés a l’hemicicle. El PSPV, per contra, va baixar de 38 diputats a 33. Tot l’esforç d’Alarte per tal de denunciar la corrupció dels populars valencians va caure en sac foradat.
Serà 2027 un déjà vu de 2011? El fracàs absolut en la gestió de la dana i les cessions a l’extrema dreta en matèries tan sensibles com la immigració o les polítiques verdes sembla dibuixar un escenari procliu, però tot això quedarà en un segon plànol per l’erosió del Govern espanyol i el paper subaltern del PSPV.
En 2011, al llindar del banc dels acusats, el PPCV de Camps va aconseguir 1.211.112 paperetes. El 50,67% dels vots. 55 diputats de 99. Mai cap partit no ha tret tants escons com ell. Coses del ventorro que bufa des de la Meseta.