L’any 2000 el Govern balear aprovà, com a projecte de llei, la mal anomenada ecotaxa, el que havia de ser un futur impost turístic i que, en síntesi, suposaria que cada visitant pagaria una quantitat mínima —de 0,25 a 2 euros per persona i dia— per allotjar-se a les Illes. Els diners recaptats haurien de servir per iniciar un procés de reforma de l’oferta que acabàs amb un canvi de model turístic. Fou el primer i fins ara únic intent de transformar de bon de veres l’economia turística baleàrica.
En aquells moments, ningú es plantejava fer quelcom com allò. La iniciativa política va partir directament de Francesc Antich, el president del govern de coalició (PSOE, els dos PSM, de Mallorca i Menorca, i Esquerra Unida, amb el suport extern d’Unió Mallorquina) que s’havia format el 1999, l’anomenat Pacte de progrés. Només Antich i el seu cercle de confiança, en el qual hi havia com a braç executor del projecte el que era el conseller de Turisme, Celestí Alomar, sabien el que farien. Els socis coneixien el que deia el pacte —que s’estudiaria una mesura per l’estil—, però la passa feta pels socialistes fou una sorpresa. Tot i això, li feren costat sense gaire entusiasme. I el Govern tirà endavant el projecte de llei que posteriorment havia de ser aprovat pel Parlament, cosa que no passaria fins al 2001.
El 24 de juny de 2000 el president Antich anunciava als periodistes que s’iniciava el procés parlamentari. Qualificà d'una mostra «de valentia» la intenció i assegurava que «és una iniciativa pionera» que esperava «que servís de model per a altres comunitats autònomes».
I en efecte poc després l’illa de Lanzarote, Andalusia i la ciutat de Barcelona manifestaren la respectiva intenció d’imitar l’ecotaxa illenca.
En aquell moment, Antich deia que confiava que «els hotelers» entenguessin «que no es fa contra ningú» i que esperava comptar amb el «suport de tots» els sectors interessats. En realitat, sabia que no seria així. El projecte estratègic per imposar l’impost —que El Temps pogué consultar— s’havia dissenyat esperant —i segurament desitjant— l’oposició frontal del sector hoteler. Es considerava que això atorgaria al president una molt bona imatge entre l’electorat progressista.
El mateix Antich acabà per reconèixer de forma implícita que l’objectiu polític del projecte era adquirir aquesta aura. No el molestà gens ni mica —tot el contrari, de fet— el rebuig hoteler i de la dreta balear i espanyola —el Govern de José María Aznar es negà a col·laborar i s’hi oposà frontalment— que va rebre tot d’una: «És vera que haurem de trepitjar calls... idò els trepitjarem», digué, en una reunió amb periodistes el juny de 2001, per explicar la seva voluntat d’imposar com fos el nou impost.
A pesar de l’optimisme del president i del conseller Alomar, les coses aviat es varen tòrcer. Dins de la coalició hi hagué posicions que el cercle presidencial considerà «massa tímides» a favor de la iniciativa. Inclús en el mateix PSOE aparegueren divergències, en especial del conseller d'Hisenda i Pressupostos, Joan Mesquida, si bé acceptà la voluntat presidencial.
A desgrat de les reticències, Antich i Alomar tiraren endavant el projecte que finalment fou aprovat per part del Parlament el 2001, amb la previsió de l’entrada en vigor diferida, a l’estiu de 2002. Entremig s’organitzà una massiva rebel·lió de la dreta i dels empresaris com no s’havia vist mai. El president del Grup Melià, Gabriel Escarrer, signà un article en un diari en el qual negava la legitimitat del Govern per imposar l’impost; un altre hoteler, en un acte públic, insultà i amenaçà Alomar; els principals hotelers crearen una fantasmagòrica fundació per inserir anuncis a la premsa local contra l’ecotaxa, el Govern i tota l’esquerra, al qual, al seu entendre, enfonsaria l’economia turística balear amb l’impost; el Govern espanyol d’Aznar interposà un recurs d’inconstitucionalitat contra la norma balear...
El recurs d’Aznar fou desestimat, cap dels dramàtics auguris per a l’economia es va complir —tot el contrari, de fet— i l’ecotaxa es va començar a cobrar l’estiu de 2002. Havia de ser l’instrument essencial per iniciar la reforma del model turístic, per anar cap a un nou sistema de més qualitat i menys quantitat de visitants, amb inversions en rehabilitació de zones madures, esponjaments...
Els socialistes i l’esquerra en general embocaren cap a les eleccions de 2003 ben convençuts que guanyarien, seguirien governant i podrien desenvolupar l’estratègia de transformar —o almanco iniciar el procés— el model turístic gràcies als recursos que aportaria l’ecotaxa.
Però el PP de Jaume Matas va fer majoria absoluta en aquells comicis de fa 2003. I el Govern impulsà, en un dels primers plenaris del Parlament del nou període de sessions, la derogació de l’ecotaxa per la via d’urgència i d’article únic.
Un quart de segle després, moltes coses han canviat. Avui ningú discuteix l’impost turístic que l’esquerra tornà a aprovar el 2016, si bé era i és prou diferent del que anuncià Antich el 2000. Aquell d’aleshores havia de ser el principi d’un canvi estructural de dalt a baix de l’economia turística balear. El nou impost només serveix per recaptar més diners —que sovint s’han emprat per a inversions sense cap relació amb el turisme— i, per descomptat, no posa en dubte el model, com ho prova que el nombre de turistes no ha parat d’augmentar.
L’esquerra, sobretot el PSOE, interioritzà que la derrota de 2003 havia estat principalment la conseqüència d’haver-se enfrontat als hotelers per mor de l’ecotaxa. Tant ho van interioritzar que a partir d’aleshores els progressistes feren tot el possible per acostar-se al poderós sector. Durant el segon Govern del Pacte de Progrés (2007-2011) renunciaren a tornar a intentar imposar l'ecotaxa i satisferen els hotelers; durant els governs d’esquerra presidits per Francina Armengol (2015-2023) la sintonia amb les grans empreses hoteleres fou absoluta. Cap govern de progrés posà cap entrebanc al boom del creixement del nombre de turistes.
D’aquella intenció de fa un quart de segle de començar a intentar canviar el model turístic a partir de l’ecotaxa, no en queda ni el record: en cap moment de tot l’any ningú s’ha recordat de l’aniversari tan assenyalat.