Sense corbata ni sabates, sinó amb sabatilles esportives, i sense cap acompanyant al costat seu, amb la sensació de solitud de qui accedeix per primera vegada a una casa sense mobles, Juanfran Pérez Llorca ha comunicat aquest migdia, a lʼhora de lʼàngelus, els components del seu Consell. Fumata blanca, habemus Consell.
La pràctica totalitat de lʼanterior gabinet continua formant-ne part, però hi ha canvis de competències significatius i es crea una Conselleria de Presidència, amb rang de Vicepresidència Segona, que tindrà un pes importantíssim. En concret, hi ha tres cares noves: Pepe Díez Climent, en aquesta cartera de pes; María del Carmen Ortí, en Educació, Cultura i Esport, i Elena Albalat, fins ara secretària autonòmica de la matèria, en lʼàrea de Serveis Socials. Si afegim el president, són quatre cares noves entre els dotze membres. La tercera part.
Com el papa Francesc en el Vaticà, Pérez Llorca sʼestrena com a papa de la Generalitat popular sense revolucionar la cúria, però reordenant les responsabilitats, de manera que la sensació és dʼun canvi més aprofundit. Per exemple, Susana Camarero ja no gestionarà els serveis socials ni exercirà com a portaveu, però es manté a la Vicepresidència Primera; José Antonio Rovira abandona Educació però agafa la cartera dʼHisenda, de més pes i menys exposada a la crítica ciutadana, i Miguel Barrachina, que reté les atribucions anteriors en Agricultura, Ramaderia i Pesca, passa a ser la nova cara de lʼexecutiu a les rodes de premsa setmanals. El tercer portaveu en menys de dos anys i mig.
Els canvis de volada arriben en la lletra menuda. En el camp competencial i, sobretot, en la identitat dels alts càrrecs del nucli de Presidència que Pérez Llorca també ha anunciat i que rescata velles glòries del campisme. En especial, Henar Molinero, que passa a convertir-se en la nova secretària autonòmica de Presidència, i Jacobo Navarro, designat secretari autonòmic dʼAnàlisis, Estudis i Polítiques Públiques.
En plena ofensiva de lʼexpresident Francisco Camps per a retornar a la cúpula del PPCV, el gest no és menor. Representa la recuperació del sector cristià que poblava el Palau en la seua etapa a la Generalitat Valenciana. Una etapa que, per cert, evoca un altre papa: Benet XVI.
L’elecció de Raúl Mérida com a comissionat de la Generalitat Valenciana per a la reconstrucció, un càrrec de nova creació que estarà inserit en la Vicepresidència Tercera que dirigeix Vicente Martínez Mus, comporta el manteniment —i promoció— d’una persona molt lligada a Mazón. Fou ell qui va incorporar-lo primer com a director general de Medi Natural i després com a secretari autonòmic de Medi Ambient i Territori.
L’altra incorporació sonada a la planta més noble del Palau és la de Vicente Ordaz, que, un any després dʼaccedir-hi, abandonarà la presidència del consell dʼadministració dʼÀ Punt per tal de fer-se càrrec de la secretaria autonòmica de Comunicació. En el currículum dʼOrdaz destaca la direcció dʼinformatius de la COPE.
La seua eixida obligarà a designar un nou president de l’òrgan gestor de la radiotelevisió pública. Una oportunitat que Pérez Llorca vol aprofitar per a convidar el PSPV i Compromís a ocupar les cadires que els hi corresponen, a les quals van rebutjar en el seu moment. La intenció del nou president passa també per retornar la vicepresidència segona de les Corts als socialistes, perduda després de l’eixida de Gabriela Bravo i que el PPCV va fer seua —ara hi ha tres representants del PPCV, una de Vox i una altra de Compromís— per la negativa dels socialistes a renovar uns òrgans estatutaris —en especial, la Sindicatura de Comptes i el Consell Jurídic Consultiu, però també el Consell Valencià de Cultura— que no han escollit nous membres des dels anys del Botànic.
Una baixa i tres altes
Quan Camps va dimitir com a president, el seu substitut, Alberto Fabra, va optar per mantenir el mateix Consell. Lʼúnica novetat fou ell. No va ser fins a lʼeixida de Paula Sánchez de León a la Delegació del Govern espanyol, cinc mesos després, que va elevar el fins aleshores responsable dʼensenyament José Ciscar a la Vicepresidència que ocupava ella; en paral·lel, María José Català rellevava Ciscar a Educació, Cultura i Esport.
Ara, en canvi, Pérez Llorca ha decidit prescindir dʼuna peça del Consell anterior, Ruth Merino, i nʼha afegit dues carteres més: la ja esmentada de Presidència i la de Serveis Socials. «No podem perdre ni un dia», ha afirmat el nou president en començar la seua intervenció en el pati gòtic del Palau.
El redisseny del Consell li fa perdre molt de pressupost a Susana Camarero, que era mà dreta de Carlos Mazón. Deixa de gestionar els serveis socials, però manté les polítiques dʼigualtat i reforça el seu departament amb vivenda, ocupació i joventut. Seran els quatre eixos en què treballarà a partir dʼara, tot mantenint el rang de vicepresidenta primera per a garantir el protagonisme dʼaquests àmbits.
Pérez Llorca ha remarcat que «conscienciar de la igualtat les noves generacions» constitueix una prioritat absoluta, així com les polítiques dʼhabitatge i dʼocupació adreçades als joves. Junt amb la recuperació després de la dana, són els seus objectius de capçalera de cara a la recta final de la legislatura.
Prescindir de Merino no li suposava cap trauma. No és una persona del partit. Provinent de Ciutadans, Mazón va oferir-li anar en les llistes del PPCV com a independent i més tard va atorgar-li molt de poder com a consellera dʼHisenda, Economia i Administració Pública, a més de la funció de portaveu.
Lʼanterior president considerava que el perfil moderat, la posada en escena discreta i la nul·la tendència a oferir titulars de Merino li permetien endolcir el pacte amb Vox. Ara, sense coalició amb lʼextrema dreta, Pérez Llorca opta per Barrachina, un veterà del partit, orador expert i de mandíbula esmolada.
Així doncs, els tres referents principals del PPCV seran masculins: Juanfran Pérez Llorca, Miguel Barrachina i el portaveu parlamentari, Fernando Pastor. Camarero paga el peatge dʼhaver sigut la cara del Consell en la crisi de la dana. Un any de tensió informativa extrema que ha provocat lʼerosió gradual de la imatge del president.
De les tres altes del nou Consell, la principal és José Luis Díez Climent, fill de José Díez Cuquerella, un xativí que va passar de militar en el Centre Democràtic i Social (CDS) a fer-ho en el PP; de fet, lʼany 1999, va ocupar la presidència de la Diputació de València de manera transitòria, i més tard, amb Alfonso Rus, va ser-ne la mà dreta. Un bon coneixedor de la política local indica que el pare de Díez, dins de lʼequip de govern municipal de Rus, «representava el paper de lʼadult a la sala».
El nou conseller Díez Climent és casat amb Julia Climent, una de les regidores que acompanyen María José Català al grup popular de lʼAjuntament de València. Advocat de la Generalitat, en temps pretèrits fou assessor jurídic en organismes de lʼAdministració valenciana com el Palau de les Arts, i amb el Govern Mazón ha sigut director general de Projectes Estratègics. També exercirà com a secretari del Consell.
No és lʼúnica incorporació amb arrels familiars profundes en el partit. La nova consellera dʼEducació, María del Carmen Ortí Ferré, és germana dʼEnrique Ortí, que fou alcalde popular de Xirivella de 2011 a 2015. Professora dʼEGB, és inspectora dʼEducació de la Generalitat i actualment dirigia la Universitat Popular de València, adscrita a la UV. Una persona amb bona preparació, «enrolada en les files populars més per la relació familiar —els Ortí són pròxims a la nissaga Cotino— que per convicció», assegura un altre bon coneixedor de la realitat local del municipi. Un perfil tècnic que rebutjarà el cos a cos polític, és a dir, als antípodes de Rovira. Un inspector dʼEducació que també la coneix molt bé sosté que és «més tècnica que qualsevol conseller o consellera anterior», fins al punt que ha passat per tots els graons de lʼorganigrama: ha sigut docent, inspectora i subdirectora general de Centres.
La tercera alta, Elena Albalat Aguilella, assumirà la cartera de Serveis Socials, Família i Infància. Llicenciada en Publicitat i Relacions Públiques, de 2011 a 2023 fou regidora a Onda (Plana Baixa) i va estar a les ordres de Salvador Aguilella quan ell —ara diputat a les Corts i secretari general del PP a la província de Castelló— va ser-ne el primer edil. Des del canvi de color polític a la Generalitat ja havia sigut directora general de Família i secretària autonòmica dʼInfraestructures Sociosanitàries.
La llengua, de nou
Entre les novetats anunciades per Pérez Llorca hi ha lʼadscripció de Política Lingüística a la Conselleria de Presidència. El nou president vol tenir a prop una qüestió en què, segons opina, hi ha molta tasca a fer a lʼhora de «reforçar lʼús i la promoció del valencià». Dijous de la setmana passada, en el transcurs del debat dʼinvestidura, ja va deixar clar que la seua manera dʼentendre lʼAVL no era coincident amb la de Vox. De fet, la formació ultra va demanar-li de manera explícita que es comprometera a mantenir la retallada del 50% del pressupost de la institució normativa i Pérez Llorca no ho va fer. Ans al contrari, va dir que respecta molt totes les institucions, també lʼAVL, però que estava obert a retocar-ne alguns aspectes. En concret, va deixar anar que la llei de creació de lʼens no inclou la promoció com un dels seus objectius, raó per la qual hauria de prescindir-ne o mantenir-la prèvia reforma de la llei.
En aquest sentit, emmarcar la promoció de lʼidioma i lʼaugment de lʼús social en el departament de Presidència constitueix una declaració dʼintencions. Caldrà veure com es concreta i quina és la voluntat real del nou president de bandejar debats estèrils com la unitat de la llengua o la manera com sʼha dʼescriure o parlar per a centrar-se en el veritable problema: la caiguda del seu ús.
A Alberto Núñez Feijóo i Miguel Tellado, president i secretari general del PP, no els importarà gens que continue fent servir la seua llengua de manera habitual —com en el debat dʼinvestidura, en la presa de possessió i en la compareixença pública dʼaquest dimecres— perquè a Galícia és ben natural.
Fa més de 20 anys, quan Camps i el seu primer conseller dʼEducació, Esteban González Pons, van esbossar un esperit mínimament valencianista, el president espanyol José María Aznar, prèviament advertit per lʼexpresident valencià Eduardo Zaplana, va afanyar-se a tallar de soca-rel aquell moviment.
A diferència de Camps i González Pons, però, Pérez Llorca ha mamat la llengua a casa des de xiquet. Al seu poble, sent-ne lʼalcalde, han sovintejat grups de música i els espectacles en valencià. I és que a Finestrat, des de temps immemorials, ha sigut la llengua dels seus veïns. Ara hi predomina lʼanglès, de la mateixa manera que a la veïna Benidorm el castellà ja és del tot hegemònic.
Enmig dʼaquest context tan advers per a la llengua que lʼEstatut reconeix com a «pròpia», lʼarribada de Pérez Llorca pot significar una esperança. El temps dirà si la seua ambició reformista és tan robusta com la de Francesc i si les resistències que troba al si del PPCV —del qual serà proclamat president, pròximament— són tan dures com les que el papa difunt va trobar-se al Vaticà. De vegades, a la cúria vaticana, tot canvia perquè res no canvie.
De moment, ha aplicat la finezza i el secretisme vaticans per a evitar filtracions dels nomenaments en què treballava i ha enviat missatges en clau als diversos sectors del partit. Les intrigues vaticanes dictaran, també, quina és la seua expectativa de vida com a president.