Miquel Berga: «Eileen és una influència lluminosa en l’obra de George Orwell»

—Ja havies escrit diversos llibres sobre Orwell, però en els agraïments s’indica que un estímul per escriure el llibre era un assaig d’Anna Fonder sobre Eileen que contenia una visió que li va sobtar. Retrat d’un matrimoni és una mena de resposta a aquella mirada.

—No és que vulgui ser una resposta, aquest llibre el tenia a dins, l’embrió estava en una obra que vaig publicar fa un temps, Quan la història et crema la mà: Auden i Orwell entre dues guerres [Tusquets, 2020], un assaig centrat l'any 1939. Aquell any Orwell ja estava casat amb l’Eileen i llavors la vaig fer sortir. Tot i que no hi havia molta informació sobre ella, sempre m’ha semblat una persona importantíssima. Però sí, és una contestació per una mena d’irritació provocada per la manera com una acadèmica australiana, Anna Fonder, enfocava un llibre centrat en l’Eileen [Wifedom, 2024]. Em va semblar que aquest assaig, clarament fet des d’una agenda feminista, amb la qual estic molt d’acord, retratava la dona de l’Orwell com una simple víctima del patriarcat, d’un marit egoista. Una mena de judici inquisitorial escrit cinquanta anys després que els protagonistes són morts. Amb això, amb suposades bones intencions, el que fa és assassinar el personatge de l’Eileen. Era una noia de trenta anys graduada a Oxford, una cosa poc habitual en aquell moment, que quan coneix Orwell està estudiant psicologia a la Universitat de Londres. Per contra, tot el que va fer ell, pobre, va ser educació secundària. I prou. Per tant, no estem davant d’una pobra dona que va seguint el marit, sinó una dona amb personalitat pròpia, que tracta l’Orwell de tu a tu. Dues persones que discuteixen com qualsevol parella de joves, però que comparteixen valors. En conseqüència, l’Eileen, si mires les seves accions, és una feminista avant la lettre, pren les seves decisions en llibertat, no tenia cap necessitat de seguir un pobre home que tenia quatre gallines i una cabra, que intentava fer una carrera d’escriptor, de moment sense èxit.

—De fet, no la presentes com una dona sotmesa. L’egoisme d’Orwell hi és, les infidelitats hi són, però també hi ha infidelitats creuades. No és una relació de sotmetiment.

—Exacte. És una relació d’igual a igual, cadascú amb la seva personalitat, en què destaca especialment el sentit de l’humor que té l’Eileen com a mecanisme de defensa. És que estem parlant de dues personalitats joves que són uns estoics davant les adversitats de la vida i, al mateix temps, dos revolucionaris, persones capaces de viure una aventura conjuntament. És molt significatiu que, un cop casats, el viatge de nuvis, diguem-ne, sigui anar a la guerra d’Espanya. I l’Eileen no està al front, però treballa amb la gent del POUM a Barcelona. Per tant, què m’expliques de l’Eileen com una noia sotmesa? Ella acompanya Orwell a la guerra, marxen junts d’Espanya, i després passa el que passa a Londres, els anys en guerra. Eileen. Retrat d’un matrimoni és un llibre amb molts subtextos, és una obra d’amor, de guerra, però finalment també sobre la gestió del dol, quan un dels dos queda vidu.

—El que fas amb el llibre és reconstruir la veu d’Eileen amb una sèrie de cartes que li escriu a una amiga. No hi ha molta informació, però tampoc no parties de zero, trobes algunes cartes que l'ajuden a construir la seua veu.

—Això mateix. La part literària més interessant és justament aquesta construcció de la veu íntima del personatge a través del mecanisme impossible d’una carta que dura deu anys, però el lector queda atrapat per aquesta narrativitat, no li preocupa si és una carta real. Però efectivament, per a mi va ser clau, per trobar el to, el registre, les tres o quatre cartes que es van trobar fa uns anys de l’Eileen a una amiga real. Vaig poder veure el seu model d’escriptura a una amiga íntima. Però també he fet servir mil detalls biogràfics seus i del marit. I hi ha la veu complementària, els altres capítols escrits en una tercera persona que serien com una biografia literària, on es va explicant el que li va passant en la seva vida al famós escriptor, quan encara no és famós. Fragments que es van complementant amb aquell altre registre de la veu privada de la persona que viu amb ell. Per tant, en el fons, el llibre es pot entendre com una indagació sobre la vida d’una parella en què un té claríssim que vol ser escriptor. Tot just, en el període en què l’escriptor no aconsegueix ser conegut. I en el cas d’Eileen té aquesta cosa mig patètica que ni tan sols pot veure la publicació d’Animal farm, el llibre que donarà fama universal a Orwell, perquè mor just abans de la publicació.

—En la coberta del llibre hi ha la parella, però Eileen apareix en un primer pla. En algun moment et vas plantejar fer el llibre estrictament des de la veu d’ella?

—No. El que em feia gràcia era presentar l’aventura compartida, els moments tràgics, la manera en què reaccionen davant les adversitats. Una lectora del llibre em va dir que li va fer pensar en un moment de Doctor Jivago, quan la Lara té notícia de la mort de Jivago i un germà, quan la veu compungida, li diu: «Tenir esperança i actuar és un deure en temps d’adversitat». I punt. Em va agradar, perquè hi ha alguna cosa d’això en la manera com aquesta parella va gestionant aquest matrimoni truncat de només deu anys. La coberta i el títol, Eileen, deixen clar el meu focus d’atenció, però ella va ser la noia que es va casar amb Orwell. Sempre vaig tenir clar que el llibre havia de ser una mena d’experiment entre la novel·la i la biografia. Per això la idea d’introduir dos veus. En tot cas, la contenció pel que fa a la part d’Orwell es trenca en l’epíleg, davant de la mort de l’Eileen. I podem escoltar finalment la veu d’aquest anglès educat a no parlar impúdicament del dol. No explicarem més perquè seria un espòiler.

—No, crec que s’ha explicat prou... Un dels temes de la novel·la és com van evolucionant els protagonistes des de l’idealisme al desencant.

—Clar. El viatge a la guerra d’Espanya és un procés de la innocència a l’experiència, com sempre. Ells hi van, a la seva manera pragmàtica, anglesa, a matar feixistes. Uns antifeixistes indignats amb l’actitud del seu propi govern de no contrarestar el colp d'estat il·legal. Van amb aquesta actitud, però en la guerra es troben amb altres realitats, tenen l’experiència d’haver estat a les milícies del POUM, veuen el que fa Stalin amb la tortura brutal i l’infame assassinat de l’Andreu Nin... Surten de la guerra amb la idea que cal combatre dos monstres amb la mateixa força, el feixisme i l’estalinisme. Ara, la gràcia de tot plegat és que Orwell, que podia haver signat manifestos com altres intel·lectuals i fer el Hemingway per Espanya, per dir-ho així, té una gran autoritat moral perquè deixa la ploma i agafa el fusell, passa cinc mesos per les muntanyes duríssimes dels Monegres. Això explica per què Orwell és el testimoni cada vegada més escoltat sobre la Guerra Civil que no pas altres, perquè és la veu de qui ha estat soldat, milicià. I que, a més a més, té la credencial d’una bala feixista que li va travessar el coll i de poc no el va matar. Ara, no diria mai que surt decebut de la guerra d’Espanya, ell diu que és una experiència que no haguera volgut perdre’s mai. Per què? Perquè el que viu amb les milícies i el front d’Aragó és un microcosmos de la idea de fraternitat i igualtat sobre la qual estava absolutament convençut. Aquell ambient revolucionari el fa creure en les virtuts del socialisme. Ara, també surt disposat a combatre el mite de la Unió Soviètica en època de Stalin. Tots ho tenim molt assumit ja, però en aquell moment el fa ser un outsider total.

«Eileen i Orwell surten de la guerra amb la idea que cal combatre dos monstres amb la mateixa força, el feixisme i l’estalinisme»

—Quina influència té la figura d’Eileen en l’obra d’Orwell?

—Eileen és una influència lluminosa en l’obra d’Orwell, el que passa és que només es pot detectar en La rebel·lió dels animals, la primera vegada que afronta una obra literària, tot i que no podem oblidar que Homenatge a Catalunya no sols és història i testimoni, funciona perquè escriu amb mecanismes de ficció. En tot cas, La rebel·lió dels animals és l’obra que fan junts, que ell li va llegint a ella cada dia el capítol corresponent, quan es beneficia dels comentaris d’aquesta dona intel·ligent i amb formació literària. Eileen aporta a l’obra una mena de lluminositat, de to entre alegre i humorístic. Fixa’t que la conya està en el subtítol, «Una història de fades» [riures]. Quan es publica l’obra i Eileen ja està morta, alguns crítics veuen com un gir en l’estil d’Orwell, un humor més evident. I ningú no hi va reparar en aquell moment, però jo els hauria dit: cherchez la femme, era l’efecte Eileen. És una pena que aquesta relació no hagués seguit. 1984 seria essencialment la mateixa obra, però tindria un punt diferent.

—Orwell i tot el que l’envolta, en aquest cas Eileen, continua despertant interès. El llibre ha guanyat el Joanot Martorell i, a més de la versió en català, es publica en castellà en Tusquets, una editorial on ja havia publicat. Orwell té aura.

—Vull pensar que l’interès de Tusquets té a veure més amb Orwell que amb mi [riures]. Bé, Tusquets m’ha anat publicant en castellà i, és curiós, perquè sempre m’havia publicat biografies i assajos, però en aquest cas claríssimament van decidir que sortiria en la col·lecció associada a les obres literàries, «Andanzas». Veurem com funciona això. Però les discussions sobre si un llibre és una novel·la o no acaben sent esgotadores i inútils. Jo sempre penso en el que deia el pobre Oscar Wilde sobre El retrat de Dorian Gray, que es considerava escandalós: «No hi ha llibres morals o immorals, hi ha llibres bons i dolents». I ja està. Digues-li novel·la o el que siga, jo què coi sé. Fa quaranta anys, el 1984, vaig publicar Mil nou-cents vuitanta-quatre: radiografia d'un malson, precisament en Edicions 62. I ara ha sortit això. Algú em preguntava quan havia tardat a escriure la novel·la. Si vols, puc dir uns pocs mesos, perquè la tenia a dins. Però si vols també, quaranta anys. Hi ha una relació molt llarga amb Orwell que explica el tipus de llibre que és, però escrit en aquest cas amb els mecanismes de la ficció.