Diuen que si les circumstàncies acompanyen, la majoria de les persones són bones pràcticament tota l'estona. Perquè ja se sap: no es pot ser bo a totes hores. Com tampoc, i per cert, es potser dolent a cada avanç inexorable de l'agulla del rellotge. Va haver-hi un temps, de fet, que la bondat va estar reclosa. Hi era present a les fosses, als reguers, l'exili, la presó; també a la fàbrica, al camp, a la llar. En definitiva, habitava a les mans esgotades i famolenques d'aquells que es guanyaven les poques garrofes amb les quals s'alimentaven. És a dir, als vençuts.
La maldat imperava. La violència s'imposava. El fanatisme governava. Eren aquells de braç en alt, càntics de cara al sol i camisa blava els que dirigien el destí d'un Estat uniformat, i que només l'anhelaven uniforme. Jesús Martorell, un valencianista de preguerra, un esquerranós de forta consciència nacional, va viure aquells temps de somnis truncats, d'esperances engarjolades, de llengües perseguides. Va copsar, i també va maleir, la mutació de València sota el jou franquista. Va descobrir, i va ser interpel·lat, pels encants i la cara B de París, Nàpols o Buenos Aires.
Martorell és el narrador d'una autobiografia fictícia escrita pel filòleg Carles Fenollosa, que reapareix al camp novel·lístic després de la seua prolífica irrupció a l'assaig. Guerra, victòria, demà (Drassana, 2025), la seua última producció, és un àncora llençada a la història d'Ulisses i el seu retorn a casa, un cop de puny en forma de relat que ens desperta preguntes sobre el demà. És un agitador d'aquelles qüestions que ens empenten a la por, la debilitat i la nostàlgia, a les reflexions existencialistes que només afloren, com diria Martorell, com escriuria Fenollosa, quan ens intoxiquem, i no poquet.
La novel·la de Fenollosa és una immersió en el dolor i la lluita per la supervivència d'aquella València ocupada pel bàndol franquista i per la seua pulsió castellanitzadora, però també és un passeig pels grans de la literatura universal —les referències són vastíssimes, tot i que sense resultar pedants— i una excursió per aquelles passions valencianistes que havien reflotat anys després de la Renaixença valenciana. Guerra, victòria, demà connecta, precisament, amb el seu assaig Irreductibles. Una història de la llengua i la literatura dels valencians (Drassana, 2022). Encara més: s'erigeix en filla d'una lectura inajornable per a qualsevol militant del nostre país allargassat.
Jesuset, de fet, transita per Lo Rat Penat —dècades i dècades abans de ser una institució segrestada pel blaverisme, perdó, per l'espanyolisme— i pel Partit Valencianista d'Esquerres; s'emociona amb les obres teatrals de Francesc Barchino i acudeix a les funcions promocionades per l'incombustible Vicent Carceller. La narració topa amb Vicent Marco Miranda, diputat per Esquerra Valenciana, i el valencianista Gaietà Huguet. I, fins i tot, ret homenatge a Miquel Duran i Tortajada, un dels activistes nacionalistes que va deixar el País Valencià de principis del segle passat, i al·ludeix a les generacions valencianistes que van sorgir arran de l'esclat de Nosaltres, els valencians, del savi Joan Fuster.
El relat està dibuixat amb una xicoteta capa de ficció sobre personatges i successos d'aquell temps d'il·lusions frustrades: o no comparteix Antonio Villalonga els trets biogràfics del financer valencianista Ignasi Villalonga? O la revista que editen els amics de Martorell, El Demà de les Lletres, no encaixa amb la descripció de la mítica La República de les Lletres? Fenollosa, a manera d'alquimista, juga entre la realitat i la fantasia, descolorint les seues fronteres, fent-les quasi indistingibles, encara que sense difuminar-les completament.
Si Narcís o l'onanisme (Drassana, 2018) era irreverència, homenatge a Joan Francesc Mira i queixal contra les impostures, Guerra, victòria, demà és una tossuda reivindicació dels vençuts, d'aquella mena d'antiherois amb un narrador de pensament mordaç, que, de vegades, adopta un to compassiu per entendre les misèries de la gent. Una escriptura que sap jugar al detall, i sap prescindir-ne quan no cal; una manera de relatar amb fórmules constants, però que doten de vivacitat i tensió permanent a la novel·la, com ara a través de l'enigma d'un «Tema» o «Propòsit», que no es resol fins a les últimes pàgines. La novel·la és, al remat, una conjunció del món de l'autor: valencianisme i literatura, clam nacional i fervor per les lletres.