«El domini dels Estats Units a l’hemisferi occidental no tornarà a ser qüestionat», va dir Donald Trump durant la ja famosa roda de premsa en la qual justificà l’atac a Veneçuela i el segrest de Nicolás Maduro invocant la coneguda «doctrina Monroe» que, segons ell, s’havia deixat «d’usar» per part dels altres presidents i especialment de Joe Biden.
Ara fa onze mesos, aquesta revista es referia a com la citada doctrina i les successives adaptacions imbuïen la política exterior de la nova Administració nord-americana, cosa que havien deixat ben clar que passaria durant la seva visita a Europa el vicepresident James David Vance i el secretari de Defensa Pete Hegseth per participar en reunions de l’OTAN i la Conferència de Seguretat Internacional.
Els seus discursos suposaren un brutal impacte per a la classe política de la Unió. Tots dos s’expressaren d’una manera insòlitament dura i maleducada —entre països aliats i amics—, amb una contundència ideològica representativa de les ultraconservadores estatunidenques que defensen i que ja havia fixat el Projecte de transició presidencial 2025 que la Fundació Heritage presentà el 2022 i que beu de la convicció que la força és la font del dret. Del dret, per descomptat, dels Estats Units a imposar la seva visió internacional a la resta del món o, almenys, al món que aspira a controlar. A l’hemisferi occidental, que deia Trump dissabte passat. Quelcom que s’arrela en els principis imperialistes d’actuació diplomàtica sense complexos ni vergonya que va fer famós Theodore Roosevelt, president entre 1901 i 1909: «El primer de tot són els interessos dels Estats Units... i després també».
Com recordava aquesta revista ara fa quasi un any, la idea de Roosevelt es fonamentava en el destí manifest, idea que aixoplugà ideològicament la convicció en la superioritat del país per definició. Periodistes, historiadors i autors diversos usaren l’expressió des de finals del segle XVII per justificar la creació del nou país a costa de les comunitats indígenes. Durant el XVIII serví per raonar el dret a alliberar-se de la Gran Bretanya. I sobretot durant el XIX fou l’aliment espiritual de la nació americana anglosaxona blanca i protestant per dotar-se territorialment de la continuïtat continental entre les costes est i oest. Sempre basant-se en la virtut de les institucions del país que, per definició, eren superiors a qualsevol altra, sobretot a les europees, a les quals es menyspreava pel seu colonialisme, segons l’anomenada doctrina Monroe, de 1823: «Amèrica per als americans». Per cert, en principi els líders de les noves repúbliques americanes del centre i sud del continent veren amb optimisme la posició del veí del nord, perquè pensaren que era una doctrina contra Europa i a favor de les llibertats americanes en general. Però, així com va transcórrer el segle XIX, quedà clar que al nord ho entenien d’una altra manera. «Els Estats Units són l’última i millor esperança sobre la Terra», va dir Abraham Lincoln. La resta d’Amèrica no importava.
En els anys que marcaren el pas entre el XIX i XX, el president estatunidenc d'aleshores, Theodore Roosevelt, encunyà una nova definició de la política internacional basada en la reinterpretació de la doctrina Monroe i el destí manifest, que és la que Trump defensa ara, adaptada. Així ho deia Le Monde el 10 de gener de 2025: «Trump reviu l’imperialisme a la forma de Roosevelt».
En un discurs de principis de 1901, Roosevelt, que aleshores era vicepresident —el president William McKinley fou assassinat, ell el substituí el setembre d’aquell any i ocupà el càrrec fins al 1909—, va fer seva una dita africana: «Parla suaument, però porta un gran garrot i així arribaràs lluny». La frase va caure en gràcia entre els més conservadors del Partit Republicà, tingué gran eco en els diaris i Teddy —tal com l’anomenava la premsa— l’usà posteriorment en repetides ocasions. A partir del moment en què ocupà la Casa Blanca el nucli de la dita —el gran garrot o big stick— serví per definir la seva política exterior. En especial, en tot el que feia referència a la resta d’Amèrica. Ell mateix així ho reconeixia, sense complexos. Considerava que els interessos dels Estats Units estaven per sobre de qualsevol altra consideració. La vella expressió de Monroe («Amèrica per als americans», que inicialment fou contra el colonialisme europeu) va ser rebatejada en un nou sentit profund —tal com la premsa més crítica deia, sobretot l’europea— com «Amèrica per als estatunidencs».
La concreció més exemplar de la nova doctrina fou la direcció nord-americana de la secessió panamenya de Colòmbia (1903) per impulsar la construcció del famós canal. Per si no quedava clara la intenció, el 1904 Teddy justificà la intervenció militar dels Estats Units en qualsevol país americà on els interessos d’empreses o ciutadans estatunidencs poguessin estar amenaçats per potències europees. Roosevelt va fer de l’imperialisme nord-americà l'essència de la seva presidència i, més important encara, creà una forma d’actuar que fou seguida pels seus successors en el càrrec: tot Amèrica era per a Washington el seu backyard, el 'pati del darrere'. Caricatures de premsa nord-americana de principis del XX reflectien aquesta doctrina amb l’Oncle Sam dret i controlant, satisfet, tot «l’hemisferi occidental», o el conjunt de «la nostra Amèrica» i altres clarament identificant tot el continent al sud de la frontera com «el pati del darrere» dels Estats Units.
Els paral·lelismes entre la forma d’actuar de Roosevelt i l’actual president no s’esgoten en la política internacional. Roosevelt era també un racista i supremacista, com ho és Trump; un masclista —si bé es mostrà a favor en públic del vot femení, per tàctica, no tenia problema a dir que no hi estava d’acord—, com Trump; menyspreava Europa, com Trump; atacava la immigració no blanca, com Trump; rebutjava el lliure comerç, com Trump i, entre altres, trobava que els contrapesos al poder presidencial eren contraproduents, talment com ho considera Trump.
No pot estranyar, doncs, que Trump reivindicàs Teddy Roosevelt durant la campanya electoral i que ara repeteixi exactament igual la seva forma de fer política exterior. Ja ha aixecat, i l'empra, el gran garrot, com ha fet a Veneçuela.