—Recentment, en una entrevista que li van fer al Diari de Barcelona, vostè ja advertia de la possibilitat real que hi hagués un atac directe dels EUA a Veneçuela. Li semblava realista l’opció del segrest de Nicolás Maduro, com finalment va succeir en la matinada de divendres a dissabte?
—Era evident que alguna cosa important havia de passar perquè, altrament, el desplegament militar tan gran que estava fent els Estats Units no tenia cap sentit. L’opció d’un atac portuari o a altres infraestructures o punts estratègics entrava dins les possibilitats.
Ara, resultava més difícil d’imaginar que hi hagués un segrest del president de Veneçuela, com finalment ha passat. Tot i això, no és la primera volta que els EUA fan coses d’aquest estil, d’entrar en tercers països i extraure una persona o més.
L’opció que arribaren fins a Maduro no semblava tan realista perquè estava fortament custodiat per l’exèrcit i la intel·ligència cubana. Ara bé, el que s’ha fet evident és que hi ha hagut errades molts greus en la salvaguarda de Maduro, circumstància que, d’altra banda, alimenta tota mena de teories conspiratòries.
—Els crítics amb aquesta intervenció asseguren que l’interès principal d'aquesta és el petroli, no la democràcia, ni el control del narcotràfic. Fins a quin punt la qüestió energètica ha estat determinant?
—És evident. El mateix Trump ho va dir en la seua primera declaració després de la intervenció a Veneçuela: que açò anava d’interessos i que volen tenir accés a tots els negocis del país i, especialment, al petroli. No és una especulació; és que ho ha dit el mateix Trump.
Tampoc podem dir que no hi hagi altres interessos, perquè la qüestió del narcotràfic preocupa als Estats Units, però Veneçuela no és a hores d’ara el punt neuràlgic del narcotràfic a l’Amèrica Llatina.
«Donald Trump ha enviat un missatge clar: no necessita respectar el dret internacional»
Als EUA el que li interessen són els recursos energètics, el petroli, però també altres minerals rars. Però, sobretot, el petroli, perquè Veneçuela és un país amb moltes reserves de petroli contrastades i, tindre accés a aquesta font li permetrà també intervenir en el mercat global del petroli, a través de la producció, el preu, etcètera.
I ja no només vol apropiar-se d’aquests recursos, sinó que també vol evitar que sigui la Xina qui en tinga el control. La Xina era, fins ara, el principal client del petroli veneçolà, en bona part perquè s’està cobrant un deute que ve de més antic.
—La Xina tampoc no ha alçat gaire la veu...
—Bé, la Xina ja ha dit que no pot ser que un país intervingui en un altre per apoderar-se dels seus recursos. Demà hi ha la reunió del Consell de Seguretat de les Nacions Unides, on hi ha la Xina, però no crec que passe gairebé res. Al capdavall, els Estats Units tenen dret de veto. Probablement, la Xina defensarà la sobirania dels estats, però si hi ha alguna proposta de resolució, els EUA la poden vetar. I no deixa de ser paradoxal tot plegat, perquè serà la Xina qui acabe representant la defensa de l’ordre internacional, en compte dels Estats Units, que en el seu dia va impulsar el multilateralisme.
—En la seua darrera intervenció, Delcy Rodríguez ha allargat la mà als EUA i l'ha invitat a «treballar conjuntament en una agenda de cooperació, orientada al desenvolupament compartit» per «enfortir una convivència comunitària duradora». Trump, en canvi, exigeix «accés a tot». «Nosaltres estem al càrrec», ha assegurat el president nord-americà. Quina perspectiva s’obre en el mitjà termini? Pot convertir-se Delcy Rodríguez en la mà executora dels designis de l’Administració nord-americana?
—No s’ha de perdre de vista que l’oferta de negociar i de posar a disposició dels Estats Units fins i tot el petroli ja l’havia feta Maduro fa uns pocs dies en una entrevista que li va fer Ignacio Ramonet. Per tant, hi havia predisposició de Maduro a seure i negociar. Però als Estats Units els ha interessat treure’s de damunt un personatge que resultava incòmode tant dins com fora del país.
«No veig factible un escenari de ruptura que supose la democratització del país»
Crec, també, que ho ha fet perquè li interessa afavorir la unitat dins el país dels diferents sectors que componen el poder a Veneçuela. Delcy Rodríguez representa el poder polític i burocràtic, alhora que té fil directe amb els poders econòmics. Al capdavall, ha estat ministra d’Economia, d’Energia...
Després hi ha Vladimir Padrino, que té el control ferri sobre l’exèrcit. Es tracta d’un personatge enigmàtic, perquè sempre ha estat molt opac. En tercer lloc, hi ha el Diosdado Cabello, que controla les milícies, la policia i que ha estat el cap de la repressió.
Hi havia el dubte sobre si, una volta caigut maduro, podia esclatar el conflicte entre ells. Inicialment, van sortir a fer intervencions de forma separada, i això va alimentar les especulacions. De moment, però, les seues declaracions van en el mateix sentit. Ara bé, no sabem fins a quin punt tots tres estan disposats a admetre la imposició dels Estats Units. El que sí que sabem és que tots tres, conjuntament, tenen un control important sobre els ressorts de poder de tot el país. Si no hi ha una ruptura entre tots tres, o bé un enfrontament, és difícil que hi hagi una transició.
—Ahir es va registrar una manifestació força massiva de partidaris de Maduro pels carrers de Caracas. Tanmateix, no s’han registrat incidents greus. Descarta un escenari de violència?
—No s’ha de perdre de vista que el gruix de la població ha estat fortament reprimida. Hi ha vuit milions de veneçolans que han emigrat. La gent té por i està a l’expectativa. Al capdavant del poder continua havent-hi les mateixes persones que hi havia abans. La gent no s’atreveix a sortir al carrer perquè saben que la resposta pot ser brutal.
D’una altra banda, no queda cap figura important de l’oposició dins el país. Fa la sensació, en tot cas, que la gent no s’ho acaba de creure. Trobo que molta gent se sent desconcertada per la situació.
Després hi ha entre un 20% i un 25% de la població que és chavista —potser no madurista—. I també hi ha gent ideològicament poc marcada, que el que vol és millorar la seua situació socioeconòmica.
—Així doncs, veu viable que Delcy Rodríguez es mantingui en el poder a llarg termini?
—Durant un temps, ho veig factible, tot i que generarà força descontentament. Ara bé, si la situació econòmica millora, potser a la població li acaba donant igual si hi ha els uns o els altres. Perquè, al capdavall, oblidem-nos de la revolució de la dreta o de l’esquerra: açò va de l’accés i del control del poder i dels recursos.
Al remat, hi ha tres escenaris possibles: un escenari de caos, que seria el pitjor; un escenari de pacte en el qual es netegés una mica la cara al règim i es compartira un poc el poder, o un escenari de democratització que significarà una ruptura total amb el que hi ha ara. Aquest és un escenari que a hores d’ara no veig factible.
—Quin és el missatge que Donald Trump llança al món amb aquesta intervenció?
«Ja no es tracta d’intervenir per defensar la llibertat o la democràcia; ara, del que es tracta, és d’intervenir pels interessos econòmics dels EUA»
—Que és la potència mundial i que no necessita respectar el dret internacional. Això no ens hauria d'agafar per sorpresa, perquè ho deia, blanc sobre negre, la seua estratègia de seguretat nacional que va presentar fa poc de temps: que els EUA actuaran a partir d’ara sempre pensant en els seus interessos. Marco Rubio ho ha deixat ben clar. Els EUA només busquen la cooperació si aquesta és beneficiosa per als seus interessos. Amb la intervenció a Veneçuela, Trump ha deixat clar el seu menyspreu al dret internacional. I això obri escenaris complexos i perillosos, perquè estan donant carta blanca perquè els altres també ignoren el dret internacional.
—La sensació és que l’ordre mundial que va emergir de la Segona Guerra Mundial ha saltat pels aires...
—Sí, ha saltat completament pels aires. Ja tenia mala salut, però açò és la confirmació que està a l'UCI. En realitat, ja hi havia moltes veus que advertien d’açò que ara es confirma. La guerra de l'Iraq ja va obrir aquesta via. Els primers a violar els pactes que van sorgir després de la Segona Guerra Mundial han estat els països occidentals. El resultat és que el sistema de seguretat col·lectiva que emanava del Consell de Seguretat de l’ONU no funciona. Els països que, en teoria, havien de garantir la seguretat mundial, estan promocionant guerres. Els principis de les Nacions Unides, de no-intervenció, de no ús de la violència i de la força, han saltat pels aires. Ni funcionen els principis sobre els quals es fonamenten les Nacions Unides ni la ferramenta mateixa.
—Cuba «està a punt de caure» ha dit aquesta matinada Donald Trump. És factible aquesta perspectiva?
—No deixa de ser significatiu que qui custodiaven Maduro foren cubans i que hi haguessin fallades clares de seguretat.
D’una altra banda, no es pot perdre de vista que Cuba està en un dels seus pitjors moments. La població civil està molt cansada, hi ha molta gent que ha emigrat, perquè la situació econòmica i social és penosa. Cuba està en una situació límit.
El que passa és que l’exèrcit continua mantenint el control i caldria un procés de transició interna, perquè a la greu situació que viu el país se suma que ja no compta amb el suport de Veneçuela. En el cas de Cuba, en tot cas, l’incentiu per a una intervenció dels EUA no és el dels recursos, sinó el de fer caure els aliats que Rússia i la Xina tenen a la zona.
—Des de la invasió de Panamà, l’any 1989, en temps del president Bush, els EUA no feien una intervenció directa en un país llatinoamericà. Tornem a la doctrina Monroe?
—Va ser Obama qui va dir que la doctrina Monroe estava superada i que els EUA havien entrat en una dinàmica de cooperació hemisfèrica en termes no hegemònics.
«Trump vol que aquesta intervenció doni beneficis econòmics ràpids perquè al novembre hi ha eleccions i no va bé en les enquestes»
En canvi, l’Estratègia Nacional de Seguretat de Donald Trump menciona el retorn de la doctrina Monroe, que fou una estratègia que es va dissenyar quan els EUA encara no eren hegemònics i tenia per objectiu defensar-se de les ingerències de les potències colonials europees. Després, va evolucionar quan els EUA van esdevenir una potència i ja durant la Guerra Freda esdevingué una doctrina de lluita contra el comunisme, la qual cosa va provocar que els EUA intervinguessin molts països per acabar imposant dictadures.
Ara, però, hem entrat en una altra dimensió, perquè ja no es tracta d’intervenir per defensar la llibertat o la democràcia; ara, del que es tracta és d’intervenir en benefici dels interessos econòmics dels Estats Units.
—La doctrina Monroe del segle XIX va esperonar els moviments anti-estatunidencs nacionalistes, revolucionaris i insurgents que van caracteritzar bona part del segle XX a Amèrica Llatina. Pot passar res similar?
—Hi ha sectors de la població llatinoamericana on ja ha crescut el sentiment anti-nord-americà. Crec que moviment com el de Veneçuela pot incrementar encara més el rebuig envers els EUA com a potència imperialista. De moment, però, tothom evita entrar-hi al xoc.
—Durant la campanya electoral, Trump es va comprometre a no intervenir en guerres estrangeres; no enviar tropes a conflictes eternitzats, i no involucrar-se en la reconstrucció de països. Tanmateix, ha bombardejat posicions houthis en el Iemen i l’ISIS a Síria; ha atacat l'Iran i territori de Nigèria. No resulten contradictòries els fets amb les promeses?
—Sí, de fet, l’opinió pública nord-americana està prou en contra d’aquestes intervencions. Per això Trump vol fer-les ràpidament i aconseguir beneficis econòmics perquè al mes de novembre hi ha eleccions legislatives i les enquestes no li són favorables.