Ricard Pérez Casado, alcalde de València de 1979 a 1989, ha mort a lʼedat de vuitanta anys. És el pare de la València moderna, qui va convertir la ciutat en una urbs europea contemporània. La transformació del llit del riu Túria en un immens jardí, el Palau de la Música, lʼexecució de la xarxa de clavegueram o els primers carrils bici es remunten a la seua etapa. Intel·lectual de cap a peus, la solvència com a gestor va topar amb la relació difícil que sempre va mantenir amb els referents del PSPV-PSOE, cosa que va anar allunyant-lo de la primera línia política. Una llunyania en sentit estricte: després de la guerra dels Balcans, Pérez Casado fou designat per la Unió Europea administrador de Mostar. Lʼany 2013 vam repassar la seua vida en aquesta entrevista, feta amb motiu de la publicació del llibre autobiogràfic Viaje de ida.
Senyor Pérez Casado, el pròxim 30 de desembre farà 25 anys que vau dimitir el càrrec d’alcalde de València. La publicació de les vostres memòries poc abans d’una data tan significativa és deliberada?
—El meu compromís era publicar-les en complir 65 anys [el 2010], però em vaig estendre massa i he hagut d’escurçar-les prou. En qualsevol cas, ja m’agrada que es publiquen ara, 25 anys després del meu pas per l’alcaldia. En tot aquest temps he suportat moltes infàmies, sempre en silenci i de manera discreta. Tenia moltes ganes de llevar-me tanta infàmia de damunt.
—Les infàmies dels adversaris i les dels propis companys, que sovint també ho han semblat, d’adversaris.
—Potser aquest és un dels problemes de l’actual sistema de partits: l’endogàmia afavoreix les oligarquies i el discrepant està condemnat a perdre.
—I els veïns, què us diuen?
—Molts em saluden i em comenten les seues preocupacions. A voltes els dic què n’opine i a voltes no hi trobe resposta. Però la satisfacció màxima arriba en comprovar l’ús que fa la gent d’obres com el Palau de la Música.
—Mayrén Beneyto, presidenta del Palau i regidora de Cultura, no sols presumeix del recinte, sinó que ara es veu obligada a “ajudar” el Palau de les Arts, dependent de la Generalitat.
—Sí. Martín Quirós [portaveu municipal del PP a la dècada dels anys vuitanta] ens va recriminar que construírem el Palau allà on no vivia ningú i ens va dir que sempre estaria buit. En canvi, està superamortitzat, igual com el llit vell del Túria, que milers de persones han fet seu. O el soterrament de les vies del Grau. O l’aigua de les cases, que abans s’abocava a les séquies perquè no hi havia clavegueram ni depuradores... Obres que no sempre es veien i que ara, quan en tenim notícia, és pels diners que s’enduen.
—Al llarg de la vostra vida heu viscut a Extramurs, l’Olivereta, la Saïdia, i ara, a Rascanya. Us considereu d’algun districte en concret?
—Vaig nàixer al carrer del Villanueva i Gascón, entre Joan Llorens i Calixt III, que aleshores era l’extraradi. La infantesa i l’adolescència, vaig passar-les a Nàquera (Camp de Túria), i en regressar a València, vaig establir-me al barri de la Llum, un indret marginal amb les cases deixades caure i un únic autobús que hi passava a prop; els dies que plovia havíem de dur botes d’aigua en una bossa, si no volíem arribar bruts. Després vaig viure disset anys al carrer de Jaca, en un pis llogat, i ara ho faig a tocar del Bulevard Nord. Potser per això em sent de la ciutat sencera. Entenc molt bé la política cantonalista, fins i tot m’agrada, però la ciutat real no és un conjunt de cantons, ni tan sols el seu terme municipal, sinó els 44 municipis de l’Horta.
—De fet, aquesta va ser una de les vostres obsessions com a alcalde.
—Sí, perquè els veïns d’aquestes poblacions compren, passegen o treballen a València però, sobretot a partir de la construcció del metro, els seus alcaldes van preferir reproduir els pitjors esquemes de la ciutat central: polígon industrial, centre comercial, unifamiliars i expansió urbanística. Sempre feia broma amb els alcaldes de l’Horta Nord i l’Horta Sud: als primers, perquè haurien d’haver abonat a València les plusvàlues obtingudes gràcies al metro, i als segons, les que van aconseguir gràcies al metro i a la canalització de l’aigua.
—En efecte, un dels vostres retrets era que els veïns de València van sufragar unes obres hídriques de què es beneficiava tota l’àrea metropolitana.
—I encara sort que vam sol·licitar a temps l’aigua del Xúquer, perquè, si no, ara potser tindríem un problema gros. El subministrament d’aigua del Xúquer per a València i els municipis de la rodalia és una concessió irrevocable per 50 anys.
—Heu treballat al marge de la política i el 2007 fins i tot vau quedar-vos sis mesos a l’atur. Quina cara va fer l’oficinista que us va atendre?
—Es va estranyar una mica, però qui es va quedar bocabadat fou qui em va entrevistar per esbrinar quina feina s’adeia més a la meua formació... Certament, els regidors que vam estrenar-nos a l’Ajuntament l’any 1979, havíem treballat tots. Tots veníem treballadets, a diferència del que succeiria més tard, quan les oligarquies partidàries van començar a reclutar gent que només s’ha dedicat a la política. N’hi havia que no havien acabat la carrera i ja eren assessors del grup municipal, i en puc donar fe, perquè d’aquests contractes, en vaig signar alguns.
—L’espècimen de polític professional abunda al vostre llibre, i la major part de les vegades, quan parleu del vostre propi partit.
—Aquesta figura va nàixer quan tothom va tenir clar que el sistema democràtic duraria molt. Ja no sols es tractava de matar el cuquet, sinó que aquell podia resultar un bon ofici. Ho resumeix la detestable expressió “en política, tot s’hi val” i el concepte “intercanviable” per fer veure que encaixes al PSPV, Compromís o Esquerra Unida. Jo trobe que l’ètica, la responsabilitat i els principis són molt més importants que tot això, i cada cop en tinc menys, però més ferms.
—És un mal endèmic, doncs?
—Bé, n’hi ha que s’aproximen a la realitat per provar d’eliminar les desigualtats, i n’hi ha que s’hi aproximen per treure’n profit. El neoconservadorisme és la ideologia dominant, els diners són la mesura de totes les coses. L’altre dia un taxista em va dir que, si jo haguera robat 100 milions de pessetes l’any, en deixar de ser alcalde n’hauria tingut 1.000 milions i ningú no se n’hauria assabentat! Jo li vaig respondre que, en aquest cas, segurament no hauria pujat al seu taxi. Aquesta manera de pensar s’ha infiltrat terriblement en la política, fins al punt que un sector del meu partit se’n va impregnar tant que van esdevenir els majors defensors de l’“enriquiu-vos” i del “privatitzeu-ho”. La privatització de les caixes és el resultat d’un procés que va iniciar-se ara fa vint anys.
—A la dècada dels setanta vau dubtar entre militar al Partit Comunista o al PSPV-PSOE. Vau optar pels segons, però en arribar a l’alcaldia, vau sentir-vos més còmode amb els primers.
—En les memòries dic que estava coalitzat amb dos grups: amb el PCPV i amb els meus. A Pedro Zamora, jo l’havia tret del seminari i l’havia afiliat al Partit Socialista Valencià (PSV); amb Joaquín Romero, havíem plantat cara als ajuntaments franquistes per qüestions urbanístiques, les taxes... El coneixement mutu feia més fluida la relació. Als meus, en canvi, els coneixia menys, n’hi havia que no sabia si venien del SEU [Sindicato de Estudiantes Universitarios, creat per Falange] o de quin altre lloc, i això em desconcertava bastant.
—A la llista municipal confeccionada pel PSPV-PSOE l’any 1979, éreu el número 32 de 33 candidats, però la direcció federal va alterar-la i us va situar al número 2. Diuen que Alfonso Guerra va obrar el miracle.
—No. Em van demanar que acudira a Ferraz, on van interrogar-me el president de la comissió gestora, José Federico de Carvajal, i Carmen García Bloise. A Guerra el vaig conèixer a Roma quan jo ja era regidor, però som bons amics. Segons ell, uns amics contradictoris, perquè “eres amigo del asimétrico [Pasqual Maragall], del espía de la CIA [Javier Solana] y mío, que soy el anticristo”.
—El setembre del 1979 Fernando Martínez Castellano és expulsat del partit quan no feia ni cinc mesos que era alcalde. La versió oficial, un desfasament comptable a la seua època com a tresorer del partit. Hi havia cap raó de fons, més enllà d’això?
—Els motius concrets, no els he sabuts mai. Ningú no me’ls ha volgut explicar. Certament, se li atribuïren afers tèrbols, però comparats amb els d’avui, semblarien ridículs. Va ser molt dur rellevar tan prompte el primer alcalde democràtic. Els regidors que li eren afins, amb mi no tenien la mateixa sintonia. Fou l’inici d’una traca que va continuar amb [Josep Lluís] Albiñana i [Joan] Pastor. L’alcalde socialista de València, el president preautonòmic socialista i el secretari general socialista van abandonar els seus càrrecs en uns pocs mesos. Aquell era un partit divers, de capes geològiques que miraven d’assentar-se i a voltes xocaven.
—Albiñana i vós vau fer un creuament de camins ideològic?
—Albiñana, a qui tinc molt d’afecte, va evolucionar del nacionalisme espanyol i de posicions pròximes a la democràcia cristiana fins a l’esquerra i el nacionalisme valencià. Jo he caminat cap a la socialdemocràcia, i nacionalment, la meua experiència als Balcans –hi vaig viure en un moment crític, i hi torne cada any– m’ha fet prendre’n distància. He comprovat que la identitat és un element que pot excloure la gent, i això em fa por: he vist com multaven la gent per dir una paraula que no consideraven prou bosniana o dues traduccions d’un mateix document en què només canviava el nom del mes. Allò em va fer pensar molt, però sense retrocedir: sempre he dit que si fem ciutat, farem país. Els de Compromís se n’han adonat, però els meus, encara no... Fins i tot els d’Unió Valenciana van capir al seu dia la importància de la capital.
—Com vau contactar amb el món fusterià?
—És curiós. L’hivern del 1960 tornava en autobús cap a València després de tallar vinya a Nàquera i vaig sentir uns excursionistes joves parlant en valencià. “Sou de València i parleu valencià?”, els vaig preguntar. Eren Ferran Martínez Navarro, Josep Codonyer i Paco Codonyer, que formaven part de Lo Rat Penat. Poc després vaig visitar-los a la seu de l’entitat, i allà vaig conèixer Merxe Banyuls, Enric Tàrrega, Ferran Zurriaga, Vicent Boscà... Un nou món.
—En el llibre sou molt crític amb la negociació estatutària posterior. “Encara que l’adversari era a la defensiva, l’esquerra va encongir-se”. No subestimeu les forces del rival?
—Era una dreta forta, però que hauria acceptat la derrota. De noms i de símbols en joc, n’hi havia pocs i els podíem haver guanyat. El problema era Madrid, que volia resoldre els casos basc i català i tapar el valencià. Fins i tot Andalusia va accedir a l’autonomia per l’article 151 de la Constitució, i amb el vot en contra de la província d’Almeria! La batalla era a Madrid, perquè ací només hi havia una minoria molt cridanera. La UCD hauria acatat unes cotes més grans d’autogovern, però el Partit Comunista i el PSOE van interpretar que no calia.
—Manuel Broseta, Fernando Abril Martorell, Emilio Attard i José Ramón Pin Arboledas haurien donat el vist-i-plau a un Estatut més agosarat?
—Hi havia una altra UCD, valenciana, que pensava de manera diferent: Joaquín Muñoz Peirats, Francesc de Paula Burguera, Vicent Ruiz Monrabal, Salvador Castellano...
—... però molt menys influents.
—Home, Muñoz Peirats tenia el seu pes a Madrid, i Castellano exercia una certa influència sobre Antonio Garrigues Walker... Però l’esquerra tampoc no estava entusiasmada. [Antonio] Palomares [secretari general del PCPV] no volia ni sentir parlar d’autonomia, i el PSPV li va vendre la marca al PSOE. Si has venut la marca, quina influència pots tenir? El PSOE mai no va voler una autonomia de primera per als valencians, d’ací la meua decepció. Una de les bromes que li feia a [Joan] Lerma era aquesta: “No vull presidir una Generalitat en què no crec; si haguérem fet l’Estatut d’Elx, potser et prendria el lloc, però amb aquest Estatut que tenim, m’estime més ser alcalde, que ja m’ho conec”.
—Abril Martorell i Guerra s’ho van poder manegar tots sols, per tant?
—En part, sí. Fins i tot això del nom, que és una de les coses... No us diré què n’opine.
—Ja ho va dir Emilio Attard, el pare de la criatura, en una entrevista concedida a EL TEMPS l’any 1991: “La imbecil·litat de Comunitat Valenciana, me la vaig inventar jo”.
—[Riu.] Això mateix pense jo. El nom de Comunitat Valenciana, se’l van inventar entre ells.
—No va caldre que Adolfo Suárez o Felipe González hi posaren cullerada.
—No. A Felipe, com a tots, del procés autonòmic només li interessaven Catalunya i Euskadi. Si l’Estat espanyol haguera tingut visió de futur, en retornar a Catalunya el president Tarradellas [octubre del 1977], haurien recuperat l’Estatut del 1932 amb un únic canvi: posar Regne d’Espanya allà on deia República Espanyola. I a Euskadi, igual. Els estatuts d’ara són molt més ambiciosos. I en el nostre cas, jo vaig veure textos del govern de la UCD –en concret, del Ministeri d’Educació– en què al valencià li deien català, sense cap problema. Encara sort de la llei d’ús i ensenyament que va fer Ciprià Ciscar l’any 1983; ací mai no havíem pogut anar a escola en valencià. Mai. Lamentablement, però, l’ús social que se’n fa és escàs, i de part de les institucions pròpies, observe un menyspreu absolut.
—De seguida d’estrenar-vos a l’alcaldia vau viure un moment històric: el Nou d’Octubre del 1979, amb agressions a les autoritats i la crema de la senyera preautonòmica. Fou el dia més trist com a alcalde?
—Sí. Aquesta és la paraula: trist. Com havíem d’establir les bases de la democràcia sobre la intransigència? Em va costar molt de pair aquell dia, fou ben amarg. S’hi va aplegar gent pagada –tal com van confessar al cap del temps– i una altra de bona fe que es creia allò del valencià diferenciat del català. Jo encara reivindique el llegat de Fuster, aquell període fou el més brillant des del segle XVIII a nivell identitari, lingüístic i cultural. L’altre dia li ho comentava a Ferran Torrent: “Si no hagués existit Fuster, tu escriuries en castellà”, i va admetre que sí. Ens vam pensar que anava de bo i que ens en sortiríem, però en arribar l’Estatut ens vam adonar que no era així. Els noranta, tres dècades després, aquella empenta havia perdut el vigor.
—Aquesta convicció no va compartir-la Joan Lerma, que va fer miques els vostres anhels vertebradors: “Els invertebrats també poden ser feliços”, insistia.
—[Riu.] Sí, això ho deia tot sovint. No obstant això, els d’aquella generació vam dedicar moltes hores a discutir si el País Valencià era més agrícola o industrial, unes discussions que van propiciar una gran escola d’economistes i historiadors. No era cap broma, tot allò: volíem saber què érem, quin tipus de poble.
—Tampoc no fou cap broma el 23 de febrer del 1981. Conteu que aquella nit vau estar a punt de fugir cap a Itàlia en un vaixell.
—El silenci de la ciutat era esgarrifós. Els pardals ni piulaven... Encara se’m posa la pell de gallina. I van processar-me per desobeir les ordres dels militars! Com no havia de fer-ho?
—S’ha parlat molt de l’actitud del rei durant el 23F. Aquests dubtes, els teniu resolts?
—No, no, no. No els tinc resolts. Crec que el cap de l’estat va actuar d’acord amb els seus interessos.
—Va trigar massa temps a eixir?
—Em van semblar dies! Jo estava en contacte amb els sotssecretaris i amb el que quedava del PSOE, i fins que no vaig llegir la declaració del rei que no me’n vaig anar a governació civil. Era com si haguera transcorregut una setmana.
—Alguns anys més tard, en un sopar informal, un general va confessar a la vostra esposa que, en cas que el colp haguera triomfat, us haurien matat de seguida.
—Sí. Va dir-li que m’haurien pelat dels primers. De fet, van enviar un sergent i quatre xics a la porta de ma casa, sense saber ben bé què hi feien. En sentir les paraules del rei, vaig dirigir-me cap a l’ajuntament per reunir-me amb els regidors i vaig demanar que encengueren tots els llums de l’edifici: “¡Aquí estamos!” [riu].
—El dia més trist, el Nou d’Octubre del 1979; el més tenebrós, el 23F, i el més rocambolesc, el 9 de setembre del 1983, el de la retirada de l’estàtua eqüestre del general Franco, una notícia que dúieu en secret però que algun company del vostre grup va filtrar.
—Fou un desastre absolut i vaig haver de demorar-ho. No vam triar bé els operaris, no teníem cobertura policial... Un desastre sense pal·liatius. Era una estàtua maleïda, no estava ben enganxada a terra i es va migpartir, i ja restaurada, els militars que se l’havien d’endur del magatzem municipal on descansava no van calcular el gàlib de la porta i no la podien traure. Era com el franquisme: postís.
—També vau viure en primera persona el Mundial de futbol del 1982, i la visita del papa Joan Pau II a la ciutat, l’octubre d’aquell mateix any. Quina diferència va haver-hi amb la de Benet XVI, el 2006?
—Els dinarots, els soparots i l’allotjament, els va pagar l’Església. Nosaltres vam posar la ciutat i res més, encara que venia a l’ofensiva: la victòria del PSOE era a la cantonada i volia marcar distàncies. Tanmateix, vaig mantenir una bona relació amb l’arquebisbe [Miguel] Roca Cabanellas, que tenia Josep Sanus com a bisbe auxiliar. Vam arribar a dos acords molt senzillets mentre ens preníem un cafè i una copeta d’Armagnac: jo no assistiria als actes religiosos però milloraria tot allò que estiguera al meu abast. I així fou, fins al punt que vaig rebre el papa a la porta dels ferros de la Seu, però sense entrar-hi.
—Avui dia semblaria impensable.
—Sí, però a nosaltres ens va eixir bé. Hi teníem una relació fluida.
—Els militars mai no hi han fallat, a aquest tipus d’actes.
—Jo els ho deia: què pinteu allà? La religió és la pau, no hi té res a veure... Un company a qui tinc especial mania, José Bono, ens la va clavar des del primer dia. Va assistir al Corpus de Toledo amb tota la pompa, i a partir de llavors, els alcaldes van voler presidir la seua processó. Pepe Bono ha sigut devastador per a l’ideari socialdemòcrata, és més de dretes que els de dretes.
—En el llibre insinueu que els “tripijocs” de Bono van evitar la conclusió de l’A3 durant els governs de Lerma. Quins tripijocs?
—Volia unir per autovia totes les capitals de província, i va aconseguir-ho amb l’excusa de les Gorges del Cabriol, un paratge ambiental que no li interessava però que li va servir per a fer xantatge al govern espanyol. Era increïble que no acabàrem aquella autovia, només faltaven uns quants quilòmetres... En el llibre La Valencia de los 90, que vam editar a l’Ajuntament, hi apareixia conclosa i enllaçada amb l’arc mediterrani, que ja vam imaginar connectat amb Múrcia i Andalusia oriental. Al final, però, l’A3 l’acabà Zaplana.
—De totes les obres que vau inaugurar i de totes les que vau evitar, com per exemple l’edificació del Saler, quina us va causar una alegria especial?
—La rehabilitació d’un edifici a la plaça de Na Jordana, perquè una veïna em va dir: “senyor alcalde, per fi podré fer de ventre en la intimitat i no en el comú, a ulls de tothom”. “Ara sí que l’hem encertada! Diners ben gastats”, els vaig dir als arquitectes. Tan sols es tractava de fer-li una cuina i un bany interior, però em va impactar molt que aquella dona haguera arrossegat durant tants anys tanta vergonya.
—El 1988 us avanceu al greuge comparatiu del 1992 respecte a Barcelona, Sevilla i Madrid, i plantegeu cinc punts al govern espanyol i la Generalitat per continuar a l’alcaldia. No els accepten i toqueu el dos.
—Si haguera calgut, m’hauria posat rere la pancarta, perquè aquelles eren unes demandes molt evidents. El llibre inclou el manuscrit que vaig redactar a l’efecte, per cert. Era lògic que Barcelona organitzara els Jocs Olímpics, l’Expo de Sevilla era més opinable, però ja els heu dit que sí, doncs vinga... I la capitalitat cultural de Madrid, doncs vinga també! Però, escolteu-me, jo vull la meua part del pastís equivalent i refinançar els deutes per poder fer més coses. Havíem assumit despeses que no ens corresponien i que ens impedien realitzar nous projectes. També els vaig demanar que em deixaren de tocar els collons i que no m’enviaren tant d’imbècil. Alfonso Guerra va contestar-me: “son tontos, pero no se lo digas cada día!” [riu.] Fins i tot vaig proposar uns Jocs del Mediterrani, conscient que em dirien que no.
—Com Iñaki Urdangarin, que li’n va suggerir uns d’europeus a Francisco Camps!
—Sí, però jo a zero pessetes [riu].
—Camps es va fer un fart de dir que a València “abans no passava res, tot era trist, en blanc i negre”.
—Em sobtava sentir això, perquè els veïns pensen tot el contrari: “Ens ho passàvem de puta mare!”, m’han dit en ocasions. L’Encontre d’Escriptors, la Mostra de Cinema, Expo Jove, la Trobada de Música del Mediterrani, la marató, els actes pel 750è aniversari de la conquesta del rei En Jaume... Però el discurs del PP ens ha fet molt de mal.
—I ara, quan observeu la Fórmula 1 pels carrers de València, el Màster de tennis o la Copa de L’Amèrica, de la qual vau ser comissari per part del govern espanyol, què en penseu? Han servit per a revitalitzar la ciutat? Són esdeveniments rendibles?
—Ho dubte molt. Van fer créixer l’autoestima de manera transitòria? Lamentablement, sí. Conec un home aturat que va acudir al port i no es va poder beure ni una cervesa, pel preu tan elevat que tenien. “Però feia un gust...”, deia. És allò de l’orgull provincià: som els millors dels millors del món.
—Ara semblem els pitjors dels pitjors del món.
—Em fa por que fem com el pèndol i decretem que som una societat corrupta i menyspreable. Seria tristíssim. De Monreale, en tenim molts, però en aquesta societat tots no som palermitans.
—Heu conversat amb Rita Barberà en alguna ocasió, més enllà dels actes públics?
—En els actes públics sempre em saluda educadament, però res més. Una vegada em va mostrar una idea que no era exactament seua: convertir el llit vell del riu en un element articulador de la ciutat i enganxar-hi infraestructures diverses, com ara el museu Sant Pius V o el Botànic. Nosaltres vam fer l’IVAM i Nuevo Centro, que pretenia descongestionar el centre de la ciutat, i ella va dir-li “Un riu de cultura”, que em va semblar una bona idea. La incomunicació amb l’àrea metropolitana, però, continua sent el gran hàndicap. La mobilitat de les persones és absoluta, però la de les institucions, ben reduïda.
—Acabem parlant del PSPV...
—... encara pague la quota!
—Heu pensat mai de demanar la baixa?
—No, però de motius, en tinc. Jo sé per què sóc demòcrata i per què sóc socialista, i de vegades em pregunte per què he de pagar la quota. Supose que per lleialtat institucional, com li’n tinc a la institució local. Però cada dia em pregunte com és possible que jo estiga al mateix partit que un senyor que ha dit tal despropòsit.
—Com ara quin?
—Respecte del dret de decidir de Catalunya, Pepe Bono ha dit unes ximpleries solemnes, més pròpies d’un ignorant. Un demòcrata sempre ha d’estar pel dret de decidir!
—Sentiu la mateixa desafecció envers el PSPV?
—A alguns, els tinc afecte personal. Per exemple, a l’actual secretari general [Ximo Puig], a qui conec de fa molts anys. En tot cas, els veig massa dins de la família, com “la família extensa” dels Balcans, la zadruga. El PSPV acostuma a semblar una zadruga, amb l’avi que diu: “ep, aquell nét, que se’ns escapa cap allà!”. La zadruga s’organitzava sobre un pati, i allà tens els de Pepet, Esquerra Socialista; els de Juliet, que són els lermians... És una llàstima, perquè aquesta societat, diga el que diga Camps, va canviar gràcies als sociates.
—Dieu que al corrent Esquerra Socialista no se sap ben bé quants n’hi ha, però que sempre hi són.
—[Riu.] Són molt amics meus. “Mai no he vist el vostre cens, però sempre he vist que hi sou”, els dic. Ara mateix tenen més eurodiputats que ningú!
—L’únic secretari general que salveu en les memòries és el fugaç Joan Romero, que ho fou del 1997 al 1999.
—Té el cap ben moblat, però no era el líder polític que s’estilava. Hauria estat el revulsiu que ens calia, tenia una gran capacitat d’anàlisi.
—Us sentiu més a prop del PSPV que de cap altre partit, ara mateix?
—La raó afectiva i la lleialtat hi tenen a veure. Em fa gràcia que Compromís s’haja fixat en la ciutat, és la primera vegada que passa en bastant de temps. Si això es tradueix en una voluntat de fer país a partir de la ciutat, pot resultar molt i molt engrescador. S’han acostat amb sensibilitat cap a les senyes d’identitat elemental, com ara les Falles. Els seguesc amb molt d’interès.
—Us agrada Joan Ribó, el seu portaveu municipal?
—Em cau molt bé. És amic meu, com també Joan Calabuig.
—El mateix Calabuig que va organitzar a València, el 1987, una trobada de la IUSY, la unió internacional de joventuts socialistes. Va assistir-hi Willy Brandt i us va preguntar, en veu baixa, a quants dels vostres regidors li confiaríeu la successió. A Calabuig li l’hauríeu confiada?
—Sí. I a Clementina Ródenas [la seua successora, alcaldessa del 1989 al 1991], també, encara que no s’ho creu.
—Des que ella fou candidata, el 1991, els caps de llista han estat Aurelio Martínez (1995), Ana Noguera (1999), Rafael Rubio (2003), Carmen Alborch (2007) i Calabuig, el 2011. D’això, se’n pot dir projecte?
—L’única explicació que li trobe és la zadruga: provem amb el del segon, a veure com va... Han de deixar de reclutar els candidats d’una manera tan tancada.
—Sou l’únic que s’ha presentat dues vegades, el 1983 i el 1987. Calabuig es mereix una segona oportunitat, amb vista al 2015?
—Jo sí que li la donaria, però crec que el problema del PSPV a València és més gran. Li ho vaig explicar a José Luis Rodríguez Zapatero en un tovalló: “Sabeu per què l’agrupació socialista de València no es mourà mai? 11 regidors, 22 assessors, tres assessors a la Diputació, tres diputats a les Corts... Amb un nivell d’influència de cinc o sis persones per cadascú i el règim orgànic que tenim, ja controles més de la meitat de l’agrupació”. Em va respondre que era una de les coses més cruels que li havien dit mai.
—Zapatero va maltractar els valencians, com insistia el PP?
—No s’assabentava del que passava ací, no li interessava gaire. I ell també fou dels que va entrar en política a 24 anys. La seua primera i única ocupació.
—Sempre voteu?
—Sí. Ens va costar molt poder-ho fer.
—Sempre voteu igual?
—Sí... Però quan hi ha més opcions, com ara al Senat, em permet alguna maldat [riu].
—Amb unes llistes obertes, seríeu perillosíssim.
—Sí [riu més].
—Regressem al barri de la Llum, a l’extraradi de la ciutat, a la zona humil on vau establir-vos en arribar a València. Per què hi guanya el PP, senyor Pérez Casado?
—No m’ho explique. I guanya al Cabanyal, tu! Joan Romero i Joaquín Azagra van tractar d’explicar aquest canvi tan radical en el seu llibre País complex (PUV, 2008), però costa de pair. Més enllà de l’autoestima, van inocular el pensament conservador dels darrers trenta anys i van fer creure que tothom era ric. Fins i tot els meus veïns del barri de la Llum, s’ho van creure.