El periodista Salvador Enguix, delegat de La Vanguardia al País Valencià i professor de Periodisme a la Universitat Internacional de València (VIU), ha publicat un llibre molt necessari per a entendre els dèficits del model autonòmic espanyol. Las periferias mudas (Barlin Libros) és un assaig punyent que explica com és l’Estat i com hauria de ser. Front el sistema actual, amenaçat per una onada recentralitzadora que podria empitjorar-lo encara més, proposa passar a un federalisme plurinacional com el del Canadà o Alemanya. Ho explica de manera didàctica i amb l’aportació de noms il·lustres, sobretot del País Valencià, el territori més maltractat després de dues dècades d’infrafinançament galopant. Parlem de tot plegat en aquesta entrevista. El volum es presenta aquest dimecres, 28 de gener, a les 19 hores, a l’edifici de La Nau de la Universitat de València. Hi oficiaran com a presentadors Enric Juliana, director adjunt del seu diari, i el catedràtic emèrit Joan Romero.
—Podem començar lʼentrevista per la conclusió del seu llibre: ens cal un federalisme plurinacional. No sabem si això és viable, però queda clar que és molt necessari.
—Sí. Un federalisme plurinacional aportaria solucions instrumentals i tècniques a lʼaturada que ha patit el model autonòmic pel que fa a la presència de les perifèries en el disseny de les polítiques estatals. La Constitució del 78 va projectar la possibilitat d'un estat autonòmic d'aroma federal. La influència de la socialdemocràcia alemanya va ser determinant. Joan Romero ho explica molt bé en el llibre Espanya inacabada, això no s'ha aconseguit desenvolupar correctament: no hi ha hagut voluntat política real, instruments com el Senat —que hauria de ser un Bundesrat— han fallat, la Conferència de Presidents i les conferències sectorials no s'han utilitzat com caldria...
—Amb tot, en el llibre expressa que aquest federalisme plurinacional no és una utopia.
—De facto, el model espanyol pot avançar cap al model federal sense massa problemes. La gran majoria de competències estan cedides a les autonomies. Només cal voluntat política. Però m'inquieta molt la tendència de mirar Espanya amb una mirada molt recentralitzada.
—Formacions que no havien tingut cap influència en Madrid, ara sí que en tenen. En 2023, el socialista Pedro Sánchez fou investit president amb els vots de tots els independentistes catalans i bascos, incloent-hi EH Bildu. Això també semblava utòpic en el passat.
—Estem vivint una mena de primavera. Segurament, d'ací a uns pocs anys, ens semblarà increïble que això haja pogut passar. Siga com siga, en els casos català i basc, tot i que sense aquesta unanimitat, això ha succeït cíclicament, cosa que demostra que l'Estat espanyol no és capaç d'escoltar les perifèries si no hi ha conflicte. I això és molt preocupant. L'Estat espanyol només dialoga amb les perifèries quan entra en una situació de conflicte amb elles. En canvi, les perifèries lleials són les més perjudicades.
—Fins que Catalunya no ha posat damunt la taula un finançament singular, no sʼha proposat una reforma del sistema de finançament, tot i que duia caducat des de 2014.
—I en tot aquest temps algunes autonomies havien plantejat els termes de la reforma dʼuna manera rigorosa. Estic pensant en Andalusia, el País Valencià, Múrcia i Balears, especialment. La primera proposta que hi ha hagut, com veiem, també ha partit des del conflicte. Dit això, la proposta plantejada pel Govern espanyol em sembla beneficiosa per a moltes autonomies, començament per la valenciana.
—Al llibre fa esment al «sistema Madrid», que inclou polítics, els grans poders econòmics i mediàtics... Tot està concentrat allà.
«Parle molt del número 80: el 80% de les empreses de l'Íbex 35 estan a Madrid; el 80% de l'audiència està concentrada en mitjans que emeten des de Madrid; el 80% de la publicitat que es distribueix a Espanya es concentra en Madrid»
—Parle molt del número 80: el 80% de les empreses de l'Íbex 35 estan a Madrid; el 80% de l'audiència que hi ha a Espanya està concentrada en mitjans que emeten des de Madrid; el 80% de la publicitat que es distribueix a Espanya es concentra en Madrid... És una capacitat d'absorció brutal! Jo no vull que Madrid deixe de ser una gran capital, però vull remarcar que aquesta evolució ha anat en paral·lel a una desproporcionada debilitat de moltes perifèries. El PIB del País Valencià, de Múrcia i de les Illes ha caigut de manera notable des dels anys 80, mentre que Madrid sʼha situat molt per damunt del PIB de la mitjana espanyola. El «sistema Madrid» és l'èxit de la gran concentració de poders en un espai geogràfic molt concret, cosa que no es produeix ni tan sols a França. París està ara delegant moltes competències a França, que és un estat jacobí. Madrid, no. Val a dir que el procés també va perjudicar molt l'economia catalana mentre beneficiava Madrid.
—Madrid, afirma al seu llibre, té la sort de dominar el relat.
—Les derivades dels crits racistes patits per Vinicius a Mestalla van ser terribles. En canvi, quan Lamine Yamal va ser increpat al Bernabeu, va imperar el silenci. Nʼés una bona mostra. Isabel Díaz Ayuso diu que «Madrid és Espanya», i jo hi estic dʼacord, però tota Espanya no és Madrid. Aquesta seria la meua resposta. Madrid té la capacitat de modificar el relat en el cinema, en l'art, en la literatura... En tot, absolutament tot. Fins i tot en l'idioma.
—Enric Juliana, director adjunt del seu diari, li diu «Madrid DF» i «Madrid Ciutat-Estat». Vostè comenta que això «no és una imputació moral, sinó una descripció ecològica».
—Hi ha un component ecològic evident. Madrid té un atractiu enorme per a moltíssimes persones que veuen que allà tindran moltes més possibilitats de desenvolupament personal i professional. Aquest és un dels temes que més em preocupa. Mentre que en els anys 80 la referència clara de molta gent era Barcelona, ara, per a molts estudiants valencians brillants, Madrid és la referència. Madrid atrau talent i nosaltres, els valencians, nʼexportem. Tenim un sistema universitari de primera qualitat, competitiu a escala internacional, però la gent veu que ací no té possibilitats perquè tenim uns sectors productius que no són capaços d'assumir aquest talent.
—PSOE i PP pràcticament debaten sobre qualsevol tema, però en el model dʼEstat, a l'hora de privilegiar Madrid com a gran pol d'atracció, han fet pinya. El model radial d'infraestructures nʼés la prova, com explica al seu llibre.
—No sols han fet igual, sinó que en el cas del PSOE la cosa ha empitjorat. El PSOE era un partit federal, ni que fora entre cometes. Ara el PSOE és un partit absolutament jerarquitzat, diria que fins i tot més que el PP. El PSOE no té veus pròpies com les dʼAyuso i Moreno Bonilla, no en té. Hi ha García Page i el PSC, que és un altre partit. Res més. Sumar i Podem també tenen una visió molt jacobina. Només Esquerra Unida, en algun moment, ha tingut la capacitat de generar una certa presència territorial perifèrica.
—Com han afectat la dana de València i els incendis de Castella i Lleó a la percepció ciutadana de lʼEstat autonòmic?
—Des de la Covid s'ha anat generant una visió segons la qual les autonomies no saben gestionar amb èxit. Fins i tot hi ha una certa visió militaritzada per a respondre a totes aquestes crisis.
—Aquest és un missatge perillós amb vista al futur. Una formació totalment antiautonomista com Vox pot tenir capacitat decisòria i atiar la recentralització de competències.
—Hi estic d'acord. Vox té la voluntat de dinamitar l'Estat de les autonomies. Ara bé, si la resta de forces polítiques amb representació parlamentària no reforcen el paper de les perifèries, especialment d'aquelles que estan en una situació més complicada, la gent pot acabar seduïda per aquests discursos. Ja va passar amb la dana. Al meu entendre, això denota el fracàs del model autonòmic. Les autonomies han de saber donar-hi resposta perquè tenen les competències i els mitjans per a fer-ho.
—Quan va escriure el llibre, el Govern espanyol encara no havia presentat la proposta de model de finançament. En les seues pàgines beneeix el finançament singular de Catalunya, però hi posa línies roges. Totes les autonomies han de tenir una autonomia financera que els permeta tenir autonomia política.
«Què passaria si Junts decidira donar suport a aquesta proposta i s'aprovara al Congrés? Què faria el PP? El Govern valencià es quedaria amb el model anterior?»
—Ací hi ha dues coses a tenir en compte. Dʼuna banda, cal dir que les autonomies pitjor finançades —Andalusia, Múrcia, el País Valencià i Balears— estan tutelades per l'Estat. Quan no tens capacitat financera i depens del FLA per a pagar els serveis, no tens autonomia política. Per això m'ha sorprès tant que aquestes autonomies rebutgen negociar el model de finançament plantejat pel Govern de Pedro Sánchez. Em sembla incongruent. Dʼaltra banda, no mʼagrada la posició comuna que ha dictat el PP en la reunió celebrada a Saragossa. Les perifèries han de tenir la seua posició, la seua ideologia. El que passa és que hi ha una sèrie dʼautonomies governades pel PP a les quals el canvi no els interessa. El model actual ja els hi va bé. Què passaria si Junts decidira donar suport a aquesta proposta i s'aprovara al Congrés? Què faria el PP? El Govern valencià es quedaria amb el model anterior? Algú pensa que Feijóo, que s’oposava al criteri de la població ajustada, amb el suport que necessitarà de Vox, plantejarà un model de finançament que beneficiarà els valencians?
—Sense una reacció immediata i coordinada, l'empobriment relatiu serà irreversible, assenyalen els experts —Francisco Pérez, Andrés García Reche, Jordi Palafox— que apareixen al llibre.
—Sí, serà irreversible. Sense un canvi de model de finançament, aquesta tendència serà imparable. És sorprenent és que la societat civil no pressione més. Les patronals, els sindicats i els actors socials haurien de ser molt conscients que ems hi juguem els serveis públics. Estem suportant uns serveis per a 4 milions de persones quan ja som 5,3 milions.
—Camí de 6, en l’horitzó de 2035-2040.
—Quan has de passar una prova, la sanitat pública ja es retarda mesos i mesos i mesos. Tu això només pots capgirar-ho amb més diners. Si parlem de productivitat, com pots atraure empreses així?
—És curiós, perquè després, quan una gran empresa multinacional com Volkswagen va estudiar diverses ubicacions per a ubicar la gigafactoria, aquesta no acaba a l’Aragó o a Extremadura, com preferia el Govern espanyol, sinó a Sagunt. Des de fora veuen més clar per quin pol cal apostar.
—És així. Si tenim la gigafactoria és per la bona negociació de Ximo Puig, perquè tenim en marxa el corredor mediterrani i perquè tenim un port en Sagunt. La logística és fonamental per a les empreses. Diria que el corredor mediterrani és l'únic gran èxit de la societat civil valenciana en els últims 30 anys. I no és un mèrit de la classe política valenciana, sinó de la Càtedra Ignasi Villalonga, que va fer-ne els primers estudis fa 25 anys.
—En aquell moment, l’empresariat autòcton ho fiava tot a l’AVE amb Madrid. Van crear el lobby ProAVE, de fet.
—A partir de reflexions intel·lectuals, les cambres de comerç van atreure la complicitat de Catalunya, Múrcia i Andalusia en favor del corredor. Però aquest ha estat l'únic gran èxit. L’ampliació del Port de València que es projecta respon a interessos estratègics de l'Estat: el 50% de les mercaderies que entren pel Port de València se’n van cap a Madrid.
—Ni el PP ni el PSOE, en vora 50 anys de democràcia, no han tingut mai un líder valencià o català. És prou significatiu, no?
—És simptomàtic. Dos territoris que sumen, si fa no fa, el 25% de la població estatal. No ens enganyem: el poder polític s'ha estructurat a través de l’eix País Basc-Madrid-Andalusia. En canvi, l’arc mediterrani —Andalusia, Múrcia, València, Catalunya i les Illes Balears— concentra quasi el 50% del PIB espanyol.
—La lleialtat partidista prima per davant de la lleialtat territorial. És una altra idea que sura al llarg de la lectura.
—Quan un diputat o senador arriba a Madrid, atén exclusivament els interessos del seu partit, no els del territori pel qual ha estat escollit. Les perifèries només poden influir dins dels partits polítics estatals, i com que la seua estructura és tan jerarquitzada i està molt teledirigida, s’acaba prioritzant la jerarquia i la fidelitat del líder del partit. Si hi haguera un model en què cada autonomia tinguera una capacitat de decisió real, la història canviaria. Això demostra el fracàs dels mecanismes que la Constitució preveia per a la correcta participació de les perifèries.
—Cal passar d’un model de teranyina a un model en xarxa, conclou.
—El nou ecosistema digital encara dificulta més les coses. Les noves maneres de comunicació digital concentren cada vegada més els missatges. Pensàvem que la digitalització facilitaria la pluralitat de la informació i estem veient com passa tot el contrari. I allà on hi ha una major concentració, hi radica el poder.