Cosima comença el dia que neix una germana petita de la protagonista (de nom Cosima) i acaba quan una revista estrangera li publica per primera vegada un conte. És, per tant, una novel·la de creixement, de coming of age de la mateixa autora, però plena de llegendes, somnis i històries familiars que pràcticament la converteixen en una anticipació del realisme màgic. Grazia Deledda, que havia estat la segona dona a guanyar el Premi Nobel de Literatura, el 1926 (enguany fa cent anys), es permetia barrejar unes descripcions gairebé antropològiques de la vida en «la ciutat petita» que representa el seu Nuoro natal i una mesurada mostra de fantasia probable (llegendes populars, somnis familiars, històries locals), de manera que la realitat i la ficció es contagien mútuament i donen un to singular a aquesta obra que acaba de publicar Edicions de la Ela Geminada.
Curiosament, Cosima es va publicar pòstumament, després de la mort de Deledda als 64 anys, i ha estat un dels seus llibres més importants, com destacava la mateixa traductora Alba Dedeu, en el pròleg d’una altra novel·la de Deledda, publicada per l'Editorial Fonoll fa dos anys, L’heura: «Després de treballar a un ritme incansable fins a la seva mort als seixanta-quatre anys, el 1936, ens va deixar trenta-sis novel·les —entre les més estimades es poden destacar Elias Portolu, Colombi e sparvieri, Canne al vento, La chiesa della solitudine i Cosima— i quasi tres-centes narracions agrupades en diversos volums».
Grazia, com Cosima, va ser la quarta de set fills d’una família que Dedeu qualificava en aquell pròleg de «benestant», amb un pare que «va ser alcalde de Nuoro, va muntar una impremta i componia poesia en sard» i una mare que «participava activament en l’educació dels fills».
El misteri va ser com Deledda, amb una «escolarització elemental» i l’única educació extraordinària d’un «professor particular» d’italià, «un home culte i poliglot que era amic de la família», va poder dominar la llengua i la imaginació fins al punt d’esdevenir una autora llegida a tota Europa i Premi Nobel.
Cosima és, probablement, la millor de les maneres d’entrar a la literatura de Deledda, que, d'altra banda, és de les menys desconegudes a casa nostra, on només s’havien traduït recentment L’heura, Ànimes honrades (Ela Geminada, 2024) i la seva primera novel·la, Flor de Sardenya (Lleonard Muntaner, 2023).
Cosima i el Museu Deleddià
L’esmentada habilitat de Deledda per recrear el món de la seua infantesa amb descripcions precises va inclinar els gestors de la seua casa natal de Nuoro, el Museu Deleddià, a comparar els fragments de Deledda amb les recreacions gairebé etnogràfiques de la casa pairal. Els fragments següents (que reproduïm amb permís de l’Editorial Ela Geminada) s’exhibeixen al Museu per demostrar fins a quin punt la cuina, el rebost i el pati de la llar de la família Deledda s’han reconstruït amb cura.
La cuina
«I la cuina era, com a totes les cases encara patriarcals, l’espai on més temps es passava, el més càlid de vida i intimitat.
Hi havia una llar amb xemeneia , però també amb una llar de foc central delimitada amb quatre llenques de pedra; a sobre, a l’altura d’un home, fixada amb quatre cordes de pèl a les grans bigues del sostre de canyes ennegrides pel fum, penjava un enreixat de si fa no fa un metre quadrat, i sobre aquest enreixat hi havia gairebé sempre exposats al fum que els enduria, petits formatges pecorino, l’olor dels quals s’escampava per tot el voltant.»
(...)
«Els objectes més característics es trobaven a la prestatgeria: heus aquí una filera de llums de llautó, i al costat, l’oliera per omplir-los, amb un bec llarg que recorda el d’un instrument d’alquimista. I la petita gerra de fang cuit amb l’oli bo, i un exèrcit de cafeteres, i les tasses antigues vermelles i grogues, i els plats d’estany que també semblaven trets d’alguna excavació d’èpoques prehistòriques. I, per acabar, la taula de tallar de pastor, és a dir una safata de fusta amb una cavitat en una cantonada per a la sal.»
(...)
«I a la cantonada de la llar petita un estor de joncs cargolat, sobre el qual dormien el criat mateix o algun pastor o camperol quan feien estada a la petita ciutat.»
El rebost
«Piles de blat, ordi, ametlles, patates, ocupaven els racons; també hi havia una taula llarga ben carregada de llard i embotits; i, al voltant de la taula, cistells d'asfòdel plens de faves, mongetes, llenties i cigrons feien la cort a les gerres plenes de llard, conserves i tomàquets secs i salats. Però el que més adelitava la Cosima eren unes quantes branques de raïm i de peres arrugades que encara penjaven d'una de les bigues de suport del sostre. Una abella o una vespa les rondava brunzint amb alegria, mentre que a ella no li permetien tocar-ne ni un gra.»
El pati
«La porta, en canvi, com ja s'ha dit, donava al pati triangular, més aviat llarg i cobert gairebé fins a la meitat per un rústic tendal per sota del qual s'accedia a l'hort per una porteta. Al fons hi havia el pou, i al peu del mur alt, una pila de llenya que servia de refugi a múltiples gats i a les gallines, que hi amagaven el niu dels ous. Un tauló aspre col·locat sobre dues soques, arran de la paret lateral de la casa, sobre el qual s'obria una sola finestra del primer pis (cap de les finestres no tenia persianes), servia de seient. I una gran porta tancada també amb ganxos i barres, pintada d'un color marró fosc, donava al carrer.»
