L’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) va ser fruit d’un pacte polític. Els dos pares de la criatura varen ser el PPCV, liderat aleshores per Eduardo Zaplana i el PSPV, i l’esperit sant, un Jordi Pujol que no sols beneïa l’acord, sinó que va posar-lo com a requisit sine qua non en el paquet de mesures consensuades amb José María Aznar per a investir-lo president espanyol en 1996.
El periodista Sergi Castillo (Cocentaina, 1978) ha estudiat a fons totes les etapes que ha seguit l’AVL, des de la fecundació, la gestació i el part fins a la fase adolescent i la seua arribada a la majoria d’edat. Fruit d’aquest treball ja va publicar un llibre de to periodístic, Operació AVL (Vincle, 2021), i ara Tirant lo Blanc n’edita un altre, Els orígens i els primers vint anys de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (1995-2021), que condensa la seua tesi doctoral en Filosofia i Lletres per la Universitat d’Alacant.
El llibre és interessant des de diversos punts de vista. Explica la gènesi de lʼens, la composició que ha anat tenint amb el pas dels anys, els seus treballs o les relacions que ha anat tenint amb els diversos governs de la Generalitat que sʼhi han anat succeint. Però, sobretot, el volum que ara veu la llum exposa, negre sobre blanc, les converses amb els sectors secessionistes valencians a la recerca dʼuna normativa mancomunada, i amb lʼInstitut dʼEstudis Catalans (IEC), com a òrgan normatiu de la llengua catalana. Són les dues ànimes de lʼAVL: la que ha allargat la mà a entitats com Lo Rat Penat i la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV) i la que ha buscat la cooperació amb lʼIEC.
Ciència vs. terraplanisme
El ben cert és que lʼentrada en funcionament de lʼAVL va experimentar moviments en el món secessionista. Castillo recorda al llibre que els directius de la RACV van acordar, en juliol de 2003, de recuperar els accents a les anomenades normes del Puig, lʼortografia no oficial que fan servir els grups contraris a la unitat de la llengua que de tant en tant, molt esporàdicament, escriuen en una llengua diferent del castellà. Les normes del Puig no han generat cap escriptor, cantant o investigador dʼuna certa projecció. La producció de prestigi en aquest àmbit és un desert. De fet, com assenyala lʼautor en les pàgines del llibre, «des dʼaquell moment, hi ha autors dins del món del particularisme lingüístic que utilitzen els accents i altres que no».
Segons les dades que hi aporta, en el quart de segle que va de 1979 a 2004, les publicacions registrades amb ISBN o dipòsit legal escrites amb les normes del Puig ascendien a 656, pertanyents a 219 autors. «En aquest mateix període, una llengua no oficial com lʼasturià té el doble de producció, 1.116 obres», assenyala Castillo. En bona part, els sis centenars i mig dʼobres escrites en la normativa no oficial guardaven relació amb lʼetapa dʼUnió Valenciana al capdavant de les institucions valencianes.
En lloc dʼexigir la rendició immediata i el lliurament de les armes —en aquest cas, els diccionaris acientífics— per part dels sectors secessionistes, alguns acadèmics de lʼAVL van impulsar un acostament. La mateixa composició de lʼAcadèmia així ho possibilitava: la llei reservava lʼelecció dels seus membres dels acadèmics a les Corts, i el PP no va dubtar a situar dins de lʼAVL alguns acadèmics amb filiació doble, és a dir, que ja ho eren de la segregacionista RACV. Tant ells com alguns noms pactats amb el PSPV-PSOE van explorar aquest acostament.
«El 25 de maig del 2004, lʼAcadèmia envià una carta amb la intenció dʼiniciar un acostament, però obtingué com a resposta un escrit amb deu condicions innegociables que havia dʼacceptar la institució oficial abans de qualsevol pacte», escriu Castillo en el llibre. «En el decàleg, lʼentitat expressava el desig del retorn al que denominaven les bases originals del 32, amb característiques com les següents: lʼús de s en lloc del dígraf tz, la preposició ab en lloc de amb i lʼacceptació del dígraf ch, entre dʼaltres». Ascensió Figueres, presidenta de lʼAVL i acadèmica designada per la quota del PP, va negar-se a concedir una entrevista per a una publicació de Lo Rat Penat per la condició sine qua non de ser transcrita amb les referides normes del Puig.
Tot plegat comença a virar amb motiu de la reforma estatutària iniciada en 2005 i aprovada en 2006, que va incloure lʼAVL com una de les institucions pròpies de la Generalitat Valenciana, raó per la qual no seʼn pot modificar la Llei de creació sense una majoria qualificada. Per tant, tampoc no és possible suprimir-la. Mentre Francisco Camps preparava el blindatge legal de lʼAcadèmia, els governs del seu partit concedien ajudes milionàries —tres milions dʼeuros, entre 1998 i 2005— a les entitats de caràcter secessionista.
El 2 de juny de 2007, Àngel Calpe, un dels agents dobles de lʼAVL, va adreçar-se als seus vells amics secessionistes des del diari Las Provincias, el més afí a ells des del punt de vista ideològic: «Cal plantejar-se quin sentit té continuar apostant per una normativa que ha esdevingut marginal i que sʼenfronta al marc de consens estatutari».
Sobre aquesta premissa, qui fou president de la RACV entre els anys 2007 i 2013, Vicente Simó Santonja, va accedir a participar en una taula redona organitzada per lʼAVL amb motiu del 800 aniversari del Llibre dels Fets de Jaume I. Lʼacte tingué lloc el 9 de maig de 2009. Un any i mig després, el 2 de desembre de 2010, Abelard Saragossà, professor de Filologia Catalana de la Universitat de València, pronunciava una conferència en la seu de Lo Rat Penat.
En 2016, Saragossà accediria a lʼAVL, contra la qual, ara mateix, treballa en favor de la modificació de lʼaccent del topònim València. Ha cobrat 2.000 euros de lʼAjuntament del cap i casal, governat per PP i Vox, per a signar un informe favorable a la fórmula Valéncia. En aquella xerrada a la seu de Lo Rat Penat, Saragossà va parlar del gramàtic vila-realenc Josep Nebot i va iniciar la seua intervenció —segons evoca Castillo— «demanant que se superaren les divisions del valencianisme i sʼestretiren les relacions entre les persones».
Amb tot, el gir copernicà va arribar en 2011, a partir de lʼelecció dʼun membre numerari de la RACV, el medievalista Ramon Ferrer, com a president de lʼAVL. En la seua presa de possessió, al Saló de Corts del Palau de la Generalitat, davant els màxims dirigents de la RACV i Lo Rat Penat, el nou president va marcar-se la prioritat de mantenir «relacions de cordialitat extrema amb les entitats valencianistes històriques».
Les seues esperances, però, van quedar en suspens després que lʼAVL aprovara el seu Diccionari normatiu valencià, que en el terme valencià, precisament, recull com a accepció de la llengua compartida amb Catalunya. Lʼassetjament patit des de les files del terraplanisme lingüístic va ser tan fort que Ferrer es veié obligat a demanar la baixa de la RACV. El canvi polític després de les eleccions de 2015, però, situaren de nou la possible entesa al bell mig del debat.
LʼAVL i la RACV van signar una declaració dʼintencions, un comunicat conjunt, «elaborat amb tanta cura que respectava alhora les Normes de Castelló i les Normes del Puig», escriu Castillo
En efecte, lʼentrada de Federico Martínez Roda a la presidència de lʼentitat secessionista de capçalera en desembre de 2015, tot just un semestre després de lʼentrada del Govern del Botànic, va provocar un petit terratrèmol. Martínez Roda va afirmar, en una entrevista al diari Levante-EMV, que el diccionari de lʼAVL era «el de tots els valencians». Ferrer, delerós del pacte amb els seus excompanys, va homologar aquell pas a lʼarribada de lʼhome a la Lluna. Ambdues entitats van signar una declaració dʼintencions, un comunicat conjunt, «elaborat amb tanta cura que respectava alhora les Normes de Castelló i les Normes del Puig», escriu Castillo al seu llibre. El ple de lʼAVL va aprovar lʼinici de converses formals, com si es tractara de negociar amb una banda terrorista, el 27 de maig de 2016. El catedràtic Antoni Ferrando va oposar-se a equiparar la institució de la Generalitat encarregada de dictar la normativa oficial amb una altra basada en «teories acientífiques».
Pel costat secessionista també imperava la divisió. Quan va plantejar-se la votació sobre lʼinici de converses formals amb lʼAVL, van produir-se 17 vots afirmatius i 17 en contra. Com subratlla Castillo en el seu llibre, curiosament, la majoria dels proclius al diàleg estaven alineats amb sector més espanyolista. Els contraris a qualsevol mena de conversa eren els més anticatalanistes.
Les converses no van arribar a produir-se perquè els perdedors de la votació van recórrer a la justícia perquè consideraven que sʼhavia comptabilitzat un vot de més, i els tribunals, en efecte, van atorgar-los la raó.
Per a acabar-ho dʼadobar, en 2019, lʼaccés a la presidència de la RACV de la via més dura, liderada per José Luis Manglano, va llançar per terra tots els intents dʼacord. En la seua junta hi havia persones com José Aparicio, Leopoldo Peñarroja o Amparo Cabanes, uns noms lligats als anys més tèrbols de lʼanomenada batalla de València.
De crítics a diacrítics
Si la relació amb els sectors secessionistes no havia de ser senzilla, tampoc no ho era la que calia establir amb lʼInstitut dʼEstudis Catalans, lʼòrgan que vetlla per la normativa del conjunt de la llengua catalana. Des de Barcelona sempre es va observar amb prevenció tot allò que tenia a veure amb lʼAVL. Que fora fruit dʼuna negociació capitanejada per Jordi Pujol no significava que la seua existència complaguera els membres de la Secció Filològica de la institució. Ben al contrari.
Les suspicàcies van cobrar forma de seguida. En setembre de 2001, quan feia poc que lʼAVL havia engegat a rodar, Manuel Castellet, com a president de lʼIEC i acompanyat de Carles Miralles, va mantenir una trobada amb la presidenta de lʼAVL, Ascensió Figueres, que va acudir acompanyada del també acadèmic Josep Palomero. La trobada bilateral va acabar sense cap progrés: lʼIEC volia que lʼAVL col·laborara en la digitalització del Diccionari català-valencià-balear i la resposta fou negativa. Des de lʼentitat valenciana no volien sentir a parlar de cap treball en comú.
El primer conveni signat per lʼAVL i lʼIEC consistia a garantir «la cohesió interna de la llengua», a integrar «tota la riquesa lingüística» i a projectar una imatge «no fragmentària»
Castillo detalla en el llibre que entre 2001 i 2004 van tenir lloc tres reunions més, dues dʼelles Barcelona i una a València. «LʼIEC defensava una relació de dependència o supeditació», escriu Castillo, mentre que lʼAVL exigia unes relacions «horitzontals». Lʼentrada de Joan Martí i Castell a la presidència de lʼIEC, en 2002, no va fer sinó complicar encara més les coses. No li va agradar, per exemple, que el Govern espanyol enviara dues còpies dʼun mateix text, amb la traducció al valencià-català de la Constitució europea. Siga com siga, a lʼetapa final del seu mandat, en 2008, en el terreny neutral de Palma, va celebrar-se una trobada trilateral entre representants de lʼIEC, lʼAVL i la Universitat de les Illes Balears (UIB) amb la missió de rubricar un Conveni marc de cooperació. Lʼobjectiu consistia a garantir «la cohesió interna de la llengua», a integrar «tota la riquesa lingüística» i a projectar una imatge «no fragmentària».
Més endavant van arribar algunes col·laboracions puntuals, com els artistes que canten amb uns altres artistes, de cara a lʼorganització de les Jornades de Sociolingüística que se celebren a Alcoi i dʼun simposi sobre la figura de lʼescriptor Enric Valor a la Universitat dʼAlacant (UA).
Ja amb el Botànic, Ramon Ferrer clamava en juliol de 2016 per dialogar més amb lʼIEC, atès que es comparteix «una mateixa llengua, interessos comuns i una gran estima». En la mateixa línia, el benidormer Rafael Alemany, catedràtic de Filologia Catalana de la UA, durant la presentació del Diccionari normatiu a la seu de lʼAVL, al monestir de Sant Miquel dels Reis, i davant la presència de Ximo Puig com a president de la Generalitat, remarcava la importància de teixir llaços amb lʼIEC: «És una assignatura pendent que caldrà superar aviat a fi dʼassolir el màxim grau de coherència al treball normatiu».
Curiosament, les modificacions sobre lʼaccent diacrític introduïdes per lʼIEC van afavorir lʼacostament de posicions. En març de 2017, la Secció Filològica va acordar lʼinici de converses oficials amb lʼAVL. Lʼ1 de juny de 2018, lʼAVL aprovava les modificacions respecte als accents que havia validat abans lʼIEC. «En la mateixa voluntat de confluència, lʼIEC ha acordat assumir com a normatives les formes valencianes de les lletres de lʼalfabet acabades en e: efe, ele, eme, ene, erre, esse».
Quan Ramon Ferrer va prendre possessió del seu segon mandat com a president de lʼAVL, una delegació de lʼIEC hi va ser present. No havia passat mai. I no amb qualsevol membre, sinó amb el més significat: Joandomènec Ros. En una entrevista posterior al diari Levante-EMV, Ros va afirmar que «no hi ha una parla catalana que siga millor que una altra». Declaracions com aquesta i lʼactitud proactiva de Teresa Cabré al capdavant de la Secció Filològica de la institució normativa catalana van afavorir lʼentesa progressiva.
La culminació dʼaixò, en 2020, fou lʼanomenat Acord de cooperació per una normativa inclusiva i unitària. En van prendre part ambdues institucions i la UIB. En sis paràgrafs, els sotasignats admeten «la unitat de la llengua catalana, anomenada valencià en el territori de la Comunitat Valenciana», de manera que tots tres es comprometen a treballar per un «model normatiu comú que a la vegada sigui unitari i respectuós amb la variació interna de la llengua». Les institucions es reconeixen mútuament i es declaren «complementàries», amb la conformació dʼun seguit de comissions formades no sols per aquestes tres potes, sinó per aquelles que puguen crear-se a Andorra i la Franja de Ponent. Hi ha el compromís explícit de celebrar una reunió anual per a establir «els objectius i organització, treballs i propostes, i avaluar-ne els resultats».
Tant Abelard Saragossà com Àngel Calpe van oposar-se als termes de lʼacord. El segon va dir, recorda Castillo, que «sʼaparta de manera evident de la lletra i de lʼesperit de les lleis valencianes i dels acords normatius de lʼAcadèmia Valenciana de la Llengua en alguns punts ben significatius». Saragossà, igualment, sosté que el redactat en qüestió «fa girar lʼorientació» de lʼAVL i la posa al servei, literalment, del «sector universitari» partidari «dʼanomenar llengua catalana al valencià» i favorable a incloure la cultura valenciana en «la Catalunya gran, els Països Catalans».
Castillo fa balanç de tot plegat i apunta alguna dada interessant. Per exemple, que abans de la creació de lʼAVL a penes hi havia cinc valencians membres de la Secció Filològica de lʼIEC, mentre que en 2021, quan conclou el seu estudi, nʼhi havia catorze. I remata que les entitats partidàries de les normes del Puig han continuat negant la legitimitat de lʼAVL, mentre que el diàleg amb lʼIEC sí que ha prosperat. Castillo apunta que el «negacionisme» i les acusacions de «catalanista» a lʼAVL li «resta credibilitat» a aquest sector. En canvi, segons lʼautor, la millora considerable de relacions amb lʼIEC ha estat possible perquè lʼentitat fundada per Enric Prat de la Riba «ha modulat el seu discurs hegemònic i ha acceptat lʼAVL». Però tant els uns com els altres són éssers vius, canviants, i només el futur ens dirà cap a on evoluciona la seua relació.
Les pressions que lʼAVL pateix des del canvi de color polític a la Generalitat Valenciana nʼés la prova. El problema, no menor, és que lʼAVL ja no és aquell ens tutelat que responia a equilibris partidistes de fa un quart de segle, sinó un ens autònom, que es renova mitjançant un procés de cooptació i que presenta una composició bastant diferent de la dels seus inicis. La ciència sʼha imposat a la virulència i la raó sʼha imposat a la passió. LʼAVL ja és més àngel que dimoni. Dʼací que la relació amb lʼIEC haja prosperat mentre que el diàleg amb els sectors secessionistes sʼha quedat ancorat.