Andreu Valor, el camí recte i madur cap a l’excel·lència

Amb els tòpics sobre la maduresa cal anar molt amb compte, perquè el procés de maduració no ve acompanyat necessàriament d’un grau més de saviesa. Ni en la vida ni en l’art. És relativament senzill escollir camins equivocats, desviar-se, confondre’s. En el cas d’Andreu Valor (Cocentaina, 1978), la plenitud artística i vital s’ensuma a través de les cançons, dels textos. D’un període extremadament fèrtil en el que portem de dècada, d’una cadena quasi incessant de senzills i d’àlbums sempre de nota alta i d’una evolució sònica, de la mà dels músics Blai Antoni Vañó i Hèctor Tirado, que han tancat amb èxit una llarga recerca estilística. I que justifica que aquests admirables músics siguen inclosos en les imatges promocionals.

Un procés sintetitzat en A mamar tots els versos (2024), el disc dedicat a Vicent Andrés Estellés en què les guitarres poderoses i les mandolines acaben modelant una evolució cap a una mena de bandautor que comença a suggerir-se en Un nou món (2022). Treballs de plenitud que van tindre continuïtat en l’àlbum en directe del curs passat, Les Arts canten Estellés, i un grapat de molt bons singles que s’agrupen ara amb noves cançons. Per acabar configurant un àlbum imponent, de síntesi. I per què no dir-ho, de maduresa.

«Les ànimes que cauen pel camí» és un dels talls nous, una cançó robusta per llançar un missatge en positiu davant de temps obscurs i incerts, novament, que explica que tot és cíclic, que les circumstàncies obliguen a nous començaments. A sostenir en peu totes les lluites. «Ens veurem al carrer», canta Valor, com en una exhortació. A continuació, un dels avançaments, la preciosa «Les meues cartes a Olivier», el tribut del cantautor a l’activista cultural i lingüística Didín Puig, amb la mandolina de Vañó i les guitarres generant una textura esplèndida, el mant perquè vole una tornada ben bonica. Un dels cims de l’artista de Cocentaina, que escull per continuar la seqüenciació un dels talls que li poden aguantar la mirada, «Els camins que elegim», dedicada als seus companys de viatge musical, Hèctor i Blai, una altra perla per a la col·lecció d’un disc que, si no coneixes la trajectòria de Valor, sembla un grans èxits.

«Trobaràs una pàtria», mentrestant, és un dels temes més polítics, que comença parlant del país «de vocals ben obertes» —hola, alguna cosa a dir els profetes del valencià del carrer?—, que invoca «El pas dels Maulets», Almansa, els decrets que s’imposen, el tio Canya, els carrers que tornen a bullir, l’horta resistent. Sostenir el nivell de les altres cançons és complicat, però aquesta invoca conceptes molt poderosos i emocionals, en un moment que s’està tornant a la lletra explícita, quasi pamfletària. I musicalment, està molt ben rematada, amb el punt d’èpica que requereix la temàtica.

Mirant enrere amb agraïment

«Sort que et tinc a tu» és una cançó riu, menys aparent, un tema d’agraïment a les persones que envolten el cantautor, qui també té temps de recordar la tragèdia de Gaza. A continuació hi ha «La partida», una altra de les cançons que ja coneixíem, amb un llançament a través d’un vídeo narratiu i amb molta història dirigit pel fill del músic, Pau Valor, de només 14 anys, en un cas de precocitat audiovisual que no deu tindre molts precedents. Musicalment, un altre tema poderós, que mostra l’aprenentatge melòdic de l’artista. Amb un text de temàtica social, que parla d’una societat anestesiada per l’odi i el consum. «T’has begut el verí, / d’una porció endolçada, / que et fa creure en l’enemic», se’ns diu abans d’advertir d’una qüestió que ha deixat de ser òbvia: «No hi haurà futur si no és plural». Entenent ací plural com a divers.

«No hi ha res de nou (autocrítica)» és un altre tema solidíssim, que enganxa des del minut zero amb un riff bonic de guitarra i un imponent frasejat de Valor, que sembla penedir-se d’errors passats: «Que mai ningú ens escriga els versos, / que el meu futur depèn de mi». Un d’aquells moments en què es nota que els músics han gaudit. I com no es pot estar a dalt tot el temps, «Vens» és una cançó més cadenciosa, que té l’al·licient de veure com Valor troba encaix als versos de Maria Beneyto en una corfa de foll-rock. Un tall que va resultant més convincent en la mesura que el tornes a visitar i repares en el text, en versos com «vens a dir-me que fa fred».

En el tram final, «PD» comença mandrosa, però va agafant múscul i deriva en una tornada enèrgica, contundent, que és un cant a l’amistat i als orígens, en un text que s’esbrina que conté claus internes, íntimes. «Em desperta una veu com un mirall, / que manté aquesta memòria eterna», canta Valor abans d’un final èpic, de cors i guitarres trenades. La versió ja coneguda de «L’escola de Ribera», un dels grans himnes d’Ovidi Montllor, tanca l’àlbum entre mandolines, cavalcades rítmiques, valls, guitarres esmolades i crits atàvics. Una versió que sembla rutinària, de primeres, però que acaba sent molt convincent.

Última cruïlla plena de bones decisions artístiques, d’un músic en el seu millor moment, que sembla haver trobat, en plena maduresa, el camí més directe cap a l’excel·lència.