—Vas entrar a formar part de la junta de l’Ateneu Barcelonès amb només vint-i-tres anys. Què et va dur a fer el pas d’implicar-te en una entitat com aquesta?
—Fou un procés relativament natural. Jo, aleshores, estava molt implicat en el moviment associatiu universitari, amb la publicació de la revista L’Universitari, que, temporalment, va ser la revista estudiantil més llegida de Catalunya. Malauradament, però, el projecte ha mort fa poc.
De fet, molts dels projectes que surten de la universitat acaben morint. Vaig pensar, doncs, que calia implicar-se en iniciatives d’una altra mena, que pogueren tindre més continuïtat. Jo mai no havia pensat que l’Ateneu pogués ser un espai que sentís meu. M’ho mirava com un lloc una mica rònec, una relíquia nacional en desús... Amb un tuf de naftalina i molt elitista, si t’ho he de dir amb sinceritat.
Alhora, però, era i és un espai fantàstic des d’on treballar amb la que, segurament, és la millor biblioteca de Barcelona, just en el centre... Així que me’n vaig fer soci amb la idea d’aprofitar l’espai, de forma discreta, sense necessitat d’implicar-m’hi.
El cas fou que va sorgir la idea d’organitzar el Cafè Continental amb l’impuls del Jordi Jiménez, una tertúlia bisetmanal en què, amb una birra a la mà i una posada en escena informal, convidàvem persones referents de diversos àmbits per exposar i discutir temes rellevants per al país, des de la política educativa fins a qüestions culturals o filosòfiques, amb una perspectiva multidisciplinària. La proposta va ser molt ben acollida, s’omplia la sala a cada convocatòria.
«El postprocés va suposar un xoc, però la gent més jove estem en disposició de recuperar una certa moral de victòria»
El Cafè Continental ha servit, de fet, per diversificar la gent que s’aproxima a l’Ateneu. Quan vam proposar l’activitat a la junta de l’Ateneu, els vam fer veure que ens calia ampliar horitzons. Fins ara, hi venia sobretot la gent que agafava la línia de ferrocarril de Sarrià. Això està canviant i en part ha sigut per l’efecte d’atracció que, sobre els joves, ha tingut el Cafè Continental. Molta gent, com jo mateix, hem descobert que l’Ateneu també pot ser un espai nostre. Ha de ser un espai de pensament i d’acció per al compromís nacional, més enllà de les barreres de classe i d’origen.
—I d’aquí a la junta...
—No exactament, perquè abans hi hagué les eleccions a les diferents seccions de l’Ateneu i a través de les quals es vehicula el gruix de l’activitat cultural. Vam concórrer amb llistes de gent jove a diverses d’aquestes seccions i vam guanyar. Després vingueren les eleccions a la junta i la veritat és que les dues candidatures van mostrar interès per nosaltres, però finalment vam acceptar la proposta de la Isona Passola. Vam sentir que era amb ella i el seu equip amb qui, d’una banda, més podíem aprofundir en la renovació de l’Ateneu i, de l’altra banda, fer propostes de regeneració nacional.
—A parer teu, per què és important que la gent jove estiga representada a l’Ateneu?
—Òbviament, perquè tenim idees i maneres de veure el món que són diferents. Però aquesta necessitat d’incorporar la gent més jove la faig extensiva a molts altres àmbits.
El postprocés va suposar un xoc. Però crec que, després d’aquest xoc, es comença a intuir una nova música i hem d’acabar de desfer-nos de la capa d’ironia que ens havíem autoimposat per fer front a la frustració. Crec que la gent més jove estem en disposició de recuperar una certa moral de victòria, més ambiciosa, més constructiva, perquè tenim voluntat de baixar al fang i arremangar-nos-hi. Crec que la generació que ens ha precedit ha perdut aquesta empenta i està intel·lectualment desorientada, però jo confio en la nostra capacitat de desplegar aquesta intuïció regeneradora amb el sentit d’urgència que el país necessita.
—Abans d’endinsar-nos per aquest camí, un altre projecte que has llançat tu: Palumba.org. Què és exactament i com va nàixer?
—Jo sempre he estat un friqui de dues coses: d’una banda, la tecnologia; i, de l’altra banda, la vocació cívica o política. Amb catorze anys vaig començar a aprendre a dissenyar aplicacions de forma autodidàctica. Com que tampoc no era de tindre molts amics, els estius em dedicava a dissenyar apps. En vaig fer una dotzena, que van aconseguir un milió i mig d’usuaris. La que es va fer més coneguda a Catalunya va ser la de Jo mai mai en col·laboració amb el compte de mems @Unidestroyer, que es va convertir en l’app més descarregada d’Espanya durant unes setmanes. Per al treball de recerca de final de batxillerat vaig dissenyar una app educativa per a la separació de síl·labes en català.
En la pandèmia, em vaig posar en contacte amb l’Agrupació Escolar Catalana i els vaig proposar de llançar-la gratis. S’hi van escriure entre més de 2.000 nens de quaranta centres educatius d’arreu dels Països Catalans.
—I d’ací a Palumba.org...
El que jo estic vivint a Palumba.org és un somni perquè combina les meues dues parts friquis, la de la política i la de la tecnologia. Vam néixer un any abans de les eleccions al Parlament Europeu de la constatació que els enemics de la democràcia tenen molta sofisticació en el món digital. Palumba.org vol impugnar aquest predomini, no des d’una perspectiva partidista, sinó simplement amb una vocació plural.
«L'extrema dreta ha estat més hàbil a veure problemes que nosaltres hem negat o no hem sabut afrontar»
Vam fer un fund-raising ('captació de fons') i vam aixecar més de 30.000 euros, cosa que jo no havia fet mai de la vida. Vam formar un equip de 200 voluntaris en 27 països, vam traduir l’app a 24 idiomes i vam aconseguir prop de 200.000 usuaris.
Ara a Colúmbia, tinc Maria Ressa de professor, que és periodista filipina i Premi Nobel de la Pau i té una frase molt famosa que va pronunciar fa poc a l’ONU: «La mare de totes les batalles aquest segle és la batalla per la veritat».
Les xarxes socials i les cambres d’eco que generen provoquen aquesta polarització, en què ja no se sap què és veritat i què és mentida, i això acaba sent determinant a l’hora de votar. Aleshores, l’app, de forma molt humil, és com una mena de recomanador de vot, basat en el model acadèmic de les Voting Advice Applications. Ens van dir que érem el Tinder de la política, perquè bàsicament tens una sèrie de frases amb posicions (per exemple: cal apujar el salari mínim a 1.400 euros; cal posar impostos al combustible dels avions...) i l’usuari va lliscant a esquerra o dreta, si està en contra o a favor...
—Ja que parlem de polarització, estem en un moment molt convuls, en què fa la sensació que l’ordre mundial sorgit després de la II Guerra Mundial s’esmicola. Com veu la situació algú com tu, que estàs molt preocupat per la cosa pública i que, precisament, estàs estudiant en aquest camp?
—Crec que, en bona part, si estem on estem, és per culpa nostra. A la dècada dels cinquanta a Europa es va conformar un model socialdemòcrata, liberal i democratacristià prou virtuós que combinava el creixement de la productivitat i dels salaris. Això fou possible per unes determinades circumstàncies sociodemogràfiques, però també per les pressions negociadores d’uns sindicats forts. Tot això es va anar perdent entre la dècada dels setanta i dels vuitanta, amb la crisi del petroli, l’entrada de la dona al mercat laboral, el progressiu envelliment demogràfic i el procés de globalització financera i deslocalització industrial. Al món de les idees, el neoliberalisme anunciava el final de la història.
Aleshores les classes mitjanes tenien un imaginari que era creïble: emancipar-te, comprar-te una casa relativament jove, un cotxe, fills... Però això s’ha anat esquerdant de mica en mica i ara ens despertem de cop.
En tot plegat hi ha una responsabilitat de la gent que ha tingut el poder i que ha fracassat amb aquesta problemàtica d’arrel material que ens ha explotat a la cara. S’està produint una gran incompareixença d’aquesta gent, que no s’ha adaptat al signe dels temps, la tecnologia, les xarxes socials ni als problemes socials subjacents a la globalització ni a les desigualtats extremes ni a la migració ni a la concentració de poder. I quan hem anat a buscar solucions en l’Administració pública, hem vist que l’eina està desactualitzada i no funciona.
Els primers, i potser els més hàbils, a fer-ne una bona diagnosi i passar a l’acció ha estat l’extrema dreta. Hem d’acceptar que han espavilat abans davant problemes que nosaltres hem menystingut o no hem sabut adreçar. Ens hauria calgut fer una reforma profunda de l’Administració i de les polítiques públiques per afrontar uns reptes que, tot i que a voltes tractem d’ignorar, són reals.
—És entre la gent de la teua edat —i, especialment, entre els homes— que aquesta idea cala amb més força...
—Sí, però en realitat arrela entre tots. Just en parlava fa poc amb l’Arià Paco, escriptor de Teoria del joc i doctor en Filosofia per la Universitat d’Arizona. Deia que és una qüestió de llenguatge i d’ambició, que Aliança Catalana projecta una autenticitat desacomplexada que ningú més està oferint i que resulta naturalment atractiva per als homes joves i per a qualsevol persona.
«Hi ha una qüestió central: és viable i desitjable continuar operant amb un model de desigualtats com el que tenim a hores d’ara?»
En el front de les idees, l’electricitat i la força pròpies de l’imaginari feixista de principis del segle XX avui resulten magnètiques, precisament perquè som en aquest ampit entre la mort del món vell i el naixement del món nou. És allò de Gramsci sobre l’aparició dels monstres en temps d’interregne. En el front del poder tangible, resulta que els propietaris de les xarxes socials són amics dels intel·lectuals que avui rellegeixen autors feixistes del segle passat.
Però jo crec que hi ha altres declinacions possibles amb la mateixa potència formidable que no impliquen plegar-se a la misèria moral que veiem amb l’ICE als EUA. I crec que els joves acaben sentint simpatia per l’extrema dreta perquè són els únics que semblen i parlen com ells, sense embuts. Però crec, sincerament, que això implica la nostra incompareixença continuada. Ja està, no el plorem més, el món d’ahir s’ha acabat. Espavilem i tirem milles amb una altra cosmovisió.
—Quina cosmovisió?
—Per a mi, és la que miren d’escriure el mateix Arià, l’Ot Bou, la Montserrat Dameson o en Pol Viñas al Principat, sense resignar-se a ser esclafats per la falsa dicotomia entre la grisor del PSC i les misèries d’Aliança. Molt semblant a la que musiquen les lletres de grups com La Publicitat o Svetlana i anàloga a l’olor de les pàgines de la revista Solstici. És la cosmovisió que de segur voldrien explicar comunicadors emergents com la Laura Tapiolas, la Queralt Vidal o la Gina Rigol amb part del caràcter que li agradaria projectar al David Silvestre. Té un cert to sotanero o del pòdcast L’Arrabassada però passa del sarcasme a l’acció. Per exemple, amb gestos en què tots intuïm potencial, des del Nou Congrés de Cultura Catalana fins a la revitalització de la Revista de Catalunya o la campanya «Fora Renfe».
I, especialment, és la cosmovisió que intenten materialitzar els companys del Correllengua com en Pau Emili, la Blanca Garcia-Oliver i tants d’altres, alguns entrevistats per aquest mitjà, que cada dia treballen en coses concretes per alliberar el país. Sense cap ironia, ells són els meus referents, la cosmovisió que ells desprenen és la meva. I crec que aquest nervi generacional pot ser alguna cosa més que un simple relleu si així ho decideixen.
No penso que això que dic sigui un sincretisme absurd, però, si vols, més filosòficament, la dicotomia entre prim i gruixut de Michael Walzer o el futurisme a la catalana de Gabriel Alomar podrien substanciar-ho, tot plegat. Crec que en alguns entorns hi ha gent molt intel·lectualitzada que està recuperant lectures feixistes del segle XX i és com si els pogués l’estètica. Els anuncis de l’ICE i les imatges que acompanyen publicacions digitals de l’òrbita d’Aliança, sovint fetes amb IA, comparteixen un mateix to. El futurisme artístic de Marinetti estava molt lligat al feixisme italià. Contrasta amb el futurisme català d’Alomar, perquè ell declina una força mística similar en un sentit molt diferent. I, a més, va cinc anys abans. Crec que la nostra cosmovisió hauria de ser gruixuda i futurista. Per això m’il·lusiona veure que naixen molts projectes joves alineats entre ells.
—Alhora, però, és en aquesta generació on més impacta la ideologia d’extrema dreta. La sensació és que tenen la batalla guanyada. Tu que et defineixes com un friqui de la tecnologia, com creus que cal contrarestar això?
—Això ho estudiem molt a Palumba.org. D’una banda, no hem de perdre de vista el funcionament dels algoritmes que regeixen les xarxes socials i que incentiven determinats discursos. Hi ha uns anys que són els que s’anomenen els anys impressionables, que és quan eres més permeable per conformar el teu marc mental. El que tenim, a hores d’ara, és que la gent jove es polititza a través de marcs mentals de l’extrema dreta que són molt difícils de revertir a posteriori.
«Abans, els riscos d’exclusió social i de pobresa es concentraven en la gent més gran. Ara les capes joves de població són les més vulnerables»
Però crec que hi ha una altra pota que sovint oblidem: en el passat els riscos d’exclusió social i de pobresa es concentraven en la gent més gran. Ara el patró és absolutament invers i són les capes joves de població les més vulnerables, segons dades de l’OCDE. A sobre d’això comença a passar que el salari mitjà de les dones és més alt que no el dels homes.
Si jo he nascut envoltat d’un imaginari que em diu que quan em faci gran seré el rei del món, però resulta que no ho soc, perquè el meu salari és molt baix i perquè, a sobre, les dones cobren més... Si, a més, per culpa de les xarxes socials tinc pocs amics de debò que em facin costat, no ha de sorprendre que acabi ressentit.
Vivim en societats que són molt atomitzades, on és difícil generar espais compartits entre diferents. Les xarxes socials són cambres d’eco on només es visualitzen continguts amb els quals ja estem alineats. Això genera cercles i vincles imaginaris que estan cada cop més lluny els uns dels altres. I quan hi ha punts d’interconnexió és sempre des del rage-bait, és a dir, des de la confrontació molt exacerbada, però no des d’un debat constructiu. Si el punt de partida és l’insult, no anem enlloc.
—Amenaça la desigualtat generacional de convertir-se en el combustible per a un trencament?
—Sí, crec que sí. Els politòlegs diem sovint que hi ha clivelles socials que es poden instrumentalitzar en un sentit o en un altre. Les dicotomies estan molt explotades des de la vessant política. La dicotomia urbà-rural, per exemple. O la dicotomia els de dalt i els de baix, que tant va explotar Podemos. Una dicotomia que encara està infraexplotada és la generacional i hi ha un risc molt alt que sigui instrumentalitzada amb finalitats populistes.
Està molt bé que s'apugin les pensions a les persones amb pensions més baixes, però no cal fer-ho a totes. El que no pot ser és que, mentre es pugen les pensions a tort i dret, tinguem una joventut que està condemnada a viure amb sous inferiors als 30.000 euros fins als quaranta anys en ciutats caríssimes com Barcelona.
—Ara han proliferat els llibres que plantegen aquesta qüestió. S’ha parlat molt de La vida padre, d’Anaïs Plaza. Josep Sala i Cullell ho havia plantejat en uns termes una mica diferents a Generació Tap. Però quina és la proposta alternativa? Perquè la impressió és que estem plantejant en termes de lluita generacional una lluita que, en realitat, hauria de ser de classes...
—Només amb la frustració i la confrontació generacional tampoc no en traurem res. Però hem d’obrir el debat sobre algunes qüestions com ara si hem de replantejar la distribució generacional o si hem d’atacar la concentració de la propietat, especialment dels pisos. Això es podria fer amb polítiques públiques valentes, amb sistemes d’incentius fiscals i regulacions fermes... Però sobretot, s’ha de fer des del qüestionament de si és viable i desitjable continuar operant amb un model de desigualtats com el que tenim a hores d’ara.
Per això, però, ens cal acció a escala global. L’OCDE, per exemple, va treballar durant molt de temps en l’aplicació d’un impost mínim global del 15% per a les grans empreses. Però resulta que, quan per fi es va aconseguir tirar-ho endavant, es posà una exempció a les grans tecnològiques dels EUA. És una vergonya que això succeeixi.
A l’ONU hi ha una comissió força activa que està treballant en aquesta temàtica, sobretot gràcies a l’empenta d’alguns països del Sud Global que troben de pura lògica activar mesures d’aquest tipus.
—Acabem. Com veus el futur?
—Jo m’apunto a l’optimisme de la voluntat. Crec que tenim el deure moral de militar en l’optimisme; no crec que es pugui viure d’una altra manera. Crec que el futur pot ser molt il·lusionant si la gent que ara estem entaforats rere capes i capes d’ironia ens en desempalleguem i ens atrevim a fer passos endavant. Hem de llevar-nos una mica els complexos i creure’ns-ho, perquè crec que hi ha gent fantàstica esperant el seu moment. I crec que el moment és ara. Militem allà on pensem que podem ser útils.
Potser afegiria que, quan vingui la generació anterior —de vegades amb bona voluntat, a vegades amb mala voluntat— a cooptar-nos, sapiguem mantenir la fidelitat intacta a la nostra cosmovisió i ens plantem quan calgui dir que no.
UN INTRÚS A PEDRALBES
Pol Villaverde Cortadellas (Barcelona 2001) va nàixer l'endemà de l'ensorrament de les Torres Bessones, un atac que va convulsionar el món occidental i va condicionar l'inici d'aquest segle. Mentre els intel·lectuals discutien sobre la transcendència última d'aquell atac terrorista, Pol era, doncs, un xiquet de bolquers.
Fill d’una família treballadora (mare professora de primària, pare amb arrels a Castella la Manxa que va començar portant aigües en una oficina bancària i va acabar d’informàtic en una empresa asseguradora), la proximitat geogràfica al barri de les Corts, on hi havia el pis familiar, va dur Pol a estudiar en una escola concertada del barri de Pedralbes. «Anava a classe amb nens que tenien possibilitats econòmiques molt diferents de les meues. Vaig estudiar en un lloc que no era el que em corresponia del tot. Recordo invitar companys a fer els deures a casa meua i que, en ensenyar-los la casa, em digueren «i ja està?»». Això el va marcar: «Allà vaig començar a desenvolupar una idea, més o menys abstracta, de les desigualtats socials i l’impacte que això té en la vida de les persones».
Estudiant brillant, fou beneficiari d’un programa Fulbright de lideratge juvenil. Cursà, després, el grau en Filosofia, Política i Economia a cavall entre Barcelona, Madrid i la universitat Sciences Po de París. Ara, becat per la Fundació "la Caixa", es dedica en cos i ànima al màster dual en Polítiques Públiques i Administració Pública, amb l’especialitat de Polítiques Socials i Innovació Social a Sciences Po i en Tecnologia i Innovació a Colúmbia.