—Llicenciat en Comunicació Audiovisual, guionista, podcaster, creador de continguts i, ara, escriptor. D’on naix la idea d’escriure aquest llibre?
—El llibre naix d’una proposta de l’editorial Sembra, que van veure el contingut que creava a xarxes i els va interessar. Jo no tenia previst escriure un llibre així i, de fet, estava treballant en un llibre de literatura juvenil.
El cas fou que Sembra em van proposar de traslladar al llibre el que jo faig al meu perfil de xarxes, és a dir, donar píndoles de curiositats. Per a mi, ha estat un repte, perquè una cosa és escriure un guió per a un vídeo i una altra cosa és escriure un llibre. De bon començament els vaig plantejar que volia escriure un llibre que fora assequible i accessible.
—Què et va impulsar a crear el perfil de Curiosaire? Quan el llances ja havies adquirit certa fama com a membre del quartet d’El dolcet pal cafè...
—El llançament del perfil de Curiosaire també té a veure amb la meua experiència com a professor de secundària. Perquè, quan alguna volta a classe parlàvem dels creadors de continguts i jo els preguntava si sabien de creadors de continguts en valencià, em miraven amb cara de «en valencià?».
Com que soc interí i no treballo de juliol a agost, un estiu vaig pensar a crear un perfil propi on divulgar píndoles de curiositats. Fou com una espècie de repte per combatre aquesta idea entre el jovent que amb el valencià no se’n va enlloc.
—I aquest gener vas arribar als 50.000 seguidors...
«El meu perfil a Instagram gira al voltant del valencianisme, la cultura i la llengua. I això interessa»
—És un escenari que no m’hauria imaginat mai de la vida, la veritat. Soc el primer sorprès. A mi no m’obsessiona la xifra, ni assolir determinat nombre de seguidors, però aquesta experiència crec que sí que demostra que si fas un bon contingut, que a més aporta, la gent reacciona positivament.
Al remat, s’acaba creant una comunitat de gent en un perfil que gira al voltant de tres elements: el valencianisme, la cultura i la llengua. A primera vista, podria semblar que no són temes que interessen a la gent, però és que resulta que sí que interessen. Per tant, crec que això és un indicador que, en realitat, el que ocorre és que manquen continguts d’aquest tipus.
—Hi havia un nínxol, doncs...
—Jo he intentat fer seguiment dels creadors de continguts en valencià. Quan jo vaig llançar Curiosaire, predominava sobretot la creació d’entreteniment. I això és genial, per descomptat, però hi havia la possibilitat de fer alguna cosa que anara una mica més enllà, que aportara un contingut potser més formal, sobre temes de llengua o de memòria històrica, però que resultara accessible. Perquè si bé sí que hi havia continguts culturals i n'hi ha, tenen una presentació molt formal.
Al remat, l’objectiu dels meus vídeos no és proporcionar tota la informació que hi ha disponible sobre aquest assumpte o aquell altre sinó obrir una finestra.
—Diries que la valenciana és una societat un poc amnèsica?
—Diria que els valencians tenim una amnèsia provocada. Però és que jo m’hi incloc. Perquè molt del contingut que creo a xarxes o del que he incorporat al llibre, ve de la ràbia i de la impotència d’adonar-me que hi havia coses molt bàsiques sobre el fet de ser valencià que he descobert amb trenta anys. Amb trenta anys!
«Els valencians vivim una situació d'amnèsia provocada. Hem de recuperar personatges i fets històrics, i comunicar-los bé»
Jo vaig descobrir qui era Virtudes Cuevas amb aquesta edat. I és una dona de Sueca, que està a quinze quilòmetres de Carcaixent. Com és possible això? Vaig fer un vídeo i s’ha convertit en el vídeo més vist del canal, amb prop d’un milió de visualitzacions. I em consta que és en part arran del vídeo que l’Ajuntament ara està pensant a fer alguna cosa en homenatge.
Per tant, crec que ens hem de prendre aquesta amnèsia com un repte per descobrir coses que no sabíem. I per a això cal que ens ho conten bé. Crec que hem de recuperar personatges i fets històrics que a hores d’ara no tenim presents.
—Per què creus que existeix aquesta amnèsia?
—La Guerra Civil, la batalla de València... La valenciana ha estat una societat molt reprimida. Tenim molts referents que han patit moltíssima repressió. I hi ha el menfotisme, que és un estereotipus, sí, però que té alguna base.
La valenciana és una societat complexa i molt heterogènia, on molta gent ha comprat la versió oficial dels fets i s’ha negligit la contrahistòria.
Però ara mateix estem en un moment en què els canals de difusió s’han democratitzat i crec que hem d’obrir finestres per divulgar sobre aquella contrahistòria que la història oficial ha volgut oblidar.
Crec que és molt important que ens autoreferenciem, que generem un univers de referents propis. En el cas de la meua generació, encara teníem referents com el Babalà, però a hores d’ara els referents de la gent jove els marca Silicon Valley. Aleshores, pots acabar idolatrant un personatge americà, però no tindre ni idea que al poble del costat del teu hi ha una heroïna que va sobreviure durant tres anys als camps de concentració de Ravensbrück. Hem de construir un relat que potencie la gent d’ací. Al remat, el que perseguisc amb la creació de Curiosaire és revertir humilment aquesta injustícia.
—També és cert que potser la geografia no ajuda. Vivim en un país molt allargassat, on la gent del Maestrat sap ben poc de la gent de Vinalopó, i a la inversa.
—Mira, jo l’altre dia vaig estar a Pedreguer per primera vegada. Potser la geografia no ajuda, però jo crec que el problema principal el tenim en la deixadesa comunicativa. Perquè jo crec que, si es comunica bé, es pot fer molta feina de vertebració. En això haurien d’estar els mitjans públics, Canal 9, en el passat, i À Punt, en el present.
—Tornem a la qüestió de les xarxes socials, perquè els darrers anys hem vist com s’ha consolidat un ecosistema de creadors de continguts en valencià que van acumulant seguidors. Per descomptat, hi ha Cabrafotuda, però en van sorgint més: el Txixo del Cabanyal, el Gos Mantero, Jorja Molla, Blanca Trull... Què caldria fer per expandir i consolidar aquesta xarxa?
—En primer lloc, que el ritme no pare. O, cosa que és el mateix: que la gent continue creant continguts només per la voluntat de fer-ho. Perquè si algú ho fa per guanyar diners, es frustrarà. Per tant, l’objectiu principal ha de ser voler comunicar. A hores d’ara és molt guai vore que molts dels perfils es creen des de l’espontaneïtat, que no hi
«Molts dels perfils de creadors en valencià es generen des de l'espontaneïtat. Això és molt bo, però caldria algun tipus d'ajuda institucional»
ha una estratègia darrere. Crec que a aquesta altura podem dir que estem en un punt de pseudonormalització. Fer continguts en valencià fa temps que va deixar de ser una excentricitat. Per tant, és molt bo que els valencianoparlants normalitzen això perquè també anima altres a crear contingut.
Ara bé, no podem passar per alt que tenim una llengua minoritzada i que li caldria ajuda institucional. Igual que hi ha ajudes per a la divulgació cultural, seria bo que existiren incentius per als creadors de continguts a xarxes.
—I com creus que s’hauria de fer això? Perquè, al capdavall, es tracta d’un sector molt difús. Vosaltres just l’any passat vau rebre un Premi Crit a Catalunya, on es cuiden molt més els creadors de continguts.
—Si l’Administració valenciana té interès que el valencià estiga present a les xarxes, no pot limitar-se a no fer res, com passa ara. Em consta que a Catalunya han creat una espècie de nau que han batejat com la Nau de la Creació, on tu pots reservar una sala i posen a la teua disposició càmeres, llums, platós... À Punt té estudis que estan infrautilitzats. Mira si seria fàcil donar cabuda allí a gent que fa pòdcasts o creació de continguts.
El Botànic va fer algun intent tímid per potenciar la creació de continguts en valencià. Per als qui ara estan en la Generalitat això ara mateix no figura en les seues agendes.
—À Punt va crear L’Squad, que, de fet, va incorporar alguns creadors de continguts...
—Crec que L'Squad no va trobar la fórmula per arribar a la gent jove. En aquest sentit, crec que l’exemple a seguir és el que està fent TV3 a Som EVA. Això sí que és un contenidor de continguts multiformat de joves per a joves. Es nota que hi ha una selecció de perfils molt heterogènia. Hi ha pòdcasts, hi ha reels, hi ha entrevistes de carrer... I, sobretot, hi ha molts diners al darrere.
Al darrere de la creació de Som EVA hi ha la constatació que els joves avui es comuniquen a través de les xarxes i que si no els proveïm de referents i creadors propis, aniran a buscar-los en un altre lloc.
—Tornem al llibre. És una miscel·lània de continguts. Igual parla dels roders valencians que del referent queer Rampova; de la potència citrícola de Carcaixent o del bombardeig d’Alacant durant la Guerra Civil. Quin ha estat el criteri per a la selecció?
—Des de l’editorial em van dir que m’ho plantejara en dotze capítols, així que vaig fer la tria en quatre o cinc blocs: dos dedicats a llengua, dos o tres dedicats a personatges i dos o tres sobre fets històrics. I la resta, el que em demanara el cos. Perquè el que sí que volia era que fos un ventall molt ampli, que cada capítol fos una història diferent i que el resultat fora heterogeni.
Al remat, el resultat és un llibre que, crec, és de lectura fàcil i amena. Aquest no és un llibre pretensiós; en cap cas no aspira a explicar-ho tot sobre alguna cosa. No, és un llibre que persegueix despertar la curiositat del lector i que continue investigant pel seu compte aquest o aquell personatge.
—Quin és el públic objectiu?
«En aquesta cinquena temporada, 'El dolcet pal cafè' és un pòdcast itinerant. D'una deficiència, hem fet una virtut»
—Crec que està escrit d’una forma que pot arribar a un públic molt ampli, des d’un jove per a qui pot ser una carta d’iniciació a la valencianitat a escala cultural fins a una persona adulta que no tinga coneixements en aquesta matèria. Però crec que també pot ser interessant per a algú que ja està dins d’aquest món. És un llibre, en definitiva, que pretén arribar a un públic heterogeni.
—La publicació del llibre coincideix amb el llançament de la cinquena temporada d’El dolcet pal cafè. En principi, la idea era retornar a finals d’anys, però no ha estat fins a febrer que heu tornat amb el pòdcast. La comunitat dolcetera estava preocupada. Per què aquest retard?
—Fer El dolcet pal cafè duu més feina que no sembla i vam acabar l’anterior temporada molt esgotats. Hem tornat quan el cos ens ho ha tornat a demanar i les circumstàncies ho han permès. Tornem d’una manera més pràctica, més orgànica i, fins i tot, un poc revolucionària.
—I ara graveu des del carrer. La precarietat màxima...
—Ara som un pòdcast itinerant. Jaume ho ha definit molt bé en el primer programa: som com el Canta, canta [programa de Canal 9 presentat per Maria Abradelo]. Hem decidit fer d’una deficiència —el fet de no tindre un estudi— la nostra virtut. Hem minimitzat les exigències tècniques i hem decidit que gravarem en llocs on ens faça il·lusió i no hi haja molta dificultat tècnica.