—L'IPRF s'ha situat en el centre de l'agenda política. Salvador Illa s'ha compromès amb Esquerra a complir amb l'objectiu d'aconseguir que Catalunya recapte l'IRPF, però el PSOE no en vol ni sentir a parlar. Aquesta setmana, de fet, Esquerra ha retirat la proposició de llei en el Congrés amb què pretenia aplanar el camí per tal que Catalunya recapti l’IRPF. Diu que estudiarà altres vies per aconseguir aquest objectiu. Quina és la vida més adequada per assolir aquest objectiu, a parer seu?
—Suposo que hi ha diverses vies jurídiques. Com que jo no soc jurista, no em vull posar en quina és la via jurídica més oportuna per assolir aquest objectiu. Ara diuen que volen explorar la via de la llei de finançament autonòmic. Més enllà de la forma, el que és important és que es concreti d’alguna manera per tal que Catalunya tingui poder real per recaptar l’IRPF. És fonamental que es descentralitzi la gestió d’aquest impost i que es pugui gestionar des de Catalunya, tal com s’havia promès fins ara.
El que passa és que aquesta exigència s’havia demanat d’una forma molt contundent. Ara, però, la reivindicació s’ha diluït i s’ha matisat. Tenir competències en gestió d’impostos ens donaria més autonomia tributària i més responsabilitat fiscal. Seria, per tant, un avenç en l’autogovern, que és el que es pretén en última instància.
—Com se li explica a un ciutadà mitjà la importància d’aquesta reivindicació?
—Ens donaria més poder, en el sentit de poder gestionar l’impost d’una manera més directa; conèixer les conseqüències de qualsevol canvi normatiu; disposar del rendiment de l’impost d’una forma immediata, perquè no necessites que l’Agència Tributària estatal et faci cap traspàs. En definitiva, només si gestionem l’IRPF tindrem la clau de la caixa, com vulgarment es diu.
Si les coses continuen com fins ara, les claus de la caixa la tenen uns altres; has d’anar demanant que et passin els recursos, i has d’anar refiant-te que te’ls passaran a temps i d’una manera adequada.
«Tot podria ser més ràpid si l’Agència Tributària espanyola traspassés a Catalunya el personal i els efectius que té la seua delegació»
—Més enllà de les reticències polítiques, des del Ministeri d’Hisenda es posen a sobre de la taula reticències tècniques, a propòsit de la capacitat de l’Agència Tributària de Catalunya de gestionar l’IRPF. Sent realista, a parer seu, en quin termini de temps Catalunya seria capaç de gestionar completament els seus tributs?
—L’IRPF és un tribut complex, la gestió del qual requereix molts recursos humans. En aquests moments, l’Agència Tributària de Catalunya no disposa de tots aquests recursos. Per tant, seria necessari ampliar-la i dotar-la de més personal i recursos per poder fer aquesta feina amb plenes garanties.
Ara bé, aquest problema tindria fàcil solució si l’Agència Tributària espanyola traspassés a Catalunya el personal i els efectius que té la seua delegació. Fer aquesta operació seria relativament fàcil. El problema és, però, que l’Estat i l’Administració tributària no ho volen fer. Així doncs, ens correspon fer-ho a nosaltres i això requereix més temps. S’hi han fet esforços, però encara queda camí.
En definitiva, que aquesta és una qüestió tècnica que es podria resoldre de forma més ràpida amb voluntat política.
—Si es traspassés l’IRPF, en quina mesura el model català s’assemblaria al concert d’Euskadi i Navarra?
—Clar, canviaria la capacitat normativa que tindríem sobre aquest impost, a falta de saber si la Generalitat es quedaria el 100% del seu rendiment o no. El País Basc i Navarra es queden tot el rendiment de l’impost i, a més, tenen capacitat normativa sobre el tribut. En el nostre cas, i sempre d’acord amb el model que es va presentar en el seu dia, la Generalitat només es podria quedar el 55% del rendiment i el 45% restant aniria a l’Estat. I l’Estat continuaria decidint coses, amb la qual cosa no tot el poder de decisió estaria en mans de la Generalitat.
Tinguem en compte, en tot cas, que, amb la reforma del model de finançament que s’ha posat damunt la taula, Catalunya està a anys llum d’un model de concert econòmic com el d’Euskadi o Navarra.
—El nou model de finançament és el resultat de les pressions exercides per Esquerra Republicana, què, tanmateix, esperava assolir també el traspàs de l’IPRF. Hauria de plantar-se Catalunya en el Consell de Política Fiscal i Financera si el Ministeri d’Hisenda bloca els avenços en el traspàs de l’IRPF?
—La primera cosa que s’ha de tenir en compte és que el model de reforma de finançament presentat per Hisenda i defensat per Esquerra Republicana s’allunya molt del que es va defensar en el pacte d’investidura de Salvador Illa. Realment, el que s’ha presentat ara és una reforma del model aprovat l’any 2009. No té, doncs, res a veure amb el model singular que va propiciar la investidura de Salvador Illa. Una cosa i altra són molt diferents. Per tant, si han acceptat una cosa, també poden acceptar-ne l’altra, crec jo. És molt difícil que ara es plantin per l’IRPF quan han donat per bo un model que és d’aplicació general per a totes les comunitats autònomes i que no té cap singularitat per a Catalunya.
—Diria, doncs, que Esquerra ha perdut ambició en tot aquest assumpte?
—No sé dir si ha perdut ambició o no. Suposo que és una estratègia política. En tot cas, el que ara està damunt la taula s’allunya del que es deia en el pacte d’investidura.
—Vostè ja ha dit en alguna entrevista que aquest model de finançament no s’assembla al que s’havia acordat en el pacte d’investidura. De fet, si només es mira la reforma del model de finançament, sembla més aviat una mena de cafè per a tothom bis.
—Clar, perquè, en realitat, el que s’està plantejant és una reforma del model de règim comú que es va aprovar l’any 2009. De fet, l’estructura del model de 2009 es manté. El model apadrinat per Esquerra ens manté dins la LOFCA; es pot aplicar a tothom per igual, i no té cap especificitat ni singularitat per a Catalunya. En primera instància, el que es proposava era que Catalunya sortís del règim comú i tingués un finançament propi. Però no és això el que tenim a sobre de la taula.
«La reforma de finançament presentada s’allunya molt del que es va defensar en el pacte d’investidura de Salvador Illa»
—No obstant això, el nou model presenta aspectes interessants, com ara el fet que s’injecten més diners al conjunt de les autonomies; que s’elimine els fons de cooperació, de competitivitat i de suficiència, així com el sistema de bestretes o la creació del fons específic sobre emergència climàtica, que beneficiarà les autonomies de la façana mediterrània. Hi veu més beneficis?
—Efectivament, tot això són avenços que permetran injectar més diners. Ara bé, són avenços per a totes les autonomies, no només per a Catalunya. Amb la reforma, Andalusia encara rebrà més diners que Catalunya.
Però no perguem de vista que no s’assoleix un dels principals objectius que ha perseguit sempre Catalunya: tindre uns recursos que s’adeqüin a la seua capacitat fiscal, uns recursos per sobre de la mitjana. Això no s’assoleix. Tot just el contrari, perquè hi ha un anivellament total. Les diferències entre les comunitats autònomes han desaparegut, però Catalunya no queda gaire per sobre de les altres comunitats autònomes, que és l’objectiu que sempre s’havia defensat. Diuen els polítics que es complirà el principi d’ordinalitat, però jo no el veig pas garantit. En definitiva, hem passat a un model on tothom té el mateix.
—El nou model es va presentar a principis de gener, però encara hi ha aspectes tècnics que no s’han aportat i que, segons han advertit els mateixos experts, són importants per fer un balanç detallat del model. És normal que no hagen transcendit aquests detalls?
—El que es va presentar van ser unes línies generals i no es va voler concretar res més, a falta de començar la ronda de contactes i de consultes amb les comunitats autònomes. Abans has comentat que s’han eliminat els fons que, en el model actual, acabaven distorsionant les xifres. Ja veurem si en les negociacions que ara s’obrin no apareixen altres fons nous per exigència d’algunes autonomies. L’any 2009, per exemple, el fons de cooperació es va crear just per acontentar les autonomies que protestaven.