—Com has viscut la publicació del nou disc?
—Estic molt contenta perquè la rebuda del disc ha sigut fantàstic. Pensava que podia tenir bona rebuda, però no tanta. Gràcies a les col·laboracions he arribat a més gent, ha estat impactant. Sí que és veritat que necessite encara unes setmanes per digerir tot el que està passant.
—Per què creus que és complicat assimilar aquest èxit?
—Què es considera un èxit? Per a mi l’èxit en la vida és fer el que m’agrada i estar feliç amb la meua gent. L’èxit sempre l’he digerit bé quan l’he tingut. Sempre he fet el que volia i he tingut a prop a la meua gent. Si ens referim a la rebuda del disc, només m’ha donat alegries. Una cosa que em feia feliç a mi, ara fa feliç altra gent.
—Ara que estàs parlant de fer allò que t’agrada, en quin moment vas pensar que et volies dedicar a la música?
—Mai he tingut el pensament de dedicar-m’hi. De fet, soc fidel al discurs de «no t'ho jugues tot a una carta». Si no, no estaria estudiant ara mateix. Òbviament, apostaré pel meu pla A, que és fer música. Però mai ho he vist com una possibilitat de dedicar-me a açò perquè sé que és complicat. Sols uns pocs poden viure de la música. Però sí que en el moment que ix el meu primer EP, Atrevida, allí m’adone que açò és seriós. Tenim videoclips i un equip de producció darrere que està treballant perquè jo tire el projecte avant. Quan veus el primer feedback de la gent, allí t’adones que no vols parar de fer-ho i esperes que açò cresca més.
—Una de les teues primeres col·laboracions va ser amb La Fúmiga. Com va sorgir?
—És curiós perquè jo sempre he estat en primera fila als concerts de La Fúmiga, sempre he sigut molt fan des que els vaig descobrir. Artur em va trobar per a algun vídeo amb covers que penjava a Instagram. Es va fixar en mi, en la meua veu, i un dia em va trucar per telèfon. No sé com va aconseguir el meu contacte. Em digué: «Voldria que formares part del nostre últim disc». Jo em vaig quedar morta, plorava a llàgrima viva en ma casa i els meus pares també. Aquesta conversa per telèfon va ser la que va fer adonar-me que realment a la gent li podia agradar tot açò. Després va eixir la col·laboració amb ells de «No sé ballar» al meu primer EP. Jo tenia clar que no volia que es quedara només en una cançó. Una de les millors coses que m’ha donat la música és poder compartir totes aquestes coses amb Artur, és com el meu germà major. I, a més, és el cantant d’un dels grups que més he escoltat en tota la meua vida.
—Al nou disc has col·laborat amb altres grups com Figa Flawas, Ginestà… Amb qui més et faria il·lusió fer una col·laboració?
—Realment, sent objectiva, no et diré Trueno, m’encantaria però és internacional. Si reme cap a casa, et podria dir tots els artistes que estan sorgint ara ací al País Valencià i Catalunya. Per exemple, alguns emergents com Juls, Abril, Quinto, Drasen… Tirant cap a dalt The Tyets, Mushkaa, Julieta… Realment col·laboraria amb tots els artistes, perquè crec que tots estan oferint al panorama musical una versió nova i un talent nou que jo encara no l’havia escoltat a altres parts. A més, com jo no em definisc en un estil concret, em molaria provar amb tots.
—De fet, al teu disc combines molts estils, com electrònica o pop. Quina és la motivació per combinar tants tipus de música?
—Des de menuda he sentit tota classe de música, com The Beatles, que han sigut la meua inspiració des d’un principi, fins a Trueno i el trap argentí. Igualment, m’encanta el pop d’Aitana i Amaya. Una riquesa musical que m’ha aportat sobretot la meua família. Gràcies a això tinc aquest pensament de voler provar tots els estils i de moment no encasellar-me. A mi el que m’agrada de la música és descobrir coses noves i fer sentir a la gent coses diferents. Si sempre fas pop, al final la música parla molt per si mateixa, sense necessitat de tenir una lletra. Una balada transmet coses diferents que un tema pop, i per mi això és el més important de la música.
—Has estat en escenaris diferents, com la sala 16 Toneladas o el festival Feslloc. Com et sents dalt d’un escenari?
—És un sentiment que no he aconseguit descriure amb paraules encara a ningú. Vull dir: és molt gratificant, és una sensació espectacular que et fa sentir feliç. Però és una cosa que, encara que intente explicar-te-la, no la sentiries de la mateixa manera que quan jo estic allà dalt. És una mescla de nervis, eufòria i satisfacció quan acabes. Molta felicitat de saber que estàs fent allò que t’agrada davant gent que admira la teua feina. És un sentiment que no li he trobat nom encara. Un cúmul de sensacions que et fan sentir més viva que mai.
—Una de les cançons de Vives o mortes, la que dona nom a l’àlbum, té una metàfora molt potent. Ens la podries explicar?
—La cançó parla de l’experiment del gat de Schrödinger. A partir d’ací faig una metàfora sobre una relació que no se sap si realment va cap endavant o està morint. És el mateix que el que passa a l’experiment, una dualitat d’estar en la corda fluixa. Per altra part, el disc és el relat que naix d’una pregunta que jo em faig; si el que estic fent em dona vida o me la lleva. És el que t’he dit, una corda fluixa molt xicoteta en la qual no saps si allò que fas t’està fent sentir millor o pitjor. El que vull que la gent es plantege és la pregunta de si allò que fan els fa bé o mal. Per a mi el camí que jo he de triar és cantar-li al meu país, a una família, a un amor, ballar, gaudir… Cada u quan escolte el disc que traga les seues conclusions. Totes les decisions que prens en el teu dia a dia, et donen vida o te la lleven?
—Ara que has parlat sobre la tria de les cançons, quin és el procés creatiu que segueixes per compondre?
—Sempre comente que la inspiració en el meu cas em ve de sobte. Puc estar en classe i tindre una melodia. Hi ha dies que he eixit de classe a fer-me un àudio i poder gravar la melodia. Sí que és veritat que la major part de les vegades és en una sessió de composició amb el meu productor. Junts escrivim, agarrem acords, decidim de quin tema volem parlar… A partir d’ací anem fent i sorgeix tot el disc.
—M’agradaria preguntar-te també sobre la cançó «Pecat original», que parla de viure intensament i té un ambient molt festiu. Aquesta és una de les emocions que vols transmetre al públic?
—Cada cançó del disc té una part meua. Quan les juntes fas eixe trencaclosques de la persona que soc. «Pecat original» parla dels impulsos que de vegades has de fer per sentir-te viu. Sí, probablement és una de les coses que m’agradaria transmetre al meu públic. De vegades no s’ha de pensar tant i fer el que t’abellisca.
—Una altra cançó molt personal és «Enamorar-me de mi», que tracta sobre l’autoestima. La música t’ha ajudat en aquest procés de voler-te a tu mateixa?
—Vaig començar a fer música per aquest motiu. Amb deu anys va ser quan vaig iniciar a fer cançons. Sempre he dit que a mi em va millor cantar les històries que contar-les. M’explique molt millor a través d’una cançó que parlant. Tot ix d’ací, d’una xiqueta de deu anys a qui li ocorrien coses i no sabia com expressar-les, i la seua manera va ser amb un paper en què començava a compondre. Cada cançó és una part de mi, perquè conte històries reals.
«La gent pensa que la música en valencià és un estil de música concret, però hem de combatre aquesta idea».
—Respecte a la llengua, com penses que la música pot ajudar a protegir-la?
—Fer música en valencià ja és fer política. No és necessari ni reivindicar un tema en concret, parlant la teua llengua estàs aconseguint normalitzar-la i que se situe al mateix nivell que totes les altres. Siga parlant de temes reivindicatius o quotidians com faig jo, ja estàs defenent-la. Al final una llengua que no es parla, es mor. La llengua encara serà viva si nosaltres la utilitzem. També ocorre que la gent es pensa que la música en valencià és un estil. Això és com dir que Taylor Swift i Miley Cyrus fan el mateix tipus de música, perquè canten en anglès. Hem de combatre la idea que la música en valencià és un estil de música concret.
—De vegades sents pressió per mantenir una imatge o un ritme determinat, sobretot a xarxes socials?
—Un poc sí. No seré jo qui critique la indústria, al final m’he introduït ací sabent el que hi ha. Ara mateix, el nostre món es basa en les xarxes i en el que veiem darrere d’una pantalla. Jo he entrat en aquesta indústria a consciència. No he sigut mai una persona a la qual li encante fer contingut, però li he començat a agarrar el gustet. Crec que no ho faig malament. Ara ja m’ix natural perquè vull ensenyar-li a la gent tot el que estic fent. Quina millor manera que les xarxes per arribar a més gent?
—Com t’imagines el projecte Naina en un futur?
—L’únic que espere del meu futur és que la música mai es convertisca en una obligació. Vull ser conscient en la meua vida que si faig música és perquè m’agrada. Encara que m’escolten deu persones o seixanta mil, vull fer música per contar alguna cosa. És el que em dona vida, com dic al disc. En el moment que això no passe, deixaré de fer música.
—Si hagueres d’explicar-li qui és Naina a algú que no t’haja escoltat, què li diries?
—Li diria que, escoltant totes les cançons, passarà per processos emocionals diferents. Jo escolte cançons perquè m’identifique amb elles. Crec que la gent es pot identificar amb totes les del disc perquè parlen de temes molt comuns. Et pots sentir identificat tant si tens la meua edat com si en tens cinquanta. El disc és una barreja de sentiments i emocions completament reals que potser t’ajuden a sentir-te millor. Potser és un raconet on pots plorar una estoneta. Per mi el meu disc és ma casa.