—En Convocatòria hi havia un tema, el que donava nom al disc, amb un cert tractament electrònic que podia pressuposar nous camins. Abans, el 2017, havies sotmès part del teu cançoner a arranjaments dub a càrrec de Victor Rice. El nou disc, tanmateix, trenca molts esquemes en la teua carrera.
—Sí. Sempre he intentat que les cançons sonaren diferent, fins i tot dintre d’un mateix disc buscava que els arranjaments li donaren a cada cançó el que necessitava. També per pur avorriment [riu]. I ara hi ha un canvi de sonoritat. No tant pel que fa a l’univers, que és el mateix, però amb Genís Ibáñez [músic i productor] hem gastat la música electrònica per crear textures. No és un disc de música electrònica, ni netament acústic, perquè l’acústica està tractada amb filtres electrònics. La resta és igual, la mescla de pop-rock mediterrani amb cançó amb influències del món anglosaxó, de la cançó sud-americana i de la nostra. El canvi potser es veu més en els temes que tracta el disc.
—Ara anirem a la temàtica, però per reblar això, el nou director de BarnaSants, Marçal Girbau, em parlava de contemplar la cançó de manera més flexible, no reclosa en la imatge del cantant i la guitarra acústica. Aquest nou disc és un reflex perfecte d’aquell trencar cotilles.
—Sí. Crec que hi ha gent que trenca molt més les cotilles [riu], però coincidisc amb la idea. La cançó és paraula cantada. I aleshores gent que canta les cançons de les quals és autor o autora és molta més que la que diu que és cantautor. El règim de la Transició va tractar de posar un estigma sobre la cançó d’autor, quan va entrar la Movida madrilenya. La cançó semblava una cosa que s’havia acabat. Això passa cíclicament en la història de la música, sobretot en la nostra.
—Un dels avançaments del disc, «Quan el cel es torna negre», la cançó que vas dedicar al tema de la dana, té un tractament de música d’arrels avançada. Però és un camí que no has explotat del tot...
—En la resta del disc, vols dir?
—Sí.
—A veure, jo tinc una gran i molt bona influència de la música popular valenciana, sobretot d’Al Tall, que per a mi va ser un corpus de música infantil molt important. I sempre he admirat el treball que s’ha fet de la música tradicional nord-americana. James Taylor, tot i ser un cantautor actual en el seu moment, explica molt bé la música tradicional nord-americana —més jove que la nostra— a través de les seues cançons. Encara ara, nosaltres no hem aconseguit fer això sense haver de mirar a la música anglosaxona, fer el nostre propi camí en la cançó d’autor amb la base dels aprenentatges de la música tradicional. En «Quan el cel es torna negre» sí que he buscat en les arrels, tot i que les formes no siguen les mateixes. Però no era un camí per a la resta del disc, la cançó apareix com un colp sobre la taula, no té molta relació amb l’àlbum. Quan la enregistraren amb Miquel Gil, Vicent Torrent i Pep Gimeno Botifarra estàvem gravant en el mateix estudi «Me’n vaig», que ells deien que era un miserere...
—A «Me’n vaig» cal donar-li de menjar a banda; és un tema fosc, espectral, amb unes guitarres molt poderoses... Una mena de pregària pagana
—Sí. Doncs ells deien que era un miserere, una cançó com de difunts. És una cançó que prové del treball amb les lletres que vaig fer per a Botifarra en Ja ve l’aire. Treballar lletres per a uns altres —Botifarra, Miquel Gil etcètera— m’ha permès encarar les cançons sense parlar de mi mateix. «Me’n vaig» parla de pèrdues que també són necessàries. I, formalment, la lletra i l’univers melòdic que tenia ens ha portat a allò; la viola de roda d’Abel Garcia crea una atmosfera impressionant. També crec que el disc té molt de cinemàtic, hi ha moltes cançons en què la música explica tempos i moments, al marge de la lletra. Són com xicotetes bandes sonores.
—«Me’n vaig» i «En guàrdia» tenen en comú que són cançons singulars en la teua trajectòria. A més dels vents, hi ha les guitarres més hardcore que has enregistrat mai. Com va sorgir la idea?
—Això sempre ho tinc dins, el que passa és que és difícil portar-ho als llocs, als auditoris. Però sempre he encarat els meus discos, des del primer, Estels de tela, amb banda, formació de guitarra, baix i bateria. Aquestes són cançons molt contundents, sobretot «En guàrdia». A nivell compositiu arriba l’última, naix de ràbies i enuigs que trasllade a la música. Però també parla de mi mateix, és una autocrítica generacional. La manera d’expressar estar en guàrdia, alerta, és amb eixa contundència.
«La música en valencià s’ha institucionalitzat. Nosaltres sempre hem volgut tindre aquesta atenció institucional, però no pots perdre el carrer»
—La cançó és un crit d’alerta sobre l’anestèsia i els «temps dòcils» de les pantalles. I no sé si sobre certs tipus de música, quan dius «el sentit de les cançons sense sentit».
—[Somriu]. Bé, hi ha un cert tipus de música que ens llança la pulla que estem en aquest món no per fer música sinó per fer propaganda. I no és veritat. D’altra banda, hem après a no reaccionar, a no dir res, i el que ha passat els últims anys, una dècada llarga, és com diu la cançó: «confinares els dos peus en els despatxos / i els carrers es van quedar sense ningú». La música en valencià s’ha institucionalitzat, que això està bé, sempre que tingues l’altre peu fora... Nosaltres sempre hem volgut tindre aquesta atenció institucional, però no pots perdre el carrer. Hi ha un abandó de la gent de fer concerts, hi ha un planter de gent nova, però ens trobem el mateix concert en cinquanta pobles diferents. No entren propostes noves o no ho fan si no és per un canal determinat. No hi ha concursos, no hi ha festes joves, amb grups nous... Això ho he vist en la cooperativa [diu en referència a Neu al Carrer, la promotora cultural on és director artístic], el treball de descobrir gent nova el fem pouant en les xarxes socials, no en un directe. I aquesta gent té una dificultat molt gran d’aparèixer. Són invisibles però estan allí, han d’eixir.
Aquesta és la primera crítica. Després, hi ha una sèrie de propostes que són més còmodes per a un regidor d’un partit o un altre, i això el que fa és esborrar tota la crítica. Què passa? Que han passat deu anys i tots aquells espais els ha ocupat una altra gent molt dolenta...
—Dolenta en un sentit no artístic?
—Feixista. No és només la música la que ha reculat, ha estat el teatre, el cinema, el periodisme... Just en el moment que colpegen les fake news. Hem de tornar a estar en guàrdia. És una cançó que també parla generacionalment, m’agradaria que els fills adolescents li la cantaren als seus pares. Ens trobem amb convocatòries al carrer amb molts cabells blancs i poca gent jove, però eixes canes tampoc no poden desaparèixer. Falta gent jove però també és necessari que l’altra no es quede al sofà. És la meua crítica a una dècada de cançons sense crítica.
—«Tot el que hem guanyat perdent» és una mena de cançó frontissa, un tall de pop èpic i expansiu, amb una lletra vivencial i bonica que parteix d’una experiència personal amb la qual ens podem sentir identificats.
—Sí. És el que faig sempre, que cada cançó siga polisèmica i que cadascú agafe els seu sentit. En general és un disc de maduresa, que ja tocava a nivell de lletres. La cançó parla de les pèrdues que ens alimenten, que ens fan créixer. Un dol de l’amistat, que també són positius. De vegades cal fer neteja, te n’adones quan passen els anys de les inversions en amistats que són perdudes. També parle de pèrdues col·lectives, la divisa aquella: «el record de la derrota ens obliga a la victòria». Sempre hem viscut com a societat una èpica de les derrotes i ha hagut la sensació que s’anava guanyant i es va perdre, que és el que va passar en la Transició. Una de les pitjors coses que pot passar és una societat decebuda, que creu que hi haurà un canvi, que està a tocar, i de sobte els líders fan un pas enrere i et deixen amb el cul a l’aire. No és una cosa nova en la història, però són aprenentatges que ens expliquen com hem d’abordar el futur. I sobretot en aquest moment, crec que estem vivint en una època d’emergència política molt bèstia, és un ells o nosaltres, com en el franquisme. És una batalla que s’ha de donar i que l’hem de guanyar des del punt de vista cultural.
—En una clau més intimista hi ha «Un sol cegant el cel» és un dels temes que més sorprèn, un tall pop però amb uns vents i cors que semblen una picada d’ull al pop urbà. Però m’interessa sobretot la lletra, que trobe que parla de com la manera en què vivim ens porta a descuidar allò que és realment important.
—Sí. Però sobretot, la manera en què vivim està xafada per la bota del capitalisme. Tenim una sèrie de precarietats bestials i hem desaprès a reivindicar el nostre espai vital del temps, quedar-nos-el. En els últims huit anys o més he fet un pas enrere quant a la feina, per valorar el temps. Vaig tornar a Xàtiva, on la vida és més econòmica, i he intentat viure amb menys i treballar en conseqüència. Això m’ha dut a una dècada molt plaent, de fixar-me en el temps que estàvem deixant perdre i que podríem guanyar simplement ordenant prioritats. Crec que és una cosa que les generacions joves estan fent una mica millor, no aguantant feines que no els permeten viure.
—S’han plantat.
—S’han plantat. I és un aprenentatge que nosaltres també hauríem de fer. Jo ho he intentat els últims deu anys, en un entorn que em permetia fer-ho. En tot cas, és una filosofia que he tingut sempre, no soc el cantautor amb més discos en el mercat, no faig un disc per any. He intentat muntar la meua vida en la batalla interior, privada però política, contra el capitalisme. En la cançó volia explicar que, de tant en tant, hi ha coses més importants que les urgents.
—«Un intrús en el meu son» és segurament el tema més bonic del disc, un preciosisme que contrasta amb una lletra trista, que parla de dolor, de soledat, de ferides...
—És una cançó molt treta de dins de mi, em feia com pudor mostrar-la. Però quan la vaig assajar amb els músics algú em va dir que la lletra era bonica, que la enviaria a alguns amics... ex amics. Llavors vaig pensar que sí, que s’entenia. La cançó està estructurada per les fases del dol. Marina Garcés parlava d’això en un llibre i volia explicar que dins del ventall de pèrdues que serveixen estan aquestes. De vegades cal fer net i no passa res. No ho dic des d’un punt de vista unidireccional, a l’altra banda de segur que han fet una descansada gran. De vegades dol, perquè hi ha amistats que duren més que els amors, fan mal quan es perden, però aquestes coses, senyors lectors d’El Temps, també passen [riures].
—«Tu dona-ho tot (Lloc7)» és un tema de trajectòria, per la picada d’ull a discos anteriors, com el títol o el «vell sofà» que remet a Música i lletra (2011). Però el final és una cavalcada èpica, amb la secció rítmica desfermada, cordes... És una cançó del Feliu de fa molt de temps i del Feliu d’ara.
—Sí. A nivell narratiu ve d’una altra cançó, de Convocatòria, «Cançó de bressol enmig del col·lapse», dedicada al meu fill, que parlava de la paternitat sense conèixer-la perquè el disc el vaig fer quan naixia. Ara és una cançó plena de paternitat.
—És una exhortació en segona persona a menjar-se el món.
—Com una mena de llegat. I el títol està agafat d’un últim vers que vaig decidir elidir, el vers del títol no està en la cançó. Parla de les coses que deixe gravades, vídeos de mòbil, etcètera, però també tinc la sort de tindre cançons. És això, una exhortació a menjar-se el món, a no cometre els mateixos errors, cometre altres diferents [riures]. I somiar molt, que crec que fa falta. I pel que deies sobre com comença i acaba, volia mostrar un poc de diferència musical, perquè és la primera vegada que entrava Genís Ibáñez i volia que es veiera el seu paper; la gent veu la cançó d’autor com la d’una persona sola, quan es fa en equip. Doncs volia que la gent que em coneixia entrara, sense estridències, i anara descobrint els canvis al mateix temps que passava la cançó. Per això defineix eixe camí, volia que la gent que m’ha seguit sempre s’emporte el llegat de les cançons d’on vinc.
—Era important un missatge en positiu per acabar.
—El disc està ordenat d’una manera climàtica. Ja sé que està la paraula «perdent» en el títol, però de la mateixa manera que quan cantava «Soledat» deia que hi una soledat necessària, que fa créixer, les pèrdues també són mobles de la nostra pròpia història. I crec que el disc és positiu en eixe sentit, hem de somiar més, arribarem i la cosa va a ser millor. Però cal estar en guàrdia i canviar coses del nostre voltant. Les cançons no canvien el món, però acompanyen la gent que canvia el món.