La paraula tragèdia sʼha associat repetidament a la dana del 29 dʼoctubre de 2024. Una tragèdia en tots els sentits, tant per la xifra de morts —230— com per les destrosses materials —incalculables— que va provocar i la sensació de desemparament patida per la ciutadania. Quin valencià recorda, si no, una tragèdia pitjor?
El dramaturg i novel·lista català Joan Cavallé, oriünd dʼAlcover (Alt Camp) i casat amb una valenciana del Verger (Marina Alta), de seguida va veure clar que aquella catàstrofe tenia una obra de teatre. Un any i tres mesos després ix a la llum Lʼaigua, els morts i les mentides, un títol amb què resumeix lʼembat de la natura, les conseqüències luctuoses que va tenir i la gestió política negligent.
Cavallé atresora una trajectòria dilatada, amb guardons de diversa índole, com el Ciutat dʼAlzira de novel·la, el de la crítica Serra dʼOr o el Premi J. M. de Sagarra de traducció teatral. De fet, el pròleg dʼaquesta obra va a càrrec de Francesc Foguet i Manuel Molins, que en destaquen «el corrent dʼhumanitat» del text. No debades lʼautor presenta el seu llibre com «un homenatge a les víctimes».
—Comença a escriure lʼobra molt poc després de la dana. Va tenir clar, des del minut 1, que allà hi havia una història.
—Sí. En el meu cas això resulta estrany, perquè normalment rumio molt les coses, em documento, penso i reflexiono a fons abans de començar a escriure. Sempre passa molt de temps respecte del moment en què tinc la primera idea fins que desenvolupo l'obra. Però aquesta vegada va ser diferent.
—Per què?
—Aquell dia jo estava molt pendent de les notícies perquè aquella setmana la meva dona estava al Verger i jo havia de baixar cap allà el dia 30. El dia 29 vaig passar tot el dia mirant les notícies i les previsions a través dʼÀ Punt... En veure la magnitud del desastre, em vaig dir: «Això ho he d'escriure». Penso que no m'havia passat mai una cosa tan sobtada.
—Se nʼha documentat molt, però.
—Sí. Vaig haver de reescriure algunes parts així que apareixien segons quines notícies. Fins i tot la idea inicial de l'obra va anar canviant, va anar modificant-la perquè hi havia coses que de sobte adquirien més importància. De títols, meʼn ballaven cinquanta.
—Finalment, ha optat per tres paraules que condensen les tres idees bàsiques del llibre: lʼaigua desfermada, els centenars de morts i les mentides dels representants polítics.
—En principi l'obra estava més concebuda com unes vides creuades, amb diferents personatges que sʼalternaven, però després vaig preferir centrar-me molt en els personatges simbòlics: l'aigua, el poble, la dona del temps i el missatger.
—I amb dues parts molt clarament diferenciades: el dia 29 i el que passa més tard, fins una dècada més tard...
—Sí. Dʼuna banda, hi ha la qüestió judicial, que no podem saber què passarà, però, dʼaltra banda, hi ha les vides de les persones, que en alguns casos ja estan hipotecades per sempre. Per això afegeixo una escena que passa deu anys després, una hipòtesi de futur centrada en una persona que explica la seva experiència. Per tant, és un final una mica obert. La conclusió és que tot plegat ha de tenir conseqüències, i no sols pel que fa al judici. Políticament, hi ha d'haver alguna intervenció que canviï les coses en una sèrie d'aspectes: en la planificació del territori, en la lluita contra el canvi climàtic, etcètera.
—Tenia clar quins havien de ser els quatre personatges simbòlics o va pensar dʼintroduir-ne algun més?
—De seguida vaig tenir bastant clar que havien de ser només aquests quatre i dos de clarament referenciats: M. i V [les inicials de Mazón i Vilaplana, en referència al dinar que lʼaleshores president va mantenir aquell dia amb la periodista Maribel Vilaplana al restaurant El Ventorro]. De fet, M. havia de tenir un tractament diferent, més concret, no tan poètic, clarament groller. Aquesta diferència la volia remarcar. Com a la tragèdia grega, a la tragèdia clàssica, els fets no passen en escena, sinó que els conten uns personatges. A LʼOrestea, per exemple, tu no veus en escena allò que passa, sinó que hi ha unes persones que ho expliquen. Entre aquestes persones sempre hi ha una mena de missatger, que en uns llocs en unes obres es diu d'una manera i en unes altres es diu d'una altra manera. I en totes aquestes obres normalment hi ha un personatge —com Tirèsies en Antígona— que fa de profeta, que avança el que passarà. En aquest cas és la dona del temps. A la tragèdia també hi ha el cor, la veu col·lectiva, que en aquest cas és encarnat pel poble. A més, volia introduir l'aigua com a element protagònic. L'aigua que no té cap culpa de tot el que passa, tot i ser la protagonista del desastre. És una protagonista involuntària, l'aigua no en té cap culpa. M'interessava molt de subratllar-ho.
—A lʼobra, com a la vida real, M. i V. continuen dinant plàcidament.
—És increïble. Passa un desastre d'aquesta magnitud i no reaccionen. Per mi, de fet,
tant o més que el desastre, el que em va motivar a seguir endavant escrivint és que diguessin contínuament mentides i es contradiguessin ells mateixos. Un dia explicaven una versió i lʼendemà una altra: sobre la durada del dinar, sobre l'hora d'arribada al Cecopi, sobre si el dinar era del partit o era del govern, sobre si era particular o era públic... Sentia el desig de deixar constància de tanta negligència. Alguna de les morts que es conta al llibre està basada en víctimes reals. Ens ha deixat molt de dolor i moltes imatges duríssimes, aquesta dana.
—La cadira que apareix a la coberta del llibre, per exemple.
—Un dia, a les notícies, vaig veure uns carrers amb els voluntaris passant per allà, traient fang, i hi havia una cadira. Vaig dir «hòstia, aquí hi ha una escena!». I vaig escriure l'escena dʼuna dona asseguda a una cadira. Més endavant, en una entrevista a Mariló Gardolí [la presidenta dʼuna de les associacions de víctimes], ella explicava el valor que tenia per a ella aquella cadira. En una altra entrevista, Ferran Torrent també deia que només havia pogut salvar la seua ximenera, i que ara, per a ell, tenia un caràcter simbòlic.
—Insisteix a dir que el llibre és un homenatge a totes les víctimes.
—Sí. La setmana del primer aniversari vaig estar per València, vaig anar a les manifestacions que hi va haver i tot allò. Lʼobra ja la tenia escrita, però la volia revisar encara, i per tant no vaig comentar res a ningú encara. A penes ho sabia el Manolo Molins, a qui havia anat consultant coses durant tot el temps de redacció. Ell m'havia anat enviant les notícies que trobava, algunes de les quals jo no havia estat capaç de localitzar.
—Veurem lʼobra en escena pròximament?
—Hi estem fent gestions. De moment, hi ha tancada una lectura dramatitzada al Teatre Fortuny de Reus el 19 de maig. Jo voldria que es representés a València o fins i tot en alguns pobles de la zona. Amb el Manolo tenim previst reunir-nos amb alguna companyia de teatre.
—No cal un gran muntatge.
—Sí, sí. D'escenografia és molt simple. Es pot fer amb el mínim d'escenografia i després els actors es poden reduir a sis: els quatre personatges simbòlics, M. i V.
—Lʼescriptura també ha representat un repte des del punt de vista lingüístic: hi ha fet servir la variant dialectal valenciana.
—Vaig veure que en català central no funcionava. No funcionava, provava i no sortia. Em va costar molt poc de prendre aquesta decisió. Dʼaltra banda, vaig dubtar si el president havia de parlar en castellà, però quedava una mica estrany, perquè entre les víctimes també nʼhi havia que parlaven unes altres llengües. Podia quedar una situació una mica maniquea, com si els bons parlessin català i els dolents, castellà. Vaig preferir evitar-ho.
Sí que hi queda reflectida, però, el llenguatge tan diferent que fan servir els polítics si parlen en públic o en privat. He treballat bastant a l'Administració i he comprovat que, en privat, la majoria dels polítics parlen dʼuna manera barroera.