La fonoteca està farcida de gestes esportives. Rècords a les olimpíades, punts impossibles, gols d'autèntica bogeria i remuntades èpiques. A la memòria de tothom, hi ha enregistrat un moment d'èxtasi, inoblidable, d'alegria col·lectiva, lligat a qualsevol disciplina esportiva. Aquesta eufòria, però, normalment està associada a un nom masculí. Perquè l'esport de masses, tot i els avenços assolits en les darreres dècades, encara arracona a les dones.
Per a trencar la barrera i aconseguir l'actual auge de l'esport femení, va haver-hi pioneres. Dones que van lluitar contra les cotilles d'una societat profundament patriarcal. La història d'aquestes combatents fou explicada dimecres passat a la sala Pere i Joan Coromines, de l'Institut d'Estudis Catalans. En aquest espai, es va organitzar l'acte «Olímpiques! Feminisme i esport», dedicat a rememorar l'extensa trajectòria de l'esport femení a Catalunya, en el qual es van repassar els inicis d'una història de perseverança i reivindicació que va acabar donant els seus fruits.
Mercè Morales, presidenta de la Societat Catalana d'Estudis Històrics, i de Carme Bastida, directora del Consell General de l'Esport, foren les encarregades de donar el tret de sortida. Ambdues ponents van exposar les dificultats de la dona en els seus inicis en el món de l'esport. No és cap secret que les dones pioneres van haver de fer front a un escenari molt advers: un ambient hostil on eren ridiculitzades i jutjades pel seu físic, no eren pas benvingudes i on patien un tracte discriminatori que marcaria un extens període d'esforços i reivindicacions.
Aquest conjunt d'obstacles van marcar el transcurs d'unes dècades de revolució, on la lluita inesgotable per la inclusió de la dona al món de l'esport semblava una utopia, un escenari inimaginable, anhelat per aquelles que tenien la il·lusió de jugar, competir i gaudir de la seva passió. Xavier Pujadas, historiador i catedràtic de la Universitat Ramon Llull, juntament amb Dolors Ribalta, professora de la mateixa institució i directora del RCD Espanyol Femení, van fer un viatge per la trajectòria de l'esport femení en la societat contemporània, des dels difícils començaments a principis del segle XX fins als temps actuals.
L'exemple de Rosa Torras
L'inici de la trajectòria femenina en el món de l'esport es remunta a les olimpíades de l'any 1900, celebrades a París, on van participar 22 dones dels gairebé 1.000 atletes registrats a la competició. A banda de l'escàs percentatge de presència femenina a les olimpíades, les esportistes d'aquella època tan sols podien participar en un nombre reduït de disciplines. Entre elles, destaquen pràctiques com ara el tenis, el golf, la natació o la vela —aquesta última en format mixt—, on havien de formar equips amb esportistes masculins. No va ser fins a l'any 1928, als JJOO d'Amsterdam, que van aparèixer a les variants de l'atletisme.
A principis dels anys vint del segle passat, neix a l'Estat francès un moviment feminista que volia impulsar la pràctica esportiva femenina. Es tractava de la Federació Esportiva Femenina Internacional, creada per Alice Milliat, dirigent esportiva i una de les principals impulsores de l'esport femení internacional. La idea en aquell moment era: «Si no podem participar en competicions esportives, haurem de crear-ne les nostres». I així ho van fer, valentes i disposades a practicar esport i gaudir lliurement de les seves passions.
Tres anys més tard, als Jocs Olímpics de París del 1924, es va produir una fita clau que va suposar un canvi en la història de l'esport femení català. Rosa Torras va convertir-se en la primera esportista catalana a formar part de la competició, concretament en la modalitat de tenis. Tot i no assolir grans resultats en el seu debut, la seva participació va marcar un precedent. No debades va obrir el camí a les esportistes catalanes, que han acabat formant part de l'esdeveniment esportiu més prestigiós del planeta.
El jou franquista i les referents catalanes
Els minsos avanços en matèria d'igualtat i els esforços de la dona per assolir un paper important en la disciplina esportiva van truncar-se amb la imposició del franquisme. La dona fou arraconada de l'espai públic per un règim feixista, totalitari i ultraconservador. Va quedar, de fet, reclosa entre les quatre parets de la llar, relegada a l'àmbit domèstic. Elles, segons manava el catecisme nacionalcatòlic, havien de ser mares, esposes i mestresses de casa. Res més. Les ordres regressives i antiemancipatòries de Franco van retornar una visió encara més masclista en la societat, on exigien a la dona complir amb el seu «paper tradicional» i viure completament subordinada a l'home.
Tot i les circumstàncies tan adverses, van aconseguir participar en algunes edicions dels Jocs Olímpics. Ara bé, en àmbits molt concrets. Entre aquestes lluitadores, destaca Maria Pau Corominas, primera nedadora catalana a classificar-se per a una final olímpica, en la qual assolí una satisfactòria setena posició en la final dels 200 metres esquena. «En aquells temps, s'escollia l'esportista més guapa de cada campionat», va denunciar fa un any als micròfons de Ràdio Marca. «A ma mare, li van dir que no fes natació perquè em masculinitzaria», agregaria.
«Mereixem més oportunitats!»
La represa democràtica i l'embranzida de la lluita feminista suposaria un nou horitzó per a l'esport femení. En l'actualitat, Alèxia Putellas, Aitana Bonmatí i Mireia Belmonte són alguns dels noms més destacats de l'esport català. Són estrelles dintre d'un univers amb multitud d'esportistes nostrades que competeixen al màxim nivell en les seves respectives especialitats. Ho fan amb una expectació que fa un centenar d'anys era impensable, però que avui dia és una realitat merescuda, fruit de dècades de lluita contra els prejudicis, les ridiculitzacions i tota mena d'obstacles. Tanmateix, encara queda molt camí per recórrer.
Després d'aquest repàs per la història de l'esport femení, Olga Praderas i Susana Soler, investigadores especialitzades en esport i gènere, van debatre sobre els reptes pendents per a l'esport femení. De fet, van coincidir en la necessitat de combatre la manca d'oportunitats. «No es tracta d'una qüestió de mèrit, sinó d'oportunitat. El talent femení en mereix més», va proclamar Dolors Ribalta, de l'entitat blanc-i-blava. Un clam per guanyar, definitivament, la partida al masclisme al conjunt de l'esport.