De vegades, la voluntat dels artistes de situar-se a la banda popular de la història ha estat poc més que un discurs fals per dissimular el seu elitisme, la seva llunyania dels oficis, la consolidació de la seva torre de marfil cada cop més alta. En el cas de Gonçal Sobrer, aquesta actitud no només ha estat sòlida i ferma, sinó que també ha esdevingut símbol de la manera de fer i de la coherència artística de l’artista. Segons el comissari de l’exposició del Museu Can Framis, Pere Pedrals, ell «volia ser un artista popular a títol individual», però també «envoltar-se d’altres artistes» populars. Per això va organitzar diverses exposicions i accions col·lectives amb altres creadors del barri del Poblenou i d’altres zones. I per això s’inventa l’anomenat art xava que, en paraules de Pedrals, es tradueix en una pintura «d’un expressionisme deliberadament estripat i antiacadèmic» que «incorpora personatges grotescos, escenes quotidianes i elements de la cultura popular que sovint amaguen una crítica social o política». L’art xava, conclou Pedrals, «esdevé així una mirada crítica i alhora poètica sobre la realitat social de la Barcelona dels anys seixanta». Dels seixanta i de les dècades posteriors.
Aquest caràcter lúdic de l’obra de Sobrer dota l’exposició d’un sentit de l’humor estrany en aquestes mostres. Obre «Un gran fracàs», La vaca xava, una rèplica de la vaca que Sobrer va dibuixar als vidres de la vaqueria de Ca l’Alà i a Can Barea, al Poblenou, el mateix barri on hi ha aquest Museu de la Fundació Vila Casas. I tot seguit podem veure el Crist irreverent que Sobrer va pintar el 1963 amb temeritat suïcida: un Crist crucificat que és més conegut per la llegenda que hauria pogut condemnar el seu autor definitivament: «Senyor Déu: perdona’m perquè no sé el que em faig. Gràcies!».
Sobrer, que s’havia format en una pastisseria (això es veurà posteriorment en diverses obres seves) va decidir que necessitava llibertat per crear, i per això li calia independència econòmica, de manera que primer va obrir un hotel a Sitges i, després, es va apuntar a Belles Arts. Ell hi esperava trobar Els 4 Gats i s’hi va trobar una escola massificada, on no se sentia còmode. Per això triarà els marges de l’art i de la societat, per bellugar-se més còmodament. La seva condició homosexual també el va apartar de certs corrents majoritaris o apostar directament per corrents més minoritaris. «Ell es creia un artista romàntic —diu Pedrals— quan aquesta idea ja era obsoleta».
Aquí hi entren obres com un grup de quatre quadres sense títol, però coneguts com a Carrer de les Penedides sobre l’habitació de l’hotel on ell hauria tingut la seva primera relació homosexual. Pedrals destaca els paral·lelismes amb la Tomba del capbussador de Paestum (Itàlia).
Seguint amb la seva atracció pels marges, es presenta Bohemi, un quadre souvenir, un homenatge a la Bodega bohèmia amb una aproximació a totes les banderoles que adornaven el sostre d’aquell local.
Aquí es poden veure també les fotografies del primer happening de l’Estat, celebrat el 1966, on ell es vestia de Rusiñol i, a les Rambles, pintava tan aviat un pollastre a l’ast com una paella (més quadres souvenirs).
La sala següent és una de les més interessants de l’exposició perquè conté els quadres on Sobrer fa jocs d’espills estètics i conceptuals amb elements arquitectònics i biogràfics. Pere Pedrals anomena aquesta sala 4 com la de «La mort» perquè agrupa obres de l’exposició sobre la (falsa) mort de l’artista, el 1975, un reportatge documental filmat, L’artista que ha mort exemplarment, i diverses obres que formen El retaule del Santet (el nen que està enterrat al cementiri de Poblenou i a la tomba del qual s’anava a demanar miracles). Alguns dels quadres del retaule representen aquesta barreja d’elements biogràfics del Santet (en aquest cas, el seu alter ego) i elements arquitectònics del barri: La camisa és una barreja d’edifici amb els balcons verticals i horitzontals, botons i coll; El tramvia amb buffet, una barreja de transport i habitació; Carrer Teulat, una composició que entra pel balcó, però surt per la finestra de la façana oposada; L’arradio, un altre joc de miralls...
La sala següent és el que Pedrals anomena «La tomba del pastisser» i aquí apareix la deriva de Sobrer amb els objectes i l’ús que en fa com a matèria artística. Torna la vena pastissera de Sobrer: una falsa plata de Lioneses de nata crema i trufa, feta d’assemblatge pintat; una Coca de llardons de pasta fullada, també d’assemblatge; una piràmide de productes de farmàcia que són Torrons de bacallà o un Núvol de cotó dolç, amb bosses de plàstic.
Es completa amb el catàleg d’«El menú», una expo del 1978 que va tindre menys èxit del que esperaven Sobrer i el seu cercle d’amics. Segons Pedrals, això va convèncer l’artista del fet «que les seves propostes no podien entrar al mercat de l’art». O això va dir.
El fet és que la sala següent, la Proposta de retaule per decorar el Temple Expiatori de la Sagrada Família serà encara més lliure. L’estil de Sobrer, desenfrenat, campa per un total de 56 impressionants olis provocadors (Gaudí disfressat de guàrdia civil), grollers (Ejaculació d’un racista que diu: «Tinc una enorme papallona dins el cervell»), grotescos (Indià menjant-se quatre nens) i republicans (És això un rei?).
Les últimes obres de Sobrer estan exposades d’extrem a extrem de la mostra per la paret lliure que queda enfrontada a les sales. Al llarg d’aquesta superfície s’han instal·lat els dibuixos («dibuixots», segons l’autor) del Dietari que, efectivament, són estampes d’un dia a dia en què Sobrer il·lustra temes d’actualitat: el procés, el referèndum, efemèrides, immigració, el col·lectiu trans i un llarg etcètera. Aquí, com explica Pedrals, Sobrer ja ha assumit totalment la seva homosexualitat i apareixen cigales a dojo, però també policies amb porres, homenatges a grans artistes i milers de detalls esquematitzats.
El títol de l’exposició és autoparòdic, com moltes de les obres i accions de Sobrer i està extret d’una carta que Pedrals va rebre de Sobrer quan el primer va començar a treballar en aquesta exposició. L’artista, pessimista, va dir-li que ningú ha valorat la seva obra (a pesar d’una anterior antològica important a Can Felipa) i que havia estat «un gran fracàs». Però dues setmanes després li va enviar una carta exacta que tenia com a conclusió que tot havia estat «un gran èxit».
El director d'art de la Fundació Vila Casas, Bernat Puigdollers, celebra que la Fundació Vila Casas pugui «estrènyer llaços amb el nostre barri, el Poblenou», on està instal·lat el Museu Can Framis, «escenari recurrent de les seves peripècies artístiques i alhora reivindicar aspectes de la nostra societat que de manera molt avançada ja reivindicava des de la dècada dels seixanta: la crítica contra el poder, la llibertat sexual i la reivindicació d'una identitat pròpia basada en l'esperit popular o, com ell mateix l'anomena, xava».