Jaume Oliver Ripoll ha escrit una novel·la esplèndida sobre la manipulació de la història, l’amenaça de l’extrema dreta i la força de les històries de la infantesa. Ho ha fet situant una ucronia —una història que es desenvolupa al marge del que diu la història sobre una Palma on va vèncer la República— dins d’una distopia (els personatges viuen el present en una dictadura de l’Estat Circular), viatges en el temps i dues històries d’amor, una a Palma i una a Audrey.
La novel·la, molt recomanable, va guanyar el Premi Ciutat de Palma Llorenç Villalonga 2025 i el jurat va dir que «l'obra combina la reflexió sobre la identitat personal amb la recuperació i ressignificació d’un episodi rellevant de la memòria col·lectiva contemporània».
Arriba a les llibreries el 31 de març.
—Ha escrit vostè una ucronia dins d’una ucronia i tot —o gairebé tot— amb un aire de sòlida versemblança gràcies a un curiós to de realisme màgic que s’encomana fàcilment al lector. Per què volia tantes versions noves de la història?: un present diferent i una història de la Guerra Civil paral·lela?
—Jo crec que és una ucronia dins d’una distopia. La versemblança m’interessava molt. Tot i que sigui difícil, vullc dur el lector dins de la història i que una part d’ell cregui que és veritat. M’he esforçat molt per cosir veritat i ficció perquè fos versemblant. Potser és deformació professional de periodista. Quan escrivia aquesta novel·la, vaig llegir molt Stephen King, que és un autor en què, per un prejudici, no m’havia ficat mai. Vaig descobrir que m’agradava bastant i en especial aquestes històries que són convencionals, que descriuen molt bé la societat nord-americana en el seu cas —jo volia descriure la societat de Palma dels anys noranta— i en les quals, de sobte, els personatges viuen una cosa extraordinària.
—Però hauria pogut fer una simple ucronia, amb una història de la Guerra Civil que es desenvolupa diferent de com va passar. En canvi, feu això i, a més, situeu els personatges en un present terrible (o un futur distòpic molt proper) on viuen sota un règim dictatorial.
—Sí, una dictadura feixista. Això està inspirat en el que li passaria al món en aquests moments. A la novel·la hi ha tres temps: la Palma dels anys noranta i el seu ambient universitari, que coincideix en l’ambient universitari que vaig viure jo; després hi ha la part ucrònica, que seria la República que no va ser derrotada, entre el 1941 i el 1946, i després seria el nostre present o un futur immediat on governa una espècie de dictadura, cosa que ja seria versemblant...
—Prou...
—Vam veure aquesta setmana en Trump envoltat d’una mena de pastors religiosos resant tots en el Despatx Oval. No és increïble. I sí: és una distopia, una ucronia i una descripció de Palma de fa trenta anys.
—El primer que destil·la la narració és un amor incondicional per Palma, per la ciutat i la seua història.
—Sí, totalment. La meva primera novel·la, Crònica desordenada de la Ciutat Antiga (Pagès, 2019) també era una espècie d’història màgica de la ciutat de Palma, i aquesta també. Si hi ha un tret comú entre les dues novel·les, és aquest punt d’insularitat. La gent que hem nascut en illes ens creiem que som el centre del món i dividim el món —en el nostre cas— entre Mallorca i fora de Mallorca. Ens passa als mallorquins, però si li demanes a un menorquí, a un xipriota o a un maltès, et diran el mateix. Això està molt estudiat antropològicament i, a mi, és un concepte literari que em sembla interessant explotar. Palma és aquest univers i jo he arribat fins al punt de convertir Palma en capital d’una república i en capital de les ciutats lliures enmig d’una guerra mundial que va pitjor del que va anar realment la Segona Guerra Mundial.
—Sí, la ucronia que inventa afavoreix Palma però no Europa...
—És un joc sobre aquesta insularitat patològica que patim i que m’agrada explotar literàriament.
—Però aquesta novel·la és independent de la Crònica desordenada...?
—Sí, sí. Estan connectades pel factor insular i poca cosa més. Jo crec que les novel·les no són dels escriptors sinó dels personatges. El narrador d’Un dia assaltarem la ciutat amb cavalls de ferro és bàsicament un alter ego meu dels anys noranta —perquè vaig estudiar història també...— i és més novel·la amb inici, nus i desenllaç. Crònica desordenada... era una mica més desendreçada i tenia una narració una mica més barroca perquè el protagonista i narrador era un «cercador de noms», una mena de spin doctor d’un món distòpic que li donava moltes voltes a les paraules. La gent que s’ha llegit totes dues diu que són diferents, però que s’hi reconeix un mateix autor.
—Ara que diu que les novel·les són dels personatges: a Un dia assaltarem la ciutat amb cavalls de ferro, és evident que el protagonista narrador i l’escriptor compartiu la passió pel cinema. Molts personatges tenen noms d’actors: Audrey per Audrey Hepburn; Bradley és el nom de Gregory Peck a Vacances a Roma; Keating és el professor d’El club dels poetes morts, etc.
—Absolutament. Els meus referents culturals són sobretot els referents cinematogràfics dels anys vuitanta i noranta: Retorn al futur, Indiana Jones, El club de la lluita... Hi ha una cosa de certa intel·lectualitat una mica casposa d’escriptors de la meva generació que venen i et diuen que el seu referent és... jo què sé... Josep Pla. Està molt bé que llegim Josep Pla, però no és creïble que sigui el teu referent generacional. I jo crec molt en els referents generacionals. Per exemple Quentin Tarantino, el gran director dels nostres dies: els seus referents són el cinema de sèrie B de pel·lícules d’arts marcials, etc. Ell, amb aquestes referències, ha fet autèntiques obres d’art i referents dels nostres dies. Crec que els escriptors han de ser fidels als seus referents generacionals i els meus són indiscutiblement el cinema. I jo ho reivindic. De la mateixa manera que reivindic la feina de periodista, i concretament de periodista de televisió, com el gran taller on he construït la meva llengua literària.
—Després poseu els noms en un glossari final perquè la gent identifique clarament d’on ve Audrey, Keating o Moriarty, que no sé si calia. És una decisió editorial?
—No, és una cosa que em feia gràcia fer. A mi m’agrada que la gent, quan llegeixi la novel·la, vagi a Google a mirar si certes coses són veritat o mentida. Ja passava a Crònica desordenada..., que alguns lectors estan mirant a Google si allò que explicava va passar de veritat o no. I quan acaba pot llegir aquell glossari: la gent de la teva generació o de la meva sap qui és Lou Grant, però un lector de vint-i-cinc anys no ho sabrà.
—Una altra opció curiosa, en aquest cas tipogràfica, és posar aquests noms falsos (Audrey, Keating, Moriarty) en majúscules. Per què l’heu pres?
—També va ser cosa meva. Ho vaig escriure així. I em recordava una mica els títols de crèdit de les pel·lícules i em va fer gràcia; per això ho he mantingut. Vam dubtar de si mantenir-ho o eliminar-ho quan van arribar les galerades, i vam decidir deixar-ho. Em servia per destacar que l’autor volia ocultar la veritable identitat dels personatges i això li donava un to de llibre d’espies que m’interessava. Igual que vam decidir deixar els informes de Roma amb una altra tipografia per recordar que estava escrit amb una màquina d’escriure Underwood.
—Com va nàixer la idea inicial de la novel·la? Tot ve del mapa de Palma de l’urbanista Bennàssar?
—Sí, el mapa era el projecte real de Gaspar Bennàssar, el gran arquitecte modernista de Palma. Va fer un projecte urbanístic que els seus contemporanis varen titllar d’utòpic. Jo estava obsessionat amb aquest mapa i un amic meu me’l va regalar. Un dia, un editor amic meu em va dur a un magatzem on tenia una sèrie de mecanoscrits del desembarcament de Bayo —una història que finalment també apareix a la novel·la. Però en aquell moment li vaig dir: «No puc escriure sobre això perquè ara estic obsessionat amb un plànol de Gaspar Bennàssar...». En aquell moment —va ser un poc màgic—, el meu amic em diu «M’estàs prenent el pèl?» i jo: «No. Per què m’ho dius?». «Gira’t». Em giro i darrere meu estava el plànol de Bennàssar penjat de la paret. «Ara te l’has d’emportar a casa». I a casa el tinc.
—És el plànol de Palma que havia somiat Bennàssar?
—És un projecte de l’Eixample de Palma. Com un Pla Cerdà de Barcelona per a Palma. Es va aprovar el 1916, però no es va aplicar mai. A mi em sembla fascinant perquè tenia una gran zona verda, dibuixa una ciutat moderna i a mi m’agradava passar-hi el dit i imaginar històries sobre aquells carrers. A partir d’aquest mapa he imaginat una història en aquesta Palma que no va existir mai. A partir d’aquest mapa i d’una imatge al cap: la d’Audrey i en Bradley aterren a la Palma republicana sota un cartell que posa: «1941. Desè aniversari de la República». A partir d’aquest mapa i d’aquesta escena, em vaig inventar aquesta història.
—Tria una forma de contar la història molt poc convencional i molt contemporània: l’informe d’una psiquiatra sobre un malalt; les històries del (presumpte) malalt, algun conte del mateix malalt que pot ser conte o realitat...
—M’agraden les històries polifòniques, amb moltes veus, que t’expliquen el mateix des de diferents personatges. Això també és una narració bastant cinematogràfica. A l’hora d’escriure també és més divertit perquè, quan et canses d’un narrador, pots canviar a un altre. A mi m’agrada llegir llibres així.
—Hi ha un homenatge clar a George Orwell, que crec que no se cita mai amb el seu nom de ploma.
—No, perquè és l’únic real, i era una pista més. Qualsevol que busqui a Google Eric Arthur Blair veurà que és George Orwell. Crec que és bastant evident. Hi ha un homenatge evident a Orwell. Quan escrivia la novel·la, vaig llegir tot Orwell: Homenatge a Catalunya, 1984, Sense ni cinc a París i Londres...
—Per què Orwell? Perquè és el mestre de la distopia amb 1984?
—Sí. Una: perquè és el mestre de la distopia. Dues: perquè em quadrava molt amb la història dual del protagonista. I tres: perquè, efectivament, aquest home va combatre a la Guerra Civil espanyola i era plausible que, si Catalunya hagués estat derrotada i Palma s’hagués convertit en capital republicana, Orwell hi acabaria fent cap. La gràcia de la part ucrònica és estudiar coses plausibles i a mi em fascinava la possibilitat que George Orwell estigués aquí treballant per al Govern de la República. Em semblava que donava a Palma un aire de capitalitat republicana fabulosa.
—L’altra microhistòria de la novel·la és la del Caragol Blau, que és la idea d’una ciutat secreta dins de la ciutat, una fantasia que trobo molt universal: d’alguna manera, tots els nens somien en una altra ciutat dins de la seua o en un altre poble dins del seu.
—Sí, forma part d’aquesta Palma màgica. Jo sempre vaig a fer la feina a peu, camino molt i encara als cinquanta anys trobo carrerons nous. El centre històric de Palma és dels més grans d’Europa i encara avui descobreixo coses noves. També em criden l’atenció els carrerons tancats amb reixes o portes: aquesta història neix d’aquí. Això em servia també per fer dubtar al lector de si en Bradley està bé del cap, què és real i què s’imagina. I fins al final no queda clar si és real o no.
—En la versemblança d’aquesta història, també hi ajuda la mateixa història de la literatura, que amb el realisme màgic ha permès que sigui creïble aquesta barreja de realitat i ficció. Estem acostumats a assumir la versemblança.
—És clar. La literatura té aquesta fascinació. A mi m’agradaria pensar que tenc enganyat el lector —que pensa que llegeix una història realista— fins que passa una cosa extraordinària. M’agrada aquest joc i és el que em motiva a escriure.
—La novel·la va rebre el Premi Ciutat de Palma. Enhorabona!
—Em va sorprendre molt i n’estic molt orgullós. M’agrada destacar que és un premi net, perquè jo no conec cap dels tres membres del jurat. Encara ara no els conec. I crec que això no és molt habitual en els premis literaris.