Jonatan Penalba, el cant després del ‘Tarquim’

Després de la barrancada de 2024, que va deixar 230 morts i incalculables pèrdues materials en un bon grapat de comarques valencianes, el tarquim, el fang que queda després del pas de les aigües, es va apoderar del paisatge. La resta és història. Però una història que convé recordar. I els darrers mesos els artistes valencians s'estan encarregant de recordar-la.

Tarquim, el quart disc de Jonatan Penalba (l’Alcúdia, Ribera Alta, 1991), formarà part d’aquest llegat d’art i memòria, amb l’impactant disseny del disc, obra d’Aureli Domènech i Alberto de Sanfélix, amb fotografies d’Álvaro Ruiz, i amb el tema que li dona nom, amb lletra de Josep Arroyo: «Mig criminals, mig ineptes / els governants que tenim, / s’emporten precioses vides / i ens deixen pudent tarquim». Un tema per a després del fang cantat amb sentiment per Penalba entre aires andalusins i uns ajustats arranjaments electrònics que aniran esquitxant tota la producció, obra de Pere Ródenas, productor habitual de Penalba i autor de moltes de les músiques.

La temàtica s’estén, de manera més subtil, a «Vetlatori», amb una lletra de la rapera Tesa que agafa un lloc comú literari («Nostres vides són els rius / que van a parar al mar») per enganxar-lo als camps regats per la pluja i el dolor d’un pare pel fill perdut, en el que sembla un homenatge a les víctimes de la dana i el dol dels familiars. I si no és així, estaria ben trobat. Penalba i Ródenas parteixen de l’estil tradicional del vetlatori per modernitzar la seua sonoritat amb una suggeridora línia de piano i lleus bases electròniques.

Tarquim, en tot cas, no és un disc monogràfic sobre la dana, hi ha més temàtiques. I es podria dir que l’autèntic fil conductor és l’amor a la música d’arrels, a les figures que l’han sostinguda, a la llengua i al territori. «Jota», que va ser l’avançament de Tarquim, recupera un dels estils més populars amb elements contemporanis, audibles en les percussions i en la lleu manipulació digital de la veu de Penalba. Les cordes i l’acordió, en una tornada molt eficaç, equilibren la proposta entre modernitat i tradició, en la línia general d'un disc amb matisos i provatures però en cap cas rupturista.

«L’u de Polinyà», amb lletra de Meritxell Castelló, tribut a la terra i al llegat dels ancestres, sembla en principi un tema més tímid en la reactualització sonora, però conté unes vaporoses bases electròniques i una trompeta jazzy que li donen un toc. «Havanera», mentrestant, comença amb un acordió i un piano canònics, amb Penalba cantant en un registre més reposat, però l’entrada de Noèlia Llorens Titana configura un duet musculós que serveix per a parlar del component emocional de la música, amb el parèntesi d’un aparent solo de trompeta.

«Havanera» és un tema bonic, però no té l’impacte de «Seguidilla», tal vegada el tall musicalment més cridaner, molt ben treballat en les percussions i amb un tractament vocal i melòdic atractiu, ben embolcallat de llaüts, guitarres, acordions, trompetes i palmes. Una festa. Amb una lletra de Tesa que parla de l’orgull de cantar en la nostra llengua, li pese a qui li pese.

Altrament, el tribut als mestres de Penalba es tradueix en dos cançons. D’una banda, el «Batre de Pepe Moreno», amb la veu d’aquest cantaor obrint el tema i donant entrada a una interpretació de Penalba amb el seu germà Christian sobre un fons decididament jazz que fa valdre les vigoroses veus del duet. L’altre tribut, en aquest cas a Victorieta Sousa («L’u de Victorieta»), conté una estructura ben curiosa; en els primers versos, la mestra, encara en gran forma vocal, elogia els germans Penalba «mantenint la tradició d’una manera tan destra». A continuació, els al·ludits tornen l’estima i els afalacs. Amb la veu distorsionada i uns arranjaments balcan tan recurrents darrerament com eficaços. Un tema amb molta grapa.

«Cançó dels traginers» és un gir cap a una sonoritat medievalitzant, també molt recurrent, amb la viola de roda i la veu espectral de Miquel Gil conduint un tema no especialment renovador però molt contundent, en part també per una colpidora lletra popular. Un aire vaporós compartit amb «Bressol» i els seus teclats eteris acompanyant la veu de Victorieta Sousa en un registre ben diferent, amb el misteri que reclama la peça.

Per acabar, si hi ha un tema en què el poble valencià viu permanent arrebossat d’un tarquim metafòric però infecte és el de la llengua. «A un home que ve del poble» agafa un dels versos del mitològic «Tio Canya» d’Al Tall, amb un sample que engega la cançó, per fer un nou tema, bastant contingut estilísticament, amb lletra de Josep Arroyo directa i amb un punt naïf però que reprodueix veritats com a punys: «El valencià és oficial fa molts anys i no ho sembla / que ací tots els dies fan callar la nostra llengua (...) I molts d’aquells que defensen el bilingüisme / ho diuen per dir-ho, no veuràs mai que el practiquen».

«Als besnets de Tio Canya encara vos toca bregar», apunta Miquel Gil. «Feu-ho amb força i alegria, eixiu al camp a guanyar», completa Vicent Torrent en clau positiva. «Si li sou fidels cada dia, la nostra llengua viurà», reblen. Un fangal que sols té una eixida: «La clau ha de ser nostra». Amén.