Del Baix Camp al món
De Reus o Riudoms? Aquesta és la qüestió. El controvertit origen d’Antoni Gaudí se’l disputen aquestes dues poblacions del Baix Camp. Se sap on, quan i com va morir, però no exactament on va nàixer aquell 25 de juny de 1852. Reus i Riudoms comparteixen bressol, una expressió que malda per superar la discussió respecte del seu origen. Els defensors del naixement a la capital del Baix Camp afirmen que, tradicionalment, quan a la partida de baptisme no constava la localitat era perquè el nadó havia nascut en la població on havia estat registrada. Altres dades confirmarien l’origen reusenc: els seus estudis al col·legi dels Escolapis, les instàncies tramitades a l’Escola d’Arquitectura, l’expedient acadèmic, o les escriptures i el testament.
No obstant això, paraules de Gaudí recollides per col·laboradors propers situen Riudoms com el lloc de la seua vinguda al món. Ara bé, queda el dubte si fou a la casa pairal, que ocupava el número 4 del carrer del Raval de Sant Francesc, actualment museïtzada, o bé als afores de la població, al mas familiar de la Calderera, el nom del qual revela l’ofici familiar tant del pare com casualment dels avis d’ambdues parts de la família: calderers en coure per a destil·lats.
La natura, mesura de totes les coses
En l’univers gaudinià la natura ho és tot. O gairebé. És la creació de Déu, la mestra, la inspiració, el model en l’exercici d’una arquitectura orgànica en la qual difícilment apareix la línia recta. Ho confessava Gaudí mateix: «L'arquitecte del futur es basarà en la imitació de la naturalesa, perquè és la forma més racional, duradora i econòmica de tots els mètodes».
Una arquitectura experimental rica en corbes (espirals, catenàries sinusoidals, còniques, arrodonides...) i d’una bellesa i harmonia on les proporcions i solucions constructives submergeixen qui hi transita en un espai màgic d’estructures geomètriques fantasioses. «Són dues les vies que van portar Gaudí a treballar amb la geometria de l'espai reglat», escrivia el crític d’art Daniel Giralt-Miracle en el catàleg de l’exposició «Gaudí. La cerca de la forma. Espai, geometria, estructura i construcció», celebrada el 2002 amb motiu de l’Any Internacional Gaudí del qual Giralt-Miracle mateix va ser el comissari general. «Una és l'anàlisi que des de la infància havia fet de les formes naturals (troncs, arbres, ossos, crustacis...), i l'altra, el domini de la geometria de l'espai i la necessitat que tenia d'experimentar amb les tres dimensions.»
A les formes orgàniques i als models que li oferia la natura, Gaudí va afegir-hi l'esperit de síntesi i una economia de la forma basada en l'experiència pròpia. Incorporà estructures poligonals als elements constructius i ornamentals: el trencadís convisqué amb rajoles triangulars com les de la residència de Bellesguard, aparegueren els panots hexagonals del passeig de Gràcia o les rajoles quadrades de la Casa Vicens.
Gaudí no es limità a l'arquitectura, va dissenyar els elements que atorgarien als seus projectes la categoria d’obra d’art total: mobiliari, poms, tiradors i forja, com els de la Casa Milà o la Casa Batlló. Però serà sense cap mena de dubte a la Sagrada Família on es produirà de manera sublim una simbiosi entre arquitectura, escultura, música i art.
De l'Apocalipsi a la litúrgia. Fe, misticisme i espiritualitat
Quan Gaudí va ser atropellat a Barcelona per un tramvia el 7 de juny de 1926, es dirigia a resar –com ho feia diàriament– a l’església de Sant Felip Neri i a confessar-se amb mossèn Agustí Mas i Folch. Va morir tres dies més tard, el 10 de juny, a l'Hospital de la Santa Creu, al barri del Raval. La seua fe religiosa i l’espiritualitat varen acompanyar-lo de principi a fi de la seua existència, fent d’ell l’arquitecte de Déu i tenint la natura, creació divina, com a inspiradora. Es postulà com el continuador de l’obra de Déu en la terra i el mediador entre les dimensions divina i terrenal. En els seus projectes l’omnipresència de simbologia i iconografia cristiana, referències a passatges bíblics, mitologia clàssica i símbols patriòtics en voga a la Renaixença confirmaren la seua espiritualitat i catalanitat. D’aquest ecosistema particular, n’emergiria, per sobre de tot, el Temple Expiatori de la Sagrada Família, definida com la «Bíblia en pedra».
Eusebi Güell, el mecenes imprescindible
Quin hauria estat el destí professional d’Antoni Gaudí si no haguera entaulat relació amb Eusebi Güell? L’empresari català va esdevenir el client principal de l’arquitecte i el mecenes que va donar ales a la creativitat del genial arquitecte. Gaudí i Güell varen formar un tàndem indestriable, sense el qual difícilment —o en tot cas a un altre ritme— haurien pogut veure la llum les obres gaudinianes. La relació va nàixer després que el primer comte Güell quedara seduït a l’Exposició Universal de París de 1878 per una vitrina que el jove arquitecte havia dissenyat per al comerciant de guants Esteve Comella. Arran d’aquest fet anecdòtic, l’industrial va encarregar-li aquell mateix any el mobiliari de la capella-panteó del palau de Sobrellano a Comillas (Cantàbria), encàrrec que suposaria l’inici d’una relació entre client i arquitecte, de la qual es derivaria una profunda amistat.
Entre la llista d’encàrrecs figuren el Palau Güell, el Park Güell, l’església de la Colònia Güell, el celler que l’empresari tenia al Garraf o el xalet del Catllaràs per allotjar els enginyers de la Companyia General d'Asfalts i Portland (Asland), ubicada al Clot del Moro (Castellar de n'Hug).
Eusebi Güell va ser una figura compromesa amb la cultura catalana del moment. Al perfil d’industrial s’afegiren el de polític i amant de l’arquitectura, les ciències, la música i la literatura i les arts. El seu compromís amb el catalanisme incipient va portar-lo a esdevenir membre actiu de la Renaixença, protector dels Jocs Florals i de l'Orfeó Català, i promotor d’actes culturals. Igualment, participà en la gestació del Modernisme, fent encàrrecs als arquitectes més destacats d’aquest moviment.