Tot començà amb el Pep. Amb el Pep jugador. Els rastrejadors dʼessències en el plistocé assenyalen la Taronja Mecànica de Rinus Michels, a través del sublim Johan, com el bressol del Dream Team i del Barça actual. Tenen la nostra abraçada germana i sincera, però, sentint-ho molt, la cosa no va anar així.
Va ser el Pep. Va ser quan el Pep arribà al primer equip. Convindria no confondre els antecedents amb lʼorigen. Seria una heretgia tan gran com confondre lʼAntic Testament amb el Nou Testament, el pare amb el fill o el professor amb lʼalumne.
Antecedents? Sí. Necessaris? Sens dubte. Proves inspiradores que van deixar un bell record i una llavor per a un futur que no sabíem si es concretaria o no? I tant... Però en quin moment exacte Marty McFly i el professor Brown, els dos protagonistes de Retorn al futur, van programar el seu condensador de flux per a presenciar lʼorigen autèntic del futbol modern?
Va ser el Pep. Va ser amb el Pep. Quan el Pep va entrenar per primera vegada amb el Johan i aquest va fer-lo debutar en un partit de Lliga contra el Cadis. Fou aleshores. Fou aquell dia, ja fa més de 35 anys. El 16 de desembre de 1990. Mai abans havíem pensat que era possible jugar amb tres defenses de manera sistèmica. Mai abans havíem vist la figura del 4. Mai havíem anomenat «base» a un jugador de futbol.
Només als grans entrenadors els ho hem sentit dir: «Tinc el que tinc i jugue com puc». O és que el Barça de Luis Aragonés, el del famós motí de lʼHesperia, jugava com la selecció espanyola del tiki-taka que ell mateix dirigí vint anys després? Si tan infal·lible era, per quin motiu Vicente Del Bosque no importà lʼinexistent i inqualificable sistema de joc del Reial Madrid al Mundial de Sudàfrica? Ja ho digué Maradona quan entrenava Messi amb lʼArgentina: «Tengo a Messi, pero no tengo el culo de tener a su lado a Xavi y a Iniesta».
Com una epifania de rang ancestral, com una revelació únicament a lʼabast dels il·luminats, una altra de les dates assenyalades del DeLorean —el vehicle que la parella de Retorn al futur utilitzava com a màquina del temps— fou la del primer partit de Pep com a entrenador. Allò fou com passar de lʼAntic Testament al Nou Testament, com evolucionar de la República a lʼImperi, com lʼabans de Crist al després de Crist. De sobte, el verb de Rinus, Johan i Charly, es va fer carn.
Això no poden suportar-ho els qui pixen colònia des de segons quina llotja, a la qual sʼacudeix a tot excepte a veure futbol. A segons quines llotges, lʼolor de colònia és dʼuna tipologia molt característica... Més pròxima als negocis pròxims dʼun sogre molt famós que al rèflex dels qui corren i fiquen la cama amb bravesa, tal com toca. Tampoc no ho suporten els qui no acaben dʼentendre que Carles Puyol representa el barcelonisme futbolístic igual o millor que el caviar de Leo. Ni els qui critiquen el futbol elegant i apassionat que acarona la pilota mentre malbaraten el temps parlant de raça, força i arreones testosterónicos, o pitjor encara, aplaudint Bellingham, Mbappé i més petits prínceps obsessionats amb la glòria individual. Cap dʼells no suporta que el seu idolatrat Mourinho nasquera com una necessitat anticuler i no com a projecte propi.
Quan el Pep aparegué al davant del Johan. Aquell fou el minut zero de lʼany zero. El lloc i el moment on Marty emprengué el seu viatge més apassionant. Després arribarien les paràboles, els apòstols, els miracles i, per descomptat, la passió i la crucifixió. Ja en parlarem, de la resurrecció, però abans, pixem una mica de colònia més. Perquè el Pep pixa colònia, sí, però no de pàtxuli.