Meritxell Benedí Altés: «'La bassa' és una novel·la de combat que no oblida la literatura»

—Sovint es diu que un bon consell per a les persones que publiquen primeres novel·les és escriure sobre qüestions que es dominen molt. És evident que aquest és el cas.

—Sí. M’ha costat molts anys decidir-me a escriure perquè per a mi la literatura és molt important. Abans de ser escriptora soc lectora, una lectora molt profusa. Jo no venero cap deu, però si venerés una divinitat seria la literatura, perquè té molt de poder. I una cosa que fa la literatura, que és meravellosa, és commoure’t i fer-te entendre problemes complexos per als quals hauries de llegir molta teoria. Quan em vaig decidir a fer el pas, perquè durant molt de temps pensava que no en seria capaç, que no li interessaria a ningú, vaig haver de prendre la decisió sobre què parlar. I vaig decidir parlar d’una cosa que conec molt, també per intentar entendre per què passa això. Volia entendre literàriament per què una dona aguanta una relació que és violenta.

—La bassa comença com una història d’amor més o menys convencional. Mireia, la protagonista, s’enamora d’un home, la relació sembla idíl·lica. Però ben d’hora la parella llança senyals que la cosa podria anar malament, com quan li diu «bitxo», l’animalitza. Ella no interpreta els primers senyals.

—Està bé que ho hagis notat perquè hi ha lectors i lectores que no se n’adonen. Depèn de com tens d’entrenada la vista per entendre què està passant, perquè el Sergi li diu «bitxo» a la Mireia en la primera pàgina. I això és precisament el que fa el patriarcat, ens entrena a veure situacions que són absolutament abusives, fruit d’una relació de poder, com a normals. I sí, als inicis la història de La bassa és molt típica, noia coneix noi, però s’explica des del punt de vista de la Mireia; volia que no fos la que se’ns ha explicat moltes vegades, des del punt de vista del Sergi.

—Una vegada els problemes es van acumulant, la novel·la tracta de respondre a una qüestió fonamental: per què aquestes dones, tot i escoltar sovint «I per què no el deixes?», no ho fan.

—La bassa és una novel·la. I m’interessava molt que les lectores i els lectors veiessin com es va construint la teranyina que impedeix que ella digui «s’ha acabat», des dels inputs com deies que semblen imperceptibles, però que si estàs entrenada no ho són. La teranyina impedeix o retarda que es prengui aquesta decisió, que Mireia primer no ho vegi i després li costi molt.

—Pel mig hi ha els problemes econòmics, els fills... Les desigualtats econòmiques són decisives a l’hora de prendre aquestes decisions?

—No. He conegut dones amb diferents nivells d’ingressos i d’estudis, amb feina o sense feina. No podem dir que les dificultats són les mateixes quan no tens independència econòmica, però hi ha dificultats que són reals, aquesta violència simbòlica i aquesta sensació que si es produeix un trencament el daltabaix serà molt gros, que potser arriba més violència, que es generarà un patiment als fills... Part de la violència psicològica i simbòlica és creure que no podrem, que no en sabrem, que no serem capaces... La creença absoluta que soles no podrem. Condicionants que fan que no puguis prendre la decisió lliurement en el moment que t’has adonat del que està passant, prendre una decisió per la teva pròpia supervivència.

—En la novel·la hi ha una gradació, com els maltractaments psicològics i les humiliacions van en progressió. Fins que arribem a una escena molt impactant en què Sergi l’obliga a tenir relacions sexuals mentre Mireia dona el pit. S’arriba a extrems molt bèsties.

—Sí. No som conscients del que està passant. Això passa molt sovint, i no cal que la relació sigui obertament violenta. El sexe sense desig és una de les coses que les dones concedim més en les relacions heterosexuals. I això és una violació. Quan la necessitat sexual de la teva parella passa per damunt del teu desig, és una violació, perquè el consentiment està viciat. Això és molt important, perquè no passa únicament en relacions com la de la Mireia, passa també en relacions que semblen molt igualitàries. El llibre està construït a partir de moltes experiències que m’han compartit les dones. Fa anys que em dedico a les lluites feministes i a l’acompanyament en les situacions de violència, però no només he estat al costat de professionals i de dones que han viscut aquesta situació, també en el meu entorn personal i professional m’he convertit en una mena de termòmetre, amb amigues o amigues d’amigues que em pregunten si això que els passa és normal, si s’estan tornant boges. I m’han contat situacions molt bèsties, inclosa aquesta que dius.

—En els agraïments dones les gràcies a totes les dones que han compartit amb tu les seues experiències. I dediques el llibre «A totes les Mireies». El teu personatge és com una representació de totes elles.

«Quan la necessitat sexual de la teva parella passa per damunt del teu desig, és una violació, perquè el consentiment està viciat».

—Sí. Tot el que li passa a la Mireia, o gairebé, és real, ho he construït a través dels testimonis de moltes dones. I la pregunta que tracta de respondre la novel·la és una situació real que em va contar una dona en un grup de recuperació, el fet que el que li havia fet molt de mal, a banda de la violència, era respondre a la pregunta «per què no el deixes?». Haver-la de respondre-la cap enfora, però també cap endins, per què no havia estat capaç de veure-ho abans. El que li passa a la Mireia no és un manual, és una novel·la, però està construïda a través de situacions reals. Que m’han explicat i que ho continuen fent, perquè arran de la publicació de la novel·la em conten més coses.

—Els clubs de lectura de La bassa seran molt intensos.

—Després que passi tot el tema de les presentacions, de Sant Jordi, quan comencin els clubs de lectura, crec que sí, que sortiran coses bèsties.

—Cal insistir en La bassa com a artefacte literari, que juga amb el simbolisme —el títol—, amb el clímax de la narració...  Algú es podria preguntar per què has tardat tant a escriure una novel·la.

—Doncs mira, pel que deia, perquè pensava que no en sabria. He hagut d’aprendre, he estudiat cinc anys i he fet un màster per poder dir que soc escriptora i escriure aquesta novel·la. M’agrada que diguis això perquè aquesta és una novel·la de combat que no oblida la literatura. No concep la literatura i l’art si no estan compromesos políticament, no existeix la neutralitat. I entenc que aquesta és una novel·la política, de part. Quan escrius una novel·la ho fas reforçant les estructures de poder o combatent-les. Això és el que fa l’art, explicar-nos la societat en què vivim. I jo, que volia ser coherent amb la meva trajectòria política i vital, volia escriure una novel·la que fos de part, que fos de combat. Però tampoc no podia ser un pamflet i no podia ser un manual, perquè la capacitat que tenen d’arribar a la gent no la té la literatura. La literatura té molta més capacitat d’arribar-hi.

---

La trama valenciana

En 'La bassa' hi ha un element que crida l’atenció, la que deu ser una de les primeres referències literàries —tal vegada la primera— a un cèlebre cas d’abusos sexuals que es va produir entre 2007 i 2010, coincidint amb les coordenades temporals en què es desenvolupa la novel·la. Es tracta dels abusos d’un alt directiu de Canal 9, Vicente Sanz, a tres treballadores, pel qual va ser jutjat i condemnat. Mireia, la protagonista de 'La bassa', periodista de professió, investiga aquest cas i s’entrevista amb les dones víctimes dels abusos. «Jo tinc família a Alacant. El català de València, el valencià, forma part del meu paisatge. Però no només la llengua, sinó també allò que passa al País Valencià», explica. Fruit d’aquesta connexió, aquella història es va quedar emmagatzemada en la memòria. I, a l’hora d’escriure la història de la Mireia, «necessitava que s’expliquessin unes altres històries. I que aquestes històries foren un mirall, que ella s’adonés del que estava passant, però, al mateix temps, que enfosquissin el que li passava a ella».

Alhora, rescatant aquell cas, Meritxell Benedí Altés podia contar una història de solidaritat entre dones «allò que acaba movent el món». «M’interessava contar que aquestes coses passen en tot tipus d’entorns i com sabem en 2026, al marge de la ideologia. Hi ha coses que fa vint anys, quan està ambientada 'La bassa', en el moment previ al #metoo, que no teníem tan clares. Ara sí, ara li posem nom a les coses», conclou.